UN RELAT CONTEMPORANI SOBRE LA PRESERVACIÓ DE LA INNOCÈNCIA DAVANT DE LES HOSTILITATS IMPUNES D'UNA SOCIETAT. Un historiador indaga la desaparició d'un amic. I la recerca revela una vida amorosa inquietant i un tèrbol passat familiar -un judici empresarial als anys vuitanta- que havia quedat ocult a les pàgines d'un diari íntim. El meu Amic és una novel·la que sorprèn per l'aparent contradicció entre cruesa i candor, i que dissecciona de manera apassionada les maquinacions contemporànies, ara que l'abús i la mentida s'han fet tan presents com difícils de constatar. Per la novel·la, entre d'altres, hi desfilen personatges -estranyament reconeixibles- com un Home de goma, una Dona neutra o un Advocadot de clan. Entre la ficció i l'especulació biogràfica, el narrador mira de comprendre què ha passat i acompanya els lectors pels laberints quotidians d'una novel·la de gent corrent: gent que intenta fer-se una vida pròpia, digna, enmig de processos d'intimidació emocional.

UN DELS MILLORS LLIBRES DE L'ANY PER A KIRKUS REVIEWS I PUBLISHERS WEEKLY A la costa de l'Antàrtida tres membres d'una expedició de recerca queden separats per una tempesta imprevista, amb tràgiques consequ?ències. Un d'ells, el veterà de l'exploració antàrtica Robert Doc Wright creu saber què va passar i per què tot va acabar malament, però una afàsia li ha fet perdre la capacitat de comunicar-se. De tornada a casa, en Robert haurà d'aprendre una nova manera d'estar al món, mentre que la seva dona, Anna, que tenia una vida independent i sense traves, haurà de tenir-ne cura. Una novel·la impressionant sobre la fina línia entre el sacrifici i l'egoisme, sobre la fragilitat de l'home en la natura salvatge i sobre la necessitat de crear i explicar històries a partir de les nostres vivències, fins i tot quan les paraules ens fallen. TRADUCCIÓ DE FERRAN RÀFOLS GESA

NOVETAT DE SETEMBRE «UNIVERSAL, PRIMITIVA I VALENTA, ÉS UNA OBRA FEROTGEMENT SACSEJADORA [...]. HAURIA DE SER UNA LECTURA OBLIGATÒRIA.» - FINANCIAL TIMES Quan Annie Ernaux va quedar-se embarassada als 23 anys va tenir clar que no era el que volia i que a França desfer-se'n era il·legal. En aquest relat, rememora una de les experiències més trasbalsadores i controvertides que pot viure una dona, un esdeveniment que transcendeix el seu cos: l'avortament en una societat que el castigava, ja que era alhora tabú, estigma i delicte. Amb la seva prosa lúcida Ernaux explora els sentiments de soledat i por que van tenyir aquell episodi: com va haver d'ocultar el seu estat als pares, buscar sola les solucions davant la indolència dels seus companys, suposadament progressistes, i esquivar la hipocresia social i el dolor de sentir-se jutjada per tothom, incloent-hi els metges. Un testimoni minuciós i estremidor narrat amb sinceritat, concisió i honestedat sobre com la societat pot negar la capacitat de decidir d'una dona i la violència física i emocional que això comporta. «L'autèntic objectiu de la meva vida tal vegada és aquest: que el meu cos, les meves sensacions i els meus pensaments esdevinguin escriptura.» - Annie Ernaux «Connecta el dolor i la indignitat de la seva experiència amb la consciència de classe, el poder i el patriarcat.» - The Observer

NOVETAT DE SETEMBRE «M'ENCISA AQUESTA MANERA TAN SEVA DE DESPULLAR-SE PER DESPULLAR-NOS.» - EVA PIQUER, _ARA_ En aquesta narració directa i vibrant, Annie Ernaux fa la crònica d'un enamorament apassionat a tocar dels cinquanta anys. I ho fa, com és habitual en ella, capbussant-se en els seus records i relatant-los amb total transparència, servint-se d'una escriptura sòbria i precisa. Al llarg d'una colla de mesos no farà altra cosa que esperar, a casa, les trucades d'A., un diplomàtic de l'Est amb una retirada a Alain Delon, amb el qual torna a sentir aquella follia emocional, física i intel·lectual que anomenem passió, en el seu estat més simple i pur. És una passió del cos i de la ment, en cerca d'un plaer sense tendresa, viscut sense vergonya ni victimisme. Annie Ernaux dibuixa el temps d'espera i d'absència, fet d'emocions i obsessions en una muntanya russa, quan l'amant ocupa el pensament i el món desapareix... precisió lírica i d'una claredat dura com el diamant.» - _New Yorker_ «Ernaux ha heretat de Beauvoir el paper de cronista d'una generació.» - _New Statesman_ «Ernaux es buida a l'escriptura. [...] Hi crema els rostolls de la seva memòria.» - Robert Saladrigas, _La Vanguardia_

