És estiu a La Platja d'Aro i Mònica Mir té una idea: si el seu padrastre s'emboliqués amb la tal Midoissa, la seva mare tindria una preocupació real, deixaria d'estar a sobre d'ella i guanyaria llibertat. La Mònica és una jove segura d'ella mateixa, que es mou amb confiança entre amics, amants i família. Però coneixerà en Lucas, component de Solidaris Transversals, un grup que denuncia el capitalisme, i la novel·la, que el lector podia entendre com una comèdia lleugera, derivarà cap a una intriga al voltant de la corrupció i les identitats diferents que som capaços d'adoptar per estimar, trair o simplement sobreviure. Mònica Mir és la novel·la més personal de Miquel de Palol, la que apunta, amb la pluralitat de gèneres d'El Jardí dels Set Crepuscles, a temes com la traïció, la corrupció, els abusos de poder i la indispensable reflexió de què vol dir fer la revolució avui dia. De Què! n'han dit: «La mala bava que gasta ?brillant, digressiva? i l'escàndol sensacional que provoca en el lector posa en evidència la tebior que s'ha instal·lat en la sensibilitat general de la literatura catalana.» - Borja Bagunyà «La prosa de Palol és càustica, satírica i escatològica.» - Jordi Sanuy «No en tingueu cap dubte: és un gran llibre.» - Isabel-Clara Simó

És estiu a La Platja d'Aro i Mònica Mir té una idea: si el seu padrastre s'emboliqués amb la tal Midoissa, la seva mare tindria una preocupació real, deixaria d'estar a sobre d'ella i guanyaria llibertat. La Mònica és una jove segura d'ella mateixa, que es mou amb confiança entre amics, amants i família. Però coneixerà en Lucas, component de Solidaris Transversals, un grup que denuncia el capitalisme, i la novel·la, que el lector podia entendre com una comèdia lleugera, derivarà cap a una intriga al voltant de la corrupció i les identitats diferents que som capaços d'adoptar per estimar, trair o simplement sobreviure. Mònica Mir és la novel·la més personal de Miquel de Palol, la que apunta, amb la pluralitat de gèneres d'El Jardí dels Set Crepuscles, a temes com la traïció, la corrupció, els abusos de poder i la indispensable reflexió de què vol dir fer la revolució avui dia. De Què! n'han dit: «La mala bava que gasta ?brillant, digressiva? i l'escàndol sensacional que provoca en el lector posa en evidència la tebior que s'ha instal·lat en la sensibilitat general de la literatura catalana.» - Borja Bagunyà «La prosa de Palol és càustica, satírica i escatològica.» - Jordi Sanuy «No en tingueu cap dubte: és un gran llibre.» - Isabel-Clara Simó

De Robert Macfarlane s'ha dit que és el millor escriptor de natura d'aquesta generació. A Sota terra, considerada ja la seva obra culminant, narra els seus descensos cap a les fosques profunditats de la terra i del temps: des de cambres funeràries prehistòriques fi ns a recents cementiris nuclears, passant per coves marines amb pintures rupestres a l'Àrtic, laberíntiques catacumbes a París, mines de sal sota el mar o grutes gairebé infi nites. Aquest és un viatge èpic, d'una magnitud extraordinària, per revelar-nos tot allò que s'amaga sota terra. Macfarlane hi fa seves les vivències de viatgers, artistes, exploradors o somiadors que al llarg de la història han sentit l'atracció dels espais subterranis. La sensació fascinant de descobrir mons inexplorats acompanya el lector en cada pàgina i transforma la manera com observem el nostre món fràgil i amenaçat.

La Paula, en Jonas i la Kate es van conèixer a Brussel·les, a l'institut de Pintura. Buscant el seu camí vital, la Paula Karst ho havia anunciat als seus pares: «Hi aprendré les tècniques del trompe-l'oeil, l'art de la il·lusió». Compartint amistat i lloguer, tots tres viuen uns anys intensos de formació i aprenentatge, que els lligaran per sempre. No perdran el contacte quan les primeres feines els portin a llocs tan distants com París, Moscou, Cinecittà amb els seus decorats efímers o Lascaux, on s'està fent una rèplica de les pintures rupestres de les coves. Paula s'inicia així en un art pictòric, el trompe-l'oeil, que alhora ensenya i oculta, alhora és original i còpia, fet d'engany i il·lusió. Com la vida. L'escriptura rica, precisa i visual de Kerangal ens mostra l'art com un camí ple de sensualitat i llum per arribar a conèixer el món en profunditat -sigui la realitat externa, sigui el nostre interior- i aconseguir tocar-ne l'essència més pura, sempre elusiva. Amb Reparar els vius, la seva anterior novel·la, Maylis de Kerangal va guanyar el Premi Llibreter i, a França, els premis Orange, RTL-Lire, Relay, Lectors de l'Express i France Culture, entre altres. «Amb una llengua i una musicalitat úniques, fa una reflexió sobre l'art de representar el món.» - Madame «Un himne a la joventut, a la pintura i a la literatura. Una obra mestra!» - Pèlerin

A El solc acompanyem la protagonista i narradora, una periodista francesa a Istanbul, en la seva singladura vital: una relació apassionada però lentament agonitzant amb el seu amant turc, gairebé una metàfora de les llibertats minvants del país. Compromesa contra les injustícies en un país estranger, decidirà escriure sobre Hrant Dink, el periodista armeni que tendia ponts de pau entre les diverses comunitats i que va ser assassinat el 2007. Com Turquia, com Istanbul, també l'escriptora sembla oscil·lar entre dos mons, Europa i Àsia, entre dues esperances. El solc és un retrat apassionant de la metròpoli turca, els seus cafès, els ferris entre les ribes europea i asiàtica, i la vida bigarrada als seus carrers i places on intenten conviure diverses religions, llengües i cultures, cada vegada més asfi xiades pel règim d'Erdogan en nom d'una Turquia unifi cada. Obra guanyadora del Premi Renaudot. «Llegir El solc et deixa a dins un món frenètic, violent i amenaçador, però profundament viu.» - Annie Ernaux «És una escriptura totalment sincera que em va enamorar a l'instant.» - Virginie Despentes «Un llibre bellíssim i extraordinari.» - Raphaëlle Leyris, Le Monde des Livres «No el llegiu i prou. Rellegiu-lo!» - Laura Mouveaux, Le 1 Hors Serie

