Any 1869. El convent de Santa Anna d’Alcover, abandonat pels frares arran de la desamortització de béns eclesiàstics, acull pobres a les seves cel·les i a l’hospital, instal·lat a l’antiga església.
Prop del convent apareix un cadàver amb el cap i la cara esclafats a cops. Un gos misteriós n’ha permès la descoberta. És època de revoltes i l’absència de policia al poble obliga l’alcalde a encarregar la investigació a l’agutzil i el sereno locals. Han d’esbrinar qui és la víctima i qui l’ha assassinada. Poc després, en un altre indret del poble apareix un segon home mort de manera semblant. Aquesta vegada es tracta d’un conegut pagès. La convicció que hi ha un assassí en sèrie angunieja la població.
Un fet casual permet saber qui era la primera víctima. Fa la impressió que el segon crim pot haver estat només un parany per distreure l’atenció del primer. Finalment, la recerca del criminal ja es pot centrar en un sol home, relacionat amb el convent de Santa Anna.
Tresors amagats, reminiscències de les guerres carlines, altres crims sense resoldre, notaris influents, remeieres endevinaires, sermons i desvaris religiosos, reivindicacions feministes... tenyeixen la trama del llibre.

Germinal Vergara, exiliat de la Guerra Civil Espanyola, és contractat com a pianista de l’orquestra d’un luxós club de São Paulo. És l’any 1960, una època de màxima eufòria pel gran creixement del Brasil. El protagonista gaudeix d’una existència dolça, ocupat entre ser l’amant de Sofia Barbosa, rica empresària paulistana, i la relació sentimental que manté amb Florbela Nunes, l’atractiva cantant del grup de samba del qual ell n’és pianista.
La vida plàcida, però, es veu truncada quan s’assabenta de la mort, al camp de Mauthausen, del seu pare, de qui havia perdut la pista al començament de la Segona Guerra Mundial. Poc temps després descobreix que un dels dirigents d’aquell camp és el marit de la seva amant, encobert sota un nom fals, protegit i emparat per un poderós grup de nazis dedicats a la construcció de Brasília, la nova capital.
Davant la impossibilitat de poder-lo denunciar a les corruptes autoritats del país, decideix prendre’s la justícia per la seva mà. El dia clau serà el 21 d’abril de 1960, data de la ianuguració de Brasília, on l’orquestra ha d’actuar. En Germinal se les haurà d’empescar per dur a terme la seva comesa enmig d’enormes dificultats i mentides. Ja res no tornarà a ser com abans.

Un dia del mes de juny de 2003 Xavier Tornafoch prenia possessió com a regidor de l’Ajuntament de Vic. En aquells moments començava un llarg periple institucional que el portaria a conèixer en profunditat el funcionament del consistori vigatà. L’activisme polític que havia exercit des de feia molts anys, primerament a La Crida a la Solidaritat i després dins d’Iniciativa per Catalunya Verds, partit al qual s’havia adherit, deixava pas, a partir d’aquella data, a la feina de regidor i a la batalla quotidiana d’un polític no professional que mira de no perdre el compromís de servei en el laberint de l’administració pública. Tot plegat, en el marc de les transformacions socials, polítiques i econòmiques que vivia Catalunya i les repercussions que tenien en la vida política de la ciutat.
De totes aquestes circumstàncies, l’autor n’extreu reflexions que van més enllà de l’àmbit públic local, que s’endinsen en el sentit últim de l’activitat política democràtica i de la manera en què aquesta s’organitza a Catalunya. El resultat d’aquest esforç analític és un text àgil i proper, a l’abast de tothom, que intenta explicar els canvis en la política catalana durant els darrers anys.
Per entendre la referència en el títol al mamífer cepat i voluminós i la seva relació amb la política, haureu d’obrir el llibre i començar a llegir.

