Escrit el 1933, Elogi de l'ombra s'ha convertit en un clàssic indiscutible per la subtilitat amb què Junichir? Tanizaki comprèn i explica l'estètica japonesa, plasmada en temples, cases i objectes, en el teatre i els vestits. Aquesta reflexió porta Tanizaki a l'arrel mateixa de l'estètica oriental, clarament oposada a l'occidental. Els eixos que vertebren els ideals de bellesa a Occident han estat la llum, la netedat, les línies rectes i l'harmonia. D'acord amb Tanizaki, els ideals japonesos tendeixen, en canvi, a buscar la força suggeridora de l'ombra i l'asimetria, el contrast i el buit. Sota l'influx de la filosofia zen, la penombra -el canviant joc de les ombres sobre els objectes- ens acosta a l'essència més profunda de les coses i a una manera radicalment diferent d'entendre la vida i l'art. Un assaig poètic i enlluernador sobre la bellesa, sobre la força enigmàtica de les ombres.

El protagonista, un individu aspriu i misantrop, arriba a la conclusió que ha de matar l'imbècil del seu veí, en Martí Pelegós. Fa poc que es coneixen perquè el nostre home s'acaba de mudar a un pis on l'anterior llogater ha mort enigmàticament. Entre copes i aventures sentimentals compartides, es va ordint una falsa amistat on l'odi s'incrementa a mesura que el pla d'homicidi avança. El lector és testimoni de les disquisicions ètiques, estètiques i metafísiques que comporta l'assassinat, i de com per al protagonista és una veritable sortida de la vulgaritat (a vegades còmica, a vegades tragicòmica) present en tots els àmbits de la seva vida. Novel·la càustica i satírica sobre les raons que guien la nostra existència, sobre com interpretem la realitat i sobre com construïm la nostra identitat, Què! només podia sortir de la ploma de Miquel de Palol, un dels autors més originals i admirats de la literatura catalana actual. «Palol vol un lector actiu que tingui clar que abordar un llibre seu no serà passar una estona com qui pren uns xurros amb xocolata i passa la tarda.» -Mireia Vidal-Conte «[El jardí del set crepuscles], d'arquitectura ambiciosa i total, ha estat considerada com una novel·la de novel·les.» -David Castillo «[Ígur Neblí té] una envergadura literària certament extraordinària a la qual escau l'admiració i l'elogi franc.» -Ramon Pla i Arxé

Estic estupenda! és un llibre positiu, pensat per riure'ns de nosaltres mateixes i prendre'ns la vida una mica menys seriosament; perquè el que de debò importa ho portem millor del que creiem, i perquè, com va dir la Núria Pompeia, amb humor es diuen les coses d'una manera més civilitzada. Si cada persona és un món, els 40 són una dimensió particular de cadascú. Aquestes vinyetes en retraten una part; potser no t'hi reconeixeràs, potser sí... I si és així, riu tranquil·la, que les arrugues de riure són molt afavoridores.

Amb una impressionant varietat d'estils narratius i de temes, Seguiràs el ritme del fantasma jamaicà són vuit relats que van des de l'Amèrica profunda dels anys cinquanta al naixement del black metal a Noruega, des dels cementiris d'animals del Vallès fins a les pistes de ball jamaicanes. Un viatge on coneixeràs amants atrapats en bucles temporals, l'efecte de drogues importades d'altres planetes i el llegat clandestí de Carlos Barral a Calafell... I, en cada relat, uns personatges en situacions límit que intenten trobar la manera de seguir el seu propi ritme. Inclassificable i contundent, Albert Pijuan arrisca en cada relat, en cada frase, a la recerca d'una frontera narrativa inèdita. El lector s'hi sentirà desconcertat, sovint commogut i aclaparat, com els primers exploradors d'un territori verge. «Tots els seus experiments sonors buscaven el mateix, saps els escriptors que sempre intenten escriure un mateix llibre?, doncs semblant, amb la diferència que el que ell intentava era encapsular l'esperit de l'illa. Posava micros sota terra, enregistrava el brunzit de les nits de la selva. Gravava ritmes amb pedres. Podia passar-se dies provant pedres fins que no trobava les que sonaven com volia. Una mena de bruixot del so.»

Esperança dins la foscor està cridat a ser el manifest cabdal de l'activisme en el segle XXI. Rebecca Solnit hi escriu de manera lúcida i emocionant a favor de l'esperança com a motor de canvi. L'autora dibuixa un gran panorama històric de l'activisme, des de la lluita pels drets civils a Estats Units o la caiguda del mur de Berlín, fins a les mobilitzacions socials més recents. I sap posar en valor els èxits aconseguits i les enormes repercussions positives que aquestes accions han tingut per al conjunt de la societat i del món. Seguint les passes dels grans pensadors ?entre els quals Woolf, Gandhi, Benjamin i Havel?, Solnit ens il·lumina a través de la foscor i ens guia de manera entusiasta cap a un compromís polític efectiu i profund: «L'esperança exigeix acció; l'acció és impossible sense esperança.» «Aquest llibre és una joia. Solnit revela on érem, on som, i els avenços que anem fent pas a pas en drets humans a mesura que anem sortint, cabuts, a les palpentes.» (Studs Terkel) «Solnit ens fa veure el futur que volem i com hem de transformar el present perquè aquest futur es compleixi. Una injecció d'energia!» (Bel Olid)

