Introducció a la teologia feminista, un concepte nascut a finals del segle XX però amb arrels antigues, des que existeix la confrontació entre el «discurs públic sobre les dones» i «l’experiència de Déu de cada dona». L’obra situa la teologia feminista en el marc de les teologies crítiques o de l’alliberament, i recupera una sèrie de pensadores i teòlogues que, des del naixement de la modernitat," han criticat l’exclusió de la dona de moltes funcions eclesials i han defensat el seu accés a l’ensenyament superior.

Amb una trajectòria immersa en el context de la II Guerra Mundial, i a l’ombra d’Auschwitz i de la pregunta pel silenci de Déu, Simone Weil (1909-1943) ens ofereix un dels llegats filosòfics i espirituals més rellevants de la primera meitat del segle XX. En aquest llibre, Josep Otón prossegueix el seu estudi de la interioritat de místics, artistes i pensadors centrant-se en l’anàlisi de l’experiència personal weiliana. Amb la convicció que no hi ha cap ruptura entre la Weil revolucionària i compromesa amb la lluita obrera, i la Weil dedicada a la recerca religiosa, Otón se centra en un text enigmàtic —l’anomenat «Prologue»—, l’anàlisi del qual li permet desvelar alguns trets fonamentals de la relació entre l’ésser humà i el Misteri. El «Prologue» reflecteix la contradicció que amara el recorregut vital de Weil perquè narra dues experiències contraposades: una trobada i una absència. L’escriptora hi descriu l’encontre amb un personatge desconegut i, després, com aquest misteriós visitant l’abandona. És una metàfora de la vida espiritual: Déu es revela i s’oculta," es manifesta i s’amaga.

L’origen de la vida humana, les manipulacions i el «control de qualitat» de l’embrió (eugenèsia), l’avortament, la relació entre ètica i moral i entre ètica i dret, els clonatges terapèutics o reproductors, la reproducció assistida, la intervenció terapèutica i l’autonomia del malalt, la gestió de la salut i la malaltia, l’eutanàsia, les cures pal·liatives, les voluntats anticipades…, són algunes de les controvèrsies contemporànies que l’ètica de la vida suscita enmig del fulgurant procés tècnic al qual assistim. ¿Quan es pot parlar de vida humana? ¿Té la persona dret a decidir sobre el moment de la mort? El debat ètic es produeix a partir d’uns amplíssims principis generals, però es concreta en un gran desplegament de principis secundaris que, a més a més, es diversifiquen i s’apliquen a través de modificacions tècniques que van matisant la importància i el significat ètic de les accions. L’associació Cristianisme al Segle XXI va dedicar un dels seus congressos —el cinquè, celebrat a Barcelona l’1 i el 2 de desembre del 2007— a les qüestions esmentades. Aquest llibre recull les ponències de Begoña Román, Joan Carrera i Carrera, Gaspar Mora, Núria Terribas i Sala, Marc Antoni Broggi i Federico Mayor Zaragoza," i es clou amb uns suggeriments en previsió de possible incapacitat.

«Una religió sense mística es redueix a una ideologia més o menys convincent, a una institució més o menys útil, tot abdicant de la seva funció, que és la d’instruir un camí personal de salvació.» Ho subratlla Raimon Panikkar, que insisteix a parlar d’una mística que no és «ni una especialitat ni un privilegi d’uns quants», sinó que «pertany a la mateixa naturalesa de l’home». Lluny, doncs, d’associar-la a una idea de refugi i evasió, els coautors de Mística i diàleg interreligiós ens conviden a valorar la mística com una experiència lligada a la quotidianitat sense defugir els grans problemes de la humanitat. Són evidents els vincles entre mística i diàleg interreligiós: «Allà on hi ha místics de diferents tradicions religioses en diàleg, aquest diàleg és més fluid, més sincer, més profund, més obert», apunta Francesc Torradeflot. Ho demostra aquest llibre, fruit d’una conferència internacional sobre mística i diàleg interreligiós celebrada a Barcelona l’any 2002. La vintena de participants que hi van prendre part fan les seves aportacions mitjançant l’exercici del diàleg en viu —recollit per Ignasi Boada en el capítol central, «Converses espirituals»— i a través de l’escriptura —amb la ponència inaugural de Raimon Panikkar, les autobiografies espirituals dels protagonistes del diàleg, i el text final de Xavier Melloni.