Fins a la dècada dels setanta, i des de temps immemorials, els hospitals comarcals eren centres de beneficència. Generalment estaven governats per una fundació o un orde religiós. Els seus metges i gran part del personal sanitari hi col•laboraven de forma gratuïta. A canvi, se’ls autoritzava a ingressar i a operar els seus propis pacients en una àrea restringida d’aquestes institucions, que es coneixia com a «zona privada».
La funció de metge de guàrdia d’aquests hospitals, coneguda també com la de «metge intern», gravitava sobre un metge recentment graduat o, fins i tot, sobre un estudiant que cursava el darrer curs de la carrera. L’intern no constava en nòmina i no rebia cap mena de compensació econòmica per part de la institució. Treballava per l’interès de practicar el que seria el seu nou ofici. Els únics ingressos monetaris que percebia eren les ocasionals propines que rebia dels facultatius del centre com a gratificació per haver-los ajudat en les seves intervencions quirúrgiques. Només les de l’àrea privada, naturalment.
Aquest llibre explica un seguit d’experiències, algunes còmiques, altres dramàtiques, que va viure l’autor durant el primer any de metge de guàrdia en un d’aquests hospitals comarcals.

Sinopsis
En el año 1915 no hay esperanzas de que la guerra finalice. Los dos bandos intensifican su actividad bélica. En tierra, se trabaja en el desarrollo de nuevas armas y se generaliza el uso de los temidos gases químicos. En el mar, los submarinos alemanes son una amenaza constante para barcos y mercancías. Y en el aire la tecnología perfecciona el potencial mortífero de los aviones.
Italia abandona su neutralidad y se une a los aliados. Un nuevo frente en el Imperio Otomano, en la península de Galípoli, dará lugar a episodios dramáticos. A principios de 1916 se inicia la batalla más larga y sangrienta de la Gran Guerra, la de Verdún, auténtica ratonera para todos los ejércitos involucrados.
Brigitte Labenne persiste en contribuir al cese de las hostilidades. Otto von Durnstein, inmerso en experiencias extremas, es pesimista sobre el éxito de su bando. Henry Taylor interviene al fin en la batalla europea y se reúne con sus paisanos de Terranova. Baltasar Moné continúa con sus negocios empresariales y aprovecha la inercia de las nuevas necesidades de material bélico. Y Enzo Salandra, profundamente marcado por la decisión de su país, Italia, debe tomar decisiones trascendentales para su futuro y el de otros personajes.

La poesia és aire que canta i reverbera, un enfilall de lletres que dringuen fràgils, els cercles d’onades que parpellegen, el zum-zum d’una abella sobre una flor.
També és poesia, però, unes imatges simbòliques que cerquen la metàfora, unes ombres que voleien en l’obaga, un cap absort, una tempesta, l’udol d’uns gossos, unes cendres, unes ales de corb, una boira afamada, un esbós, una aranya, el silenci, o un penell.
Miríades de lletres la componen i l’abstracció la dibuixa, amb ecos o notes descalces de simfonies prestades.
Si tu, que em llegeixes, et demores en qualsevol dels mots d’aquesta sinopsi, entra dins del recull i cerca’ls. Tal vegada així t’adonaràs que formes part d’aquest palanquí ple de nostàlgia, trencadís de teulades i de nit.

Desembre de 1974. Dos bessons de dotze anys i la seva germanastra de cinc, en només tres dies de diferència es queden orfes de pare i mare i enfrontats a un futur incert.
Juliol de 1998. Un modern iot de bandera italiana, que inexplicablement ha perdut els seus dos tripulants, una parella jove, continua navegant tot sol fins a la costa de Menorca.
Setembre de 2013. La Mercè Juanhuix ha de cobrir el reportatge fotogràfic d’un casament que se celebra en una finca de l’Alt Empordà. Res fa pensar que aquella feina serà diferent de totes les altres, fins que l’Elisa Dorca, la seva amiga/empleada, que l’acompanya, li diu a l’orella que el nuvi ja està casat.
Els bessons rere la finestra explica la història de tres generacions d’una família benestant de Girona, en el sí de la qual i amb vint-i-quatre anys de diferència, es cometen dos homicidis. Oficialment, constaran com a desafortunats accidents; en cap moment seran investigats per la policia i quedaran impunes.
Amors i desamors. Odis que es cuinen a foc lent.

