«Omplo quaderns que queden farcits de notes que hi escric cada dia. Uns quants mots m'assetgen incansablement: lluita, retirada, fugida, deportació, captivitat, venjança, esperança. Veig la figura del Liberto, el meu pare, i de milers de joves com ell, i de dones grans i criatures que fugen cap a França...» Quan ara fa quatre anys el periodista Llibert Ferri sent la necessitat de recuperar i reivindicar la vida de la gent que ha estimat, ho fa acceptant el dolor dels records i la dificultat del repte: «cinquanta anys del segle XX narrats des de racons de la Barceloneta, la Barcelona, la Catalunya i l'Espanya captives del feixisme», des de l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona fins a l'ensorrament del comunisme a l'Europa de l'Est. Testimoni excepcional de bona part dels fets d'aquests cinquanta anys, l'autor va teixint hàbilment la història personal amb la Història europea en majúscules.

A l'Hongria comunista, en el moment àlgid de la Guerra Freda, el control de la població era possible per la feina dels serveis policials, però també d'alguns ciutadans: petits delators, agents, espies i col·laboradors que teixien una xarxa asfi xiant i opressiva. András Forgách s'ha atrevit a novel·lar aquesta època sinistra i la vida malaguanyada d'aquests col·laboradors després de descobrir, amb horror, que durant molts anys la seva mare va ser-ho. El resultat, L'expedient de la meva mare, va crear una enorme polèmica a Hongria i va ser considerat immediatament un clàssic contemporani. Barrejant ficció i realitat, Forgách construeix una novel·la polièdrica en què les cartes dels seus pares i els informes dels serveis secrets hongaresos donen el contrapunt a la veu de la mare, a qui ell va estimar amb devoció. «No vull jutjar la mare», diu Forgách. «Però hi ha moments en aquesta història que són vergonyants i dolorosos. Encara ploro per ella, que va passar informació sobre mi i els meus amics als serveis secrets.» «La meva mare era agent o delatora. No ho era. Sí que ho era. No! Que sí! D'acord, no era una agent, sinó una espia. No una espia de debò, però alguna cosa semblant. O cap de les dues, sinó una col·laboradora secreta. El cargol minúscul, la darrera roda dentada d'un aparell repressiu mesquí. La peça que ja no podia ser més petita. I la que ja no podia ser més insignificant. I tots els moments que vas passar en companyia d'aquesta peça (...) es veuen transformats a causa d'aquest darrer i únic moment.»

Sandville. Un poble qualsevol a l'interior dels Estats Units, on els habitants porten una vida senzilla, aparentment tranquil·la. Només aparentment, perquè en tot moment hi ha esclats de fúria i desamor, de desesperació i amistat, de traïció i connexió, de vida i mort. Hi ha guspires que il·luminen tota una vida. Hi ha buits que la xuclen. Hi ha freds que la congelen. El camí dels esbarzers té ànima de novel·la. Hi anirem retrobant els mateixos personatges: el nen tímid que hem conegut a l'escola és, després, l'enamorat d'una noia impossible i, finalment, serà el piròman que incendiarà els camps de blat. De relat en relat, les vides dels habitants de Sandville es van teixint, o esquinçant, o cosint, o apedaçant. I els sentim tan propers, malgrat la distància geogràfica, perquè justament aquesta distància ens revela nítidament que els seus sentiments són els nostres, que la seva vida quotidiana s'assembla tant a la nostra que ens hi reconeixem en cada petit gest, en cada emoció.

El llibre del te és un clàssic modern. Escrit el 1906, quan el Japó començava a obrir-se a Occident, s'hi expliquen tots els elements culturals, religiosos i estètics que conflueixen en la cerimònia japonesa del te fins a convertir-la en un art transcendental, el ritual zen per excel·lència. Preocupat per la introducció de valors occidentals al Japó, Okakura se serveix de la cerimònia del te -un acte que a Occident mai tindria cap rellevància- per destacar l'excel·lència de les idees i les tradicions japoneses. Preparar un te demana harmonia en els gestos, crear una atmosfera relaxada, arranjar bellament l'espai, buscar els equilibris entre presència i absència, entre llum i ombra... tot per assolir un efecte estètic i un estat espiritual de serenitat absoluta, de bellesa memorable. El llibre aconsegueix transmetre als lectors occidentals el sentit estètic japonès -aquella manera de viure que expressa l'ànima de tota una civilització- i mostrar-nos la transcendència de les petites coses i els petits gestos. La cerimònia del te com a expressió de la filosofia oriental i l'estètica japonesa.

Escrit el 1933, Elogi de l'ombra s'ha convertit en un clàssic indiscutible per a la subtilitat amb què Junichiro Tanizaki comprèn i explica l'estètica japonesa, plasmada en temples, cases i objectes, en el teatre i els vestits. Amb Elogi de l'ombra, Junichiro Tanizaki desvetlla les percepcions i els secrets de la societat japonesa al voltant de la bellesa, un concepte que en els valors i les idees culturals japoneses no pot entendre's sense la presència de les ombres en la vida quotidiana. I és que a Occident, l'aliat més gran de la bellesa ha estat sempre la llum. En canvi, en l'estètica tradicional japonesa l'essencial és captar l'enigma de les ombres. El bell no és sinó un joc de clarobscurs fruit de les modulacions subtils de les ombres. Tanizaki construeix una manera de percebre el món on posa de manifest la importància que tenen les ombres a Orient, en contraposició a la civilització occidental.