Un abric verd penicil·lina és un llibre autobiogràfic sobre l'educació en un col·legi de capellans en l'Espanya franquista de la postguerra. Encara que explica sobretot experiències pròpies, Jaume Perich hi afegeix vivències -entre tràgiques i còmiques- en les quals molta gent que va viure i patir aquell sistema educatiu s'hi reconeixerà. És a dir, que podem parlar de l'autobiografia d'una generació. Perich va deixar escrit: «Crec que podria ser un llibre d'humor una mica diferent: es tracta d'un material inèdit i per primera vegada en la meva vida FAIG UN LLIBRE.» Edició i pròleg de Kap.

Catalunya any zero ens presenta la brutal destrucció del territori i la societat catalanes a mesura que va caient en mans de l'exèrcit franquista. «Al final de cada bomba llençada hi ha moltes vides. I molts mons que s'ensorren», diuen els autors. Per això ens mostren l'ensorrament físic d'infraestructures i edificis, que amb la pèrdua de les institucions i la identitat pròpies, dibuixaven un futur negríssim per a Catalunya. El llibre trepitja gairebé tot el territori català i les imatges, fetes sobretot pel bàndol vencedor, van acompanyades, en un extraordinari contrast, de narracions personals dels perdedors: soldats i civils que van viure la guerra en primera persona. El lector té a les mans, doncs, un llibre rigorós i insòlit, amb nombroses imatges mai vistes i que marca el punt més baix de Catalunya, amb el país devastat i un futur hostil.

Judith Butler, una dels intel·lectuals més influents del món, explora com en un context bèl·lic Occident determina quines vides mereixen ser plorades -les pròpies- i quines no -les dels exèrcits enemics. I critica que siguin els mitjans de comunicació, esdevinguts part activa de la guerra, els que ho presentin així, cosa que afavoreix l'hostilitat sense remordiments cap als països que no s'ajusten a la norma occidental d'allò que és humà, ja que en certa manera deshumanitza els habitants d'aquells països. Escrit amb el rerefons de les guerres de l'Iraq i l'Afganistan i, també, de les atrocitats comeses a les presons de Guantánamo i Abu Ghraib, Butler demana repensar les polítiques progressistes, oposar-se a les accions militars intervencionistes il·legítimes i arbitràries, i establir condicions perquè la violència sigui menys viable i la vida més vivible. «Reconeguda arreu del món per les decisives aportacions a la teoria del gènere, així com per aquestes reflexions plenes de coratge polític sobre temes com la vulnerabilitat i la precarietat de les vides, el dol públic, la guerra, la tortura o el nacionalisme, o la diferència entre la violència legítima de l'Estat i el terrorisme, Butler manté una relació ben viva amb el nostre context.» (De la introducció)

Què ens fa riure? Com es construeix un acudit, o un gag, o una comèdia? Quines fórmules i formats existeixen? Per què uns personatges ens fan riure i altres no? L'humor ha de tenir límits? Cap on va la comèdia? Aquest llibre (farcit d'exemples, sobretot d'obres de teatre i sèries actuals) analitza i descriu totes les formes que adopta la comèdia i revela com -gràcies a l'estructura del text, el to, els personatges- l'escriptor aconsegueix l'efecte còmic buscat. Com qualsevol manual conté instruccions i propostes, però Mercè Sarrias no vol fer caselles on encotillar la imaginació creativa. Al contrari, defensa la necessitat de trencar les regles i trobar una veu i un humor propis. «L'escriptor de comèdia es planta davant la realitat, la contempla i crea una narració que la desubica a través d'una mirada irònica, exagerada i distorsionadora. Quan ho fa, la posa en fals, la deixa en evidència i en descobreix les trampes, els defectes i les debilitats.» - Mercè Sarrias

El títol remet inequívocament al conegut episodi del Sermó de la Muntanya i Joan Cavallé sembla trobar-hi el punt des d'on observar les vivències dels seus personatges: gent de tota condició que busquen el seu lloc al món -o dit d'altrament, el camí que fan per tastar la felicitat. Perquè en tots els relats del llibre els personatges dubten entre conformar- se amb la seva sort (i provar de ser feliços assumint-la) o lluitar per canviar-la. Aparicions, amors truncats, converses amb difunts, confessions pertorbadores, amenaces o vocacions insòlites que acaben convertint-se en llegenda..., Les benaurances sorprendran el lector per la varietat de personatges que porten una vida normal: «Bastant normal, caldria matisar», diu un d'ells. I per a cada un Cavallé sap modular-ne la parla: sempre natural i precisa, profundament genuïna i popular, també local si convé. Pocs llibres l'igualaran en la riquesa lingüística i expressiva, en la minuciositat psicològica, en l'articulació de les emocions, en el domini narratiu. Sobre Els arbres no es podien moure: «Ras i curt: aquest és el millor llibre en català que he llegit en els últims mesos. Un autèntic goig de llengua i estil; una petita joia, també, pel que fa a la saviesa compositiva.» - Jordi Llavina «Un narrador hàbil que té un ple domini narratiu dels personatges.» - Albert Ventura