Quins van ser els motius reals que induïren Innocenci III a promoure la destrucció dels albigesos?
Declarar una croada fratricida en terres cristianes resultava justificable per eradicar idees que minaven els dogmes de l’Església romana. El resultat, però, va ser l’expansió del regne dels capets, submisos al papat, en detriment dels nobles occitans permissius amb els bonshomes. També significà el fre definitiu a l’expansió dels catalans amb la pèrdua dels legítims drets feudals de Pere I, cabdill victoriós de les Navas de Tolosa, massa remís a obeir els designis de Roma.
Daniel i Gerard, els protagonistes de l’obra, són dos joves que aspiren a transcendir la seva condició, però es veuen atrapats pel destí que al llarg del relat els condemnarà a enfrontar-se entre ells. El vent dels interessos dels poderosos sacsejarà les seves existències com si es tractés de fulles arrancades d’un arbre a la tardor.
La novel·la es desenvolupa en escenaris d’Occitània, Catalunya, Mallorca i Terra Santa en una successió d’esdeveniments que transcorren durant prop de noranta anys a cavall dels segles XII i XIII.
El setge del destí fa evident la inconsistència de les pretensions humanes.

Joaquim Pijoan es converteix, amb aquesta obra, en un diletant memorialista. Escrit amb la veu pròpia tan característica d’aquest autor, és una crònica que s’inscriu de ple en les literatures del jo. Un soliloqui amb ell mateix que es transforma en la seva literatura tan personal. Els records comencen a primers de setembre de 1952 i acaba el mes de maig de 1959. La voluntat de l’escriptor cristinenc amb aquests records és “fer un gran fresc de la vida d’un poble rural molt pròxim a la Costa Brava d’abans de l’arribada del turisme massiu, i sotmès, en l’aspecte politi cosocial, a la dictadura franquista”. Un exercici de memòria d’obsessiva persistència per recordar el temps que ha fugit.
La vall d’Aro i els boscos de la seva infantesa, els paisatges, camps i conreus, vistos amb ulls de nen, amb la mirada tendra i brillant, incisiva i analíti ca de Pijoan, i les seves conclusions sensacionals. I principalment els personatges del seu món, ja caduc, que va conèixer a l’escola, als paratges cristi nencs i sobretot en l’anomenat Hostal Romanyà, que regentava la seva família, en un poble peti t on tothom es coneixia. Amics, coneguts i saludats, citant Josep Pla, un dels seus referents literaris, juntament amb Marcel Pagnol. És el petit olimp dels seus records, que són el testi moni d’una vida.

La novel·la és una narració documentada del viatge de fra Francesc Eiximenis a la ciutat anglesa d’Oxford, un retaule de la vida quotidiana del segle XIV.
Girona, 1350. Gervasius és el pseudònim històric de Francesc Eiximenis, un jove de família benestant gironina al qual els seus parents han fet entrar al convent de framenors de la ciutat perquè ha quedat orfe de pare i de mare. Al cap d’un temps,
el novell fra Gervasius és enviat a Anglaterra, al convent dels menorets de St. Ebbe’s, a la ciutat universitària d’Oxford, acompanyat de dos germans franciscans.
El viatge a peu discorre per terres del Rosselló, Provença, el regne de França, l’estret entre Calais i Dover, Canterbury i
Londres. Durant els dos mesos que dura el viatge a peu, els tres monjos viuen tota mena de vicissituds i descobreixen com és
la vida quotidiana als pobles i ciutats al segle XIV. Pels indrets de Provença on sojornen, encara són vives les polèmiques dels
càtars i la imatge dels frares franciscans no sempre és ben vista.
Gervasius, Francesc Eiximenis, va morir un 23 d’abril de l’any 1409 havent fet testament i ostentant les rendes episcopals del
bisbat d’Elna al Rosselló.