Aquest llibre té un final feliç. El Roger va néixer a les 26 setmanes d'embaràs, amb un pes de 640 grams, i durant 82 dies va ser un pacient més de la unitat de nounats de la Maternitat. A Prematur, el seu pare, Àlex Bosch, narra les seves primeres setmanes de vida, sempre entre la foscor i l'esperança, entre el patiment i l'eufòria que significa cada petit pas endavant. Un testimoni commovedor de la convivència amb altres famílies, altres nadons que lluiten per sobreviure i les infermeres i metges que se'n fan càrrec. Un llibre que vol ser un homenatge a tots ells i un reconeixement a la fragilitat de la vida.

Qui no ha estat tocat per l'emoció que desperta la música? Melodies de l'ànima es presenta com un viatge musical a través del temps (les estacions de l'any) i l'ànima (les emocions). Cada estació inclou tretze emocions i una peça clàssica que la representa. Així, el Nocturn de Chopin ens parlarà de malenconia, Tristany i Isolda de Wagner, d'amor i mort i Quadres d'una exposició de Mussorgski, de l'admiració cap a un amic. Aina Vega ens condueix per obres literàries, peces artístiques i pensaments filosòfics relacionant- los amb meravelloses peces clàssiques musicals i creant una proposta discogràfica imprescindible. Un esplèndid compendi de l'estètica, la música i el pensament occidental a través de les emocions expressades en la música clàssica.

Els fonaments de la interpretació va dirigit a les persones que volen iniciar-se en la interpretació actoral, sigui en escoles o per lliure, i a professors de la matèria. El mètode d'interpretació que es descriu en aquest llibre i la seva didàctica van ser desenvolupats i sintetitzats a l'Escola Superior d'Art Dramàtic Ernst Busch de Berlín a partir dels conceptes de Bertholt Brecht, Konstantín Stanislavski i Keith Johnstone. El llibre aporta un bon nombre d'exercicis pràctics de gran eficàcia, ja que, al llarg de dècades d'ensenyament, s'han anat depurant, consolidant i adaptant a les necessitats dels estudiants actuals. «Tenim la convicció que la intuïció creativa de la interpretació només es pot desenvolupar sobre la base del coneixement, és a dir, si hi ha l'estructura. [...] Aquest llibre ofereix una descripció i un catàleg d'exercicis que intenten aportar claredat i estructura al treball dels fonaments.»

Comença el curs escolar i Sylvie, de nou anys, coneix una nova companya de classe. L'amistat sorgeix a primera vista, i és que a ulls de Sylvie, Andrée és una noia agosarada, alegre, llesta i molt segura d'ella mateixa. Som al París de finals de la dècada de 1910 i totes dues provenen de famílies convencionals, catòliques i conservadores. Al llarg dels anys d'aprenentatge compartiran reflexions, confidències i aspiracions vitals i intel·lectuals. Andrée es convertirà per a Sylvie en la seva relació més important. Un autèntic esdeveniment mundial: una novel·la inèdita de Simone de Beauvoir basada en l'amistat entre l'autora i Zaza Lacoin, la seva inseparable amiga entre els nou i els vint-i-un anys. Inequívocament autobiogràfica, Beauvoir va escriure la novel·la el 1954, cinc anys després que El segon sexe la convertís en una referència mundial per al feminisme. «Un llibre inesperat [...] que desconcerta i fascina immediatament.» - El País «Els lectors de Beauvoir hem esperat aquesta novel·la durant dècades.» - La Silla Rota «Passats cinquanta anys continua sent emocionant llegir-la i sentir-la a prop.» - Vivian Gornick «Massa íntima per publicar-la en vida.» - The Guardian

El 31 de desembre de 1941, en plena ocupació nazi, al diari Paris-Soir es publica un anunci colpidor: «Es busca una noia, Dora Bruder, 15 anys, 1,55 m, cara ovalada, ulls gris marró (...) Enviar qualsevol informació al Sr. i la Sra. Bruder, boulevard Ornano, 41, París.» El narrador queda fascinat per aquella desaparició ocorreguda en un barri que coneixia perfectament: aquells eren els carrers de la seva infància i això fa que s'interessi pel destí de Dora Bruder. Al llarg de la investigació -entreteixida amb la seva vida familiar, plena d'incògnites doloroses-, acabarà descobrint que nou mesos més tard Dora figura en una llista de deportats a Auschwitz. Però en aquesta història són tants els buits com les certeses, i sembla que tot -les vides, les esperances, les respostes- hauria de desaparèixer en el fluir incessant del temps. Relatada amb una extraordinària habilitat narrativa, biografia, autobiografia i història col·lectiva es donen la mà a Dora Bruder, amb la qual Patrick Modiano -Premi Nobel 2014- il·lumina l'ànima d'una època sòrdida a Europa. «Una obra perfecta.» - Guillermo Altares, El País «No és només gran literatura, sinó també un llibre important, una paràbola contra el terror, aleshores i ara.» - Günther Freitag, Der Standard «Una de les millors novel·les aparegudes els darrers anys a Europa. És Modiano al cim de la seva narrativa.» - Adolfo García Ortega «Entenem l'oblit gràcies a Modiano.» - Alice Kaplan, Liberation

Això és ubuntu. Em reconec en la mesura que et reconec a tu. La teva felicitat és la nostra. No té a veure amb tu o amb mi, té a veure amb nosaltres. Només si ens veiem com a part integrant d'un ecosistema més ampli i complex podrem existir, ser. Una mirada ubuntu ens aboca a començar per petits canvis al nostre entorn que formin part d'una autèntica revolució global. Construir la nostra vida al voltant del principi ubuntu ens ajuda a reconèixer i incentivar el nostre potencial com a éssers humans, però també com a col· lectivitat de finida, cap a una cooperació efectiva i el bé comú. En aquestes pàgines no hi trobareu passat sinó futur. No parlen d'allò que s'ha fet sinó de per què ho hem fet, i sobretot per què continuem endavant amb l'aposta republicana malgrat les inclemències judicials, mediàtiques i polítiques.