NOVETAT DE SETEMBRE «HA MORT LA MARE. LA TINTA ÉS BLAVA. FEIA TANT TEMPS QUE NO ESCRIVIA A MÀ QUE HAVIA OBLIDAT LA MEVA LLETRA.» Així arrenca aquesta singular novel·la que pren cos i s'escriu durant el trajecte que la Meri fa entre la ciutat de Syracuse (Nova York), on és professora universitària, i Sabadell. Fa quaranta anys que ha viscut lluny de casa i de la família: la mare, ara morta, i les seves dues germanes. Durant dècades s'ha mantingut al marge de records i lligams, però la mort sembla haver atiat dins seu la veu de la mare i, alhora, múltiples ressons: els jocs infantils amb les germanes, els seus anys d'estudiant a Londres, les cicatrius inesborrables que li ha deixat la vida... Narrar és l'única opció que té la Meri per conviure amb les veus i per controlar el temps. En el seu debut, Maria Canelles ha trenat una novel·la que dibuixa una vida marcada per les traïcions i les absències: «Mai he sentit nostàlgia. No sabria on tornar.»

NOVETAT DE SETEMBRE XXXII PREMI CIUTAT DE TARRAGONA DE NOVEL·LA PIN I SOLER  Un matrimoni passa uns dies de vacances a la casa familiar, en un poblet. Sense fills, han viscut 45 anys d'amor i intimitat. Tots dos són professors -ell d'institut, ella d'universitat- i tenen la jubilació a prop. Els dies s'escolen amb la simplicitat de les rutines establertes i els gestos coneguts. Però ja fa mesos que ell sent el vertigen de l'envelliment i una certa confusió mental. Circumstàncies que l'aboquen a un estranyament vital. I, sobretot, comença a percebre el buit que el futur minvant obre davant seu. Per què soc mereixedor de tant amor i com puc correspondre? És la pregunta que plana, constant i retòrica, en la ment del narrador. A través d'ell -la seva mirada, les seves reflexions- transitarem amb subtilesa per la seva història personal i de parella. Lectures, família, feina... tot el que ha conformat el seu món. Ara, ha arribat l'hora de decidir si aquesta realitat ha de canviar * Obra guanyadora del XXXII Premi Ciutat de Tarragona de novel·la Pin i Soler. El jurat va voler destacar-ne la qualitat literària i el repte formal, i també l'originalitat de la veu narrativa i l'atreviment per crear un engranatge de jocs lingu?ístics, literaris i artístics a partir d'una trama aparentment senzilla.

2A EDICIÓ «ENFRONTAR-NOS A LA FOSCOR DELS DIUMENGES A LA TARDA, ALS "HO SENTO, JA HE QUEDAT", A LA VERGONYA DE DEMANAR TAULA PER A UN, O D'ANAR AL CINE SOL, A LES MIRADES COMPASSIVES DELS ALTRES, A LES PARELLES ENAMORADES QUE ES MULTIPLIQUEN AL TEU VOLTANT I ES MOSTREN MÉS AFECTUOSES QUE MAI, MÉS FELICES, MÉS SOMRIENTS... DE SOBTE, EL TEU CERVELL NOMÉS VEU TOT EL QUE VOL TANT I NO ACONSEGUEIX TENIR, TOT EL QUE HA PERDUT.» En el món actual, i sobretot a partir d'una determinada edat, sembla que la solitud s'entén com un fracàs: estar solter, divorciat o separat són situacions que cal evitar, o que hem de superar com més aviat millor. Però en realitat, saber estar sol és indispensable i un signe d'autèntica maduresa, d'autonomia i de riquesa personal. Silvia Congost, una de les psicòlogues més reconegudes del nostre país, ens convida a perdre la por a la solitud. Aprendre a escoltar-nos, a dialogar amb les nostres pors i a calmar-les és el camí que ens porta a tenir una existència plena i sense imposicions socials. _A soles_ és l'oportunitat d'un aprenentatge que, si el sabem aprofitar, ens servirà per a tota la nostra vida.