Richard, un professor de Filologia clàssica jubilat, porta una existència rutinària fins que casualment a Alexanderplatz (Berlín) observa uns refugiats africans en vaga de fam. Això li fa recordar la seva pròpia condició, quan va haver de fugir de Polònia durant la Segona Guerra Mundial, i s'implica en el destí d'aquestes persones: travades en el laberint burocràtic, assetjades per la policia i la justícia, rebutjades per la societat que els hauria d'acollir. Però l'Europa que veurà reflectida en els seus ulls ?un vell continent, culte, satisfet, insolidari? no li agradarà gens. Erpenbeck teixeix una trama de preguntes sense resposta, de vides sense destí, de passats sense redempció, amb una escriptura madura i un estil inimitable. Les formes del verb anar és, en tots els sentits, una obra del nostre temps, profunda, trasbalsadora i compromesa. Novel·la guanyadora del Premi Strega Europeu i finalista del Premi al Millor Llibre Alemany. «El llibre de l'any.» - Goethe-Institut «T'arriba al cor i a la ment. Erpenbeck s'endinsa fins al fons en les crisis actuals.» - Sächsische Zeitung «Un best-seller inoblidable sobre la crisi europea de refugiats: Erpenbeck us trasbalsarà.» - Washington Post Book World «Una novel·la meravellosa, elegant i estimulant, alhora ferotge i plena de talent.» - The New York Review of Books

Palaus de Barcelona. Cases senyorials i vida privada de l'aristocràcia fa un esplèndid recorregut per la vida i les possessions de l'aristocràcia barcelonina entre finals del segle xviii i mitjan segle xx. L'obra ens mostra l'organització de la casa, les relacions de parentiu, el món tancat de la família, la vida social, els balls, els casaments..., però sobretot ens descobreix els espais que es van fer construir i on vivien: els palaus, edificis encarregats als millors artistes i arquitectes per ressaltar la seva categoria. Alguns d'aquests habitatges aristocràtics els coneixem prou bé, perquè són monuments emblemàtics de la ciutat; en aquesta obra en descobrirem molts altres: cases senyorials amb estances esplèndides, amb peces artístiques i mobiliari excepcional, amb patis i jardins privats... rere façanes sovint discretes que oculten l'esplendor d'un temps passat.

Quan va arribar en Robinson Crusoe a l'illa deserta? Quina és l'única data que Gustave Flaubert indica a Madame Bovary? Quan és l'aniversari de Julieta? I el de Lolita? I el de Tristram Shandy? Quin dia de febrer cinc nens tenen el gust de visitar la fàbrica de xocolata de l'excèntric Willy Wonka? Quan i com l'Elisa Kiseljak recorda per primer cop allò que un amic del seu pare li va fer quan encara era una nena? Quina heroïna de novel·la molt tatuada i una mica bruixa fa anys el mateix dia que se celebra la Nit de Walpurgis? Quan comença a enderrocar-se Mequinensa, el poble que s'esborra a Camí de sirga, per poder-hi construir el pantà de Riba-roja? Els llibres i els dies és una passejada ideal pel calendari imaginari de tot un any. Dia a dia, el lector descobrirà alguns secrets que amaguen les grans històries de la literatura universal.

Aquest recull d'articles de Sebastià Salellas reivindica la figura d'un advocat i activista que anava a l'arrel dels conflictes. Diu Lluc Salellas a la introducció: «He crescut a la falda d'un home peculiar en un món que tendeix a l'homogeneïtzació, a no acceptar la discrepància. Un home empordanès, tossut i murri, advocat i activista, cristià i socialista, que tenia per costum deixar la seva empremta per allà on passava. Rebutjava la indiferència i es bolcava en la feina, fos quina fos, per transformar l'entorn a partir d'un sol criteri: la justícia.» El llibre repassa la història de Catalunya -política, econòmica, democràtica- i el paper de les esquerres entre el final del franquisme i els primers anys del segle xx. Salellas va tenir sempre idees pròpies, sovint heterodoxes i antiautoritàries, i en molts moments es va mostrar desencisat per la incapacitat dels partits polítics d'esquerres d'activar solucions reals davant la globalització i l'expansió del neoliberalisme. Una visió de la Transició i del règim del 78, escrita des d'un profund humanisme i uns valors revolucionaris inherents, que lluny de perdre la vigència es converteix en una guia per interpretar les claus de l'actual escenari polític i social.   Amb textos d'Anna Gabriel, Marina Garcés, Joaquim Nadal, César Rendueles, Benet Salellas, Mònica Tarradellas i Guillem Terribas.

L'ofici de dirigir, de Katie Mitchell, és un manual de direcció teatral que s'ha convertit en una referència indispensable als països anglosaxons. Mitchell hi aporta unes pautes detallades i clares per al treball amb els actors, els diversos equips tècnics o el propi text dramàtic, a fi de generar un llenguatge escènic propi. Hi aborda temes com saber reconèixer les idees del text, el pas de la lectura dramatitzada a l'escenari, les improvisacions, les regles bàsiques per als actors o com fer balanç després d'una funció. Per la seva manifesta voluntat didàctica -amb nombrosos resums, llistes i destacats-, el llibre és útil per a tothom que s'interessi pels processos de l'ofici teatral, tant des del punt de vista de la direcció com de la interpretació. «Em va transmetre per primera vegada una visió completa i sistemàtica de la feina [...]. En aquest sentit, el llibre sencer representa per a mi un veritable elogi de la claredat.» - Carlota Subirós Pròleg de Carlota Subirós Bosch