La obra está compuesta por un entramado de relatos breves que giran alrededor de unos personajes tan humanos como impuros, transgresores y contradictorios. Unos personajes capaces de cabalgar ?en unos casos con destreza y en otros con pereza? entre la realidad y la ficción y de vivir sus historias en clave de ternura, de encanto, de penuria o de espanto, aunque destilando y transmitiendo en todo momento emociones intensas, vivencias insospechadas y desenlaces inesperados. Algo de mágico tendrán esos cuentos cuando no solamente captan la atención del lector, sino que le seducen, atrapan su voluntad y le llevan en brazos hasta el punto final, que es justo ahí donde cada narración decide sorprenderlo o sumergirlo en la perplejidad. "Estoy convencido de los guiños del placer que le aguardan al lector desde el inicio. Aunque conviene que no se confíe, pues bajo ese placer de la lectura se esconden algunos rasguños que proceden de un mundo del que tantas veces tratamos de alejarnos." - J. A. Pascual

El año 1916 aporta a la historia de la humanidad algunas de sus páginas más negras. En el decurso de la guerra ambos bandos incrementan su actividad bélica y ponen en marcha grandes acciones para romper el frente. Fruto de ello son dos de las batallas más largas, crueles y sanguinarias de toda la contienda. En la de Verdún, los alemanes buscan dañar el orgullo de Francia y desangrar a su ejército; y en la de Somme, los nuevos ejércitos británicos deben sobreponerse a un inicio lamentable que supone la pérdida de gran parte de sus efectivos. En los mares, las potencias dirimen la supremacía naval. Y en los cielos, los aviones, cada vez más sofisticados, imponen su poderío. En el sur del continente, Italia y el Imperio austro-húngaro se enzarzan en ofensivas y contraofensivas que cuestan miles de vidas. En este contexto, Brigitte Labenne sufre un cataclismo que modifica su escala de prioridades, Otto von Durnstein se ve arrastrado a tomar parte activa en la batalla de Verdún, Henry Taylor vive de primera mano el desastre del primer día de la batalla del Somme, a Baltasar Moné le pasan factura sus experiencias en la guerra y cae en un desánimo existencial y Enzo Salandra emprende un cambio de ejército con la misión de proteger a su hermano.

Narrat en un estil àgil, ple de detalls i d?imatges sorprenents, Tanta innocència atrapa i estimula el lector des de les primeres línies. I ho fa perquè les preguntes que es formulen són les protagonistes, són la clau de volta de la identitat pròpia. Com ens construïm? Com ens modifica la mirada de l?altre? Qui som, al capdavall? On comença i on acaba la realitat? Sota una aparença amable, s?hi amaga una mirada incisiva, intensa i singular que ens obre els ulls a la reflexió o comprensió del nostre món. Cal estar atents per no perdre?n detall; cada paraula compta. El segle XX forma part de l'espai d'aquest recull i camina en paral·lel ?de manera reflexiva i subtil? a les històries dels personatges.

El llibre té un rerefons religiós, de comunió. Està amarat de records d?infantesa o d?adolescència, de la relació amb els pares, de la iniciació a la vida i de l?aprenentatge permanent. Tot hi són provatures: el coneixement de la història ?la personal i la universal?, l?impacte de l?art ?també de la lectura i l?escriptura?, la meditació sobre la quotidianitat, el dolor per les pèrdues ?encara que al final la mort, la més punyent, és companyia?, el diàleg amb altres poetes, els viatges ?que ho són cap enfora i cap endins?, la imaginació ?espacial i pictòrica?, l?amor per una casa que té existència en el record, la denúncia del règim patriarcal, el diàleg entre cultures, el jo que s?emmiralla en el tu... Tot plegat, un despullament dels mots subratllant-ne la claredat simbòlica: el vestit blau, el còdol sense dents, el banc de les mirades...

El 27 de maig del 1937 fou un dia molt amarg per la família que protagonitza aquesta història. El narrador, en retrospectiva i tornant a Mallorca després de molts anys sense trepitjar terra balear, s'endinsa en un relat autobiogràfic, un relat d'infància que transcorre dins el marc de la Guerra Civil espanyola. Ell era tan sols un nin que no comprenia res de la guerra, ni de lluites polítiques, ni d'enfrontaments ideològics. Però, desgraciadament, la gent innocent que no té res a veure amb els conflictes, sovint, com en aquest cas, en són les principals víctimes, les que pateixen les pitjors conseqüències. Malgrat tot, en el text també hi ha llum, amor i passió. Els personatges, carismàtics i propers, ens transporten a un altre temps, on la vida tenia un altre sentit i on les preocupacions i rutines seguien un altre ritme. L'obra és un passeig per la vida rural de la Mallorca dels anys trenta, una vida humil i simple, però carregada de sentiments i tradicions que, d'alguna manera, encara perduren.