En aquests últims vint anys, les condicions socials, polítiques i econòmiques han canviat molt. Després d'una època de bonança -culturalment marcada pel postmodernisme i, en l'àmbit teatral, el postdramatisme- hem accedit a una etapa de precarietats, temors i incerteses. És en aquest context que Bernd Stegemann publica _Elogi del realisme_. El llibre exposa la polèmica tesi que el teatre postdramàtic, tant en les seves expressions més formals i autoreferencials com en aquelles que cerquen l'autenticitat del real, ha acabat fent el joc al sistema neoliberal que pretenia qu?estionar. Cal un «nou realisme» que pugui treballar en la visibilització del món, no en la seva encriptació. El debat que sorgeix arran d'aquesta polèmica ha modificat el pensament i la teoria teatrals a Alemanya molt més enllà del que sembla apuntar el conflicte de partida. L'ANTOLOGIA QUE US PRESENTEM RECULL LES PRINCIPALS APORTACIONS AL DEBAT, I TAMBÉ MOLTES ALTRES MANIFESTACIONS. EL CONJUNT ENS AJUDA A COMPRENDRE EL SIGNE I L'ORIENTACIÓ DE LES ARTS ESCÈNIQUES DEL NOSTRE TEMPS. COM PODEM, AMB EL TEATRE D'AVUI, REPRESENTAR LA REALITAT? COM PODEM INCIDIR-HI? EDICIÓ A CURA DE THOMAS SAUERTEIG TRADUCCIÓ D'ALBERT TOLA I THOMAS SAUERTEIG

«A finals d'estiu del 2018 vaig arribar als barracons d'un antic institut de secundària. Allà es va instal·lar un dels primers centres d'emergència destinats a acollir menors estrangers no acompanyats o sense referents familiars que estaven arribant a la ciutat, que en aquell moment passaven els dies i les nits a les comissaries de policia, entre matalassos de plàstic, cafès solubles i entrepans de màquina, a l'espera de ser traslladats.» L'hermetisme de l'administració i el silenci (o la censura) dels professionals que hi treballen fan que el funcionament dels centres de menors resti en l'opacitat i en l'estigma. L'autora d'aquestacrònica periodística dona el testimoni privilegiat de qui conviu amb menors migrants i explica el seu dia a dia: el xoc cultural, l'adaptació, les esperances, la descoberta d'un món nou, els atacs rebuts, el context social... En Samir, en Hmad o en Mohamed són alguns dels protagonistes d'aquest relat, on s'ofereix una visió inèdita dels centres d'acollida, del seu funcionament i de la seva realitat. OBRA GUANYADORA DEL IV PREMI DE PERIODISME LITERARI UAB

Hannah Arendt se sentí interpel·lada pels esdeveniments i debats de la dècada dels anys seixanta i reflexionà entorn del lloc de la noviolència i de la retòrica de la violència en les revoltes dels estudiants, els moviments a favor dels drets civils, la Nova Esquerra i el Black Power. A _Sobre la violència_ ho fa tenint en compte el rerefons de la Guerra Freda i l'alt nivell de desenvolupament tècnic que havien assolit els instruments de la violència. Arendt considera que paraules tan decisives com _poder, fortalesa, autoritat, força i violència_ fan referència a fenòmens definits i diferents, de manera que emprar aquests conceptes com a sinònims no només indica una certa sordesa respecte dels significats lingu?ístics, sinó també una mena de ceguesa envers les realitats que els corresponen. «PARLAR DE PODER NOVIOLENT ÉS, EN AQUEST MOMENT, REDUNDANT. LA VIOLÈNCIA POT DESTRUIR EL PODER, PERÒ ÉS DEL TOT INCAPAÇ DE CREAR-LO.» Edició i pròleg de Fina Birulés TRADUCCIÓ DE D'À. LORENA FUSTER I GERARD ROSICH