En aquest llibre Rebecca Solnit explora les diverses maneres que tenim de perdre'ns, tant físicament com mentalment, el poder espiritual del vagareig en la natura i el valor inestimable de gosar endinsar-nos en allò que ens és desconegut: en definitiva, ser capaços de mudar o abandonar el nostre lloc habitual al món. De vegades cal perdre'ns per trobar alguna cosa que no sabíem que existia i que, sovint, necessitàvem. Buscant en episodis significatius de la seva vida, Solnit enfila històries fascinants sobre pèrdues i descobriments, i ens narra les seves singulars trobades amb tortugues, monjos, deserts, músics punks, exploradors... El resultat és un viatge de descobriment, profund i estimulant, que estableix relacions insospitades i reveladores. Ens perdem quan no sabem on som (com els exploradors i els aventurers, per exemple); ens sentim perduts quan no tenim una guia o un sentit per a la nostra vida. Amb la seva escriptura serpentejant i captivadora Solnit és capaç de relligar aquests dos significats: estar perdut esdevé l'oportunitat per crear noves connexions amb els llocs i les persones, per ampliar el mapa del món que coneixem.

És l'estiu de 1958. Lluny, per primera vegada, de la família mentre fa de monitora de colònies, una noia de divuit anys s'endinsa audaçment al món: l'amor i el sexe, el desconcert de ser jove, els remordiments, les ànsies de ser lliure i adult... A Memòria de noia, Annie Ernaux rememora la seva primera nit amb un home, una nit que li deixarà una marca indeleble: durant dècades no es voldrà reconèixer en aquella «noia del 58». Fins que passats més de cinquanta anys es veurà, per fi, capaç d'enfrontar-s'hi -es capbussarà en fotos i cartes d'aquell temps, il·luminarà de nou els records refusats-, i escriurà aquestes pàgines esquitxades d'inquietuds i dolors secrets, de violència, vergonya i silencis, que són un retrat intimíssim de la seva joventut. Ernaux ha merescut els premis de la Llengua Francesa, Marguerite Yourcenar i Formentor per la seva trajectòria literària. «Annie Ernaux recorda els estupors i les tremolors de la seva carn i de la seva ànima de noia.» - Le Figaro Littéraire «L'autora construeix una gran obra artística i carnal, tenyida d'incertesa.» - Lire «Ernaux ha construït un estil propi, ha esberlat els límits entre la ficció, la realitat i la memòria subjectiva.» - Júlia Costa, Llegir en cas d'incendi

A Henry David Thoreau se'l considera un dels pares fundadors de la literatura nord-americana, profeta de l'ecologia i l'ètica ambiental, i inventor de la desobediència civil. Intel·lectual original i pioner, el seu pensament abraça temes i preocupacions que han anat adquirint importància molts anys després de la seva mort. Sens dubte, la seva oposició als nous valors d'una societat en creixent industrialització el van convertir en un personatge sovint incomprès pels seus contemporanis. «La seva vida de resistència al poder, la seva reivindicació de la individualitat i la seva obra literària i filosòfica, dedicada sobretot a la crítica social i al desmuntatge de tòpics d'acord amb principis de rigorisme moral, ens el fan avui absolutament proper. [...] La biografia que ha escrit Antonio Casado da Rocha ens permet acostar-nos a un personatge fascinant i ens planteja qüestions que són d'importància decisiva -i que ho seran durant molts anys-. Per això mateix Thoreau és un clàssic.» (Del pròleg) «Thoreau va influir de manera decisiva en Tolstoi, en Gandhi (que no hauria existit sense ell), en Romain Rolland, i sobretot en el moviment dels drets civils de Martin Luther King.» - Paul Auster Il·lustracions de Paula Ortiz de Luna

El primer calendari lunar conegut és de fa 18.000 anys, i va ser pintat pels primers artistes paleolítics, a Lascaux. En els escrits més antics de la humanitat, s'hi parla de la Lluna. És a l'origen de tots els mites i totes les religions. Alhora tranquil·litzadora i inquietant, la Lluna canvia de forma i de colors, fa elevar-se els oceans i créixer les plantes. Deessa o déu, sempre l'hem venerada. Sempre l'escoltem, perquè la Lluna ens parla i ens dicta el temps: el temps que passa, el temps que fa. Dirigeix al seu ritme la vida de la humanitat. I encara no coneixem totes les cares de la Lluna. Fatoumata Kebe és una destacada astrònoma que vol fer arribar a tothom la passió pels astres. Descobriu, en una obra amena i accessible, els misteris de la Lluna i tot el que ens aporta des del principi dels temps fins que els homes van trepitjar-la per primera vegada. «El primer dibuix de la superfície de la Lluna el va fer el 1609 Thomas Harriot, un matemàtic i astrònom anglès. Segur que coneixeu els seus dibuixos fets amb tinta de sèpia en què els cràters semblen petits volcans. Antoine de Saint-Exupéry devia tenir molt presents aquests esbossos simples i poètics de Harriot quan va dibuixar el planeta del Petit Príncep.»