Per aconseguir la igualtat entre tots, no cal repartir les riqueses, sinó els mitjans per aconseguir-les, i la riquesa no és sols econòmica, també és cultural, social i moral. La globalització serà molt bona quan sigui exportació, importació i col·laboració en cultura i coneixements, i serà dolenta quan sigui només especulació i negocis. Avui en dia s'ensenya massa a competir i poc a compartir.

En aquest segon volum de memòries, El jardí de les delícies, Joaquim Pijoan retrata el moment de l'adolescència que correspon a la seva peripècia vital entre 1960 i 1968, des del 12 fins als 19 anys. «Va ser la meva època de reclusió i formació en un món familiar que m'ha marcat per a tota la vida», com diu ell mateix, en «aquesta vall d'Aro dels nostres anhels i alegries, pecats i misèries». El primer llibre de Records era una reflexió sobre l'acte d'escriure. Aquest segon, Pijoan l'ha elaborat a partir dels fets i les vivències personals, ordits amb destresa, deixant que hi respiri la trama literària de tot bon llibre. Xavier C. Ribot

Heus aquí un llibre curiós, que sorprendrà més d?un lector. És una mena de dietari, o potser un text epistolar, o unes breus confessions; és difícil de decidir-ne el gènere perquè, de fet, també conté alguns poemes i reflexions sobre la vida escrits en aquells moments en què veiem com s?escola d?una manera inevitable. Els protagonistes essencials són uns gats i les seves mestresses, però també podríem dir que el protagonista ocult, i tanmateix omnipresent, és l?amor entre les persones i els animals. En concret: l?amor pels gats. En aquestes pàgines, sense ironies, amb la contenció difícil que, de tant en tant, es veu esqueixada pel curs dels esdeveniments, Montserrat Gallart hi narra els darrers temps de la seva gata preferida, la Tigri, i dels seus dos companys, en Pandi i la Popi, els quals expliquen, des de la seva fidelitat de gats, l?agraïment profund per tota la vida passada al costat de les seves mestresses. Com diu l?autora, es tracta d?un text que ens ofereix la possibilitat de copsar l?amor pel marruix concret i, amb un sentit més ampli, per la vida. (Del pròleg de Francesc Parcerisas)

El principal personatge d'aquestes històries és en Josep Maria, acompanyat sempre d'amics, pares, oncles i, d'una manera especial, de la seva dona, la Patrícia. El temps cronològic de les històries que desenvolupen els contes va en paral·lel a l'ordre de col·locació. Així es pot repassar, a través d'elles, l'adolescència, la joventut i la maduresa d'en Josep Maria. La geografia de tots ells: Olot, Barcelona i, més enllà, escenaris diversos provinents de múltiples viatges. Un tema transversal, majoritari, és l'ànsia de millora i de perfecció que tenen els personatges. L'obra mostra una notable variació de temes i registres, sempre presentats amb un to amè i humorístic.

Què empeny Drus, infant dels anys de postguerra a Ciutadella, a reinventar la realitat, estimar Duna i Dafne, identificar-se amb Nil i pujar dalt la moto Guzzi amb Laura i la seva careta? N'hi ha prou amb el fet que el món sigui tan aliè i la vida tan injusta? No serà que tot estava capgirat, els valors trastocats i només els somnis mostraven una cara amable en aquells anys grisos de la postguerra, quan anàvem a missa cada dia i al cinema els diumenges? Armada amb la més pura ingenuïtat, amb la senzillesa com a bandera, amb la saviesa del detall, Com s'assembla la vida als somnis ens fa estremir per la bellesa de les paraules i la riquesa expressiva. No ens calen grans escenaris ni aventures inaudites, perquè ja ho diuen, que la realitat supera qualsevol mena de ficció. Aquesta novel·la ens reconcilia amb la lectura, ens corprèn amb la força de la imaginació i ens fa estremir amb la seva sincera autenticitat.