Durant la Guerra Civil, empresaris, eclesiàstics, intel·lectuals i militants conservadors catalans veuen en la victòria de Franco un mal menor. Però un cop guanyada la contesa es fa palès que la dictadura ha vingut per quedar-se. Amb el temps representants d'aquestes minories s'anaren distanciant d'un règim que els creia al seu costat. Van portar a terme -amb diferents graus i al llarg dels quaranta anys de franquisme- una autèntica tasca de sabotatge. Intel·lectuals resistents, monàrquics antifranquistes, joves de classe acomodada, hereus del catalanisme conservador, capellans aperturistes, nous capitans d'indústria i acadèmics amb ambició política, advocats progressistes, periodistes crítics, activistes nacionalistes, patricis arriscats i burgesos de tradició catalanista són els protagonistes d'aquests anys de lenta recuperació nacional, malgrat la dura repressió del règim. Joan Safont reuneix les seves dues passions, periodisme i història, per seguir a través d'aquests episodis el fil de la reconstitució civil i cultural que va mantenir viva la idea de catalanitat durant la dictadura franquista.

Un gos apareix a casa de Romain Gary i Jean Seberg, a Los Angeles. L'acullen i poc després sabran que es tracta d'un gos blanc, és a dir, un gos entrenat per atacar persones negres. Gary insistirà a reeducarlo malgrat l'advertència que l'animal ja és massa vell per canviar. Aquesta història real adquireix el valor de símbol, un desafiament davant el derrotisme i la violència. I la faula creix més enllà del gos. Som al 1968, un any crucial en la lluita pels drets civils, i Gary fa de cronista: l'assassinat de Martin Luther King, els Panteres Negres ocupant els carrers, el retrat de Robert Kennedy en la intimitat, pocs dies abans de la seva mort. L'autor viatja a França i viu el Maig del 68... El món sembla a punt d'esclatar i, trenant fets personals amb esdeveniments mundials, Gary aconsegueix descriure'n tota la tensió i les contradiccions, mentre intenta salvar un gos com a última esperança. «Romain Gary és prodigiós! Vet aquí un home que ha viscut cinc o sis vides esplèndides, que ha creat una obra, i que s'ha afartat en el banquet de la vida. Un aviador heroic l'any 1943 en el seu bombarder, un aventurer que trepitja vuitanta països i abraça centenars de dones, que esmorza amb De Gaulle o amb Kennedy, que és amic de John Ford i de Gary Cooper, que es casa amb una estrella...» -Philippe Kohly

Una aporia és un carreró sense sortida. Una dificultat lògica de la qual no ens en podem sortir. Davant l'aporia només podem fer dues coses: donar-li l'esquena i tornar enrere o enfrontar-nos-hi i descobrir què hi amaga. I aquí ve la gràcia: una aporia ens fa pensar. Quan reflexionem i ens fem preguntes apareix l'interrogant, el per què, i tot s'atura. Ens atrevim a qu?estionar la realitat, i d'aquí neix aquest llibre i el que pretén: fer trontollar alguna de les certeses de la nostra vida. Aquestes preguntes no són transcendents, potser ni tan sols importants (per què ens tatuem, per què ens agraden els dolents de la pel·lícula, per què mirem de seure sols a l'autobús o per què creiem que hem de buscar la felicitat), però són l'excusa perfecta per pensar, establir un diàleg amb nosaltres mateixos o amb els altres i conèixer els plantejaments d'autors de totes les èpoques que ja s'havien trobat amb una aporia abans que nosaltres.

Torna el calendari de les Tres Bessones!
Aprèn els mesos, els dies de la setmana i les estacions, i anota els dies més especials amb les Tres Bessones.
I sigues un xef a casa teva!

Antonio Aliaga ha de fugir d'Espanya durant els primers anys de la postguerra. Les seves activitats antifranquistes a la clandestinitat l'obliguen a deixar dona i dues filles a Carcaixent i allistar-se a la Legió Estrangera, immersa en la guerra d'Indoxina. En la distància física i a ulls de la seva família Antonio es converteix en un personatge misteriós, esmunyedís i mític. Xavier Aliaga, l'autor i narrador, no ha conegut el seu oncle Antonio, però immers en el paper de cronista s'endinsa en el passat familiar per treure a la llum la veritat, fins allà on pugui, desvetllar misèries i grandeses i construir una esplèndida novel·la sobre una vida alhora ordinària i excepcional. «Explora des d'un exercici d'autoficció una etapa del franquisme que esdevé universal.» -Jurat del Premi. «Una obra plena de matisos sobre la recuperació de l'oblit escrita amb un geni narratiu que s'alimenta, essencialment, de la curiositat.» -Núvol.