Un llibre de converses íntim i agosarat, que intenta trencar amb la imatge estereotipada que es té de les monges per acostar-nos a la riquesa i diversitat que viuen totes i cada una d’elles. Només una pregunta aboca totes les confidències i les fa totes diferents, així, la conversa s’allunya de l’entrevista periodística per entrar en el món interior. Són 20 monges catòliques de diferents ordes religiosos i que treballen en diferents àmbits: el diàleg interreligiós, l’ensenyament, l’acollida, el món de la marginació... amb una única característica comuna: que són dones, dones singulars, fidels a un desig profund que les fa viure amb plenitud. Berta Meneses, Carme Sardà i Tort, Catalina Terrats, Eulàlia Bofill, Griselda Cos, Lucía Caram, Mariàngels Segalés, Maria Lluïsa Cortès, Mireia Galobart, Montserrat Domingo, Montserrat Vinyes, Pepa Vignau, Pilar Sauquet, Rosa M. Barber, Rosa M. Piquer, Rosa Prat, Roser Garriga, Teresa Forcades i Vila," Teresa Losada i Victòria Molins són les vint veus del volum.

Una de les manifestacions més belles de l’Esperit és sens dubte la que ens ha arribat sota el nom dels Veda, un dels corpus de literatura religiosa més antics de la humanitat, aparegut al nord de l’Índia entre el 2000 i el 1000 aC. Aquesta antologia és un compendi de la revelació vèdica, entesa com el desvelament de les profunditats que continuen ressonant en el cor de l’home modern, per tal que pugui adquirir més consciència del propi patrimoni humà, de les fonts del seu ésser personal, i que pugui servir com a litúrgia còsmica més enllà de fronteres artificials. A partir d’una selecció d’himnes vèdics, aquest llibre proposa un autèntic camí iniciàtic que, seguint el ritme de la vida del cosmos, ens porti al naixement de la vida plena en nosaltres. La selecció del text —un compendi de la magna antologia The Vedic Experience— és de Milena Carrara, estudiosa de l'obra panikkariana. La traducció és de Laia Villegas, que també ha traduït Les estrofes del Samkhya," el segon volum de la col·lecció Sagrats i Clàssics de Fragmenta.

Existen pasiones que perduran a través del tiempo, y odios que se transmiten de generación en generación. También hay venganzas sin más límite que el momento de su cumplimiento, y fuerzas incomprensibles que rigen el destino de los seres humanos, moviendo los hilos de una vida que sólo es la representación de una tragedia milenaria.
Una familia gitana de Málaga con oscuros intereses en el narcotráfico arrastra desde hace tiempo una cadena de crímenes, rencores y venganzas, tan irresoluble como el deseo en algunos de sus miembros de abandonar esa vida sin otro fin que el de su propia consumación: así sucede con Gerinel, a quien unos poderes que sobrepasan su consciencia y su voluntad le obligan a vengar la muerte de su padre.
A medio camino entre la novela negra y una recreación en clave contemporánea del mito griego, “La familia de Agamenón” es también un emocionante relato que recrea los orígenes de las más ancestrales tradiciones gitanas, y que se hizo acreedor del VI Premio de Novela Ciudad de Salamanca.

¿Abandonà sant Pere la seva dona o ella l’acompanyà fidelment en els seus viatges apostòlics? ¿És possible justificar enfront del protestantisme la successió apostòlica del papa i dels bisbes? ¿Com s’explica que els papes dels darrers decennis no hagin fet ús del do de la infal·libilitat papal? ¿Quin fonament teològic tenen les conferències episcopals, les nunciatures i els col·legis cardenalicis? ¿Quins arguments ofereix el Nou Testament en favor d’un sacerdoci femení? ¿Quina evolució es pot constatar en la vida de l’Església entorn del nomenament de bisbes, el sagrament de la penitència i la canonització de sants?

En aquest àgil assaig de teologia crítica Valentí Fàbrega reexamina algunes qüestions actualment debatudes a la llum del Nou Testament i de la mateixa tradició de l’Església. És un replantejament amb esperit de diàleg sincer que no defuig la relativització de criteris considerats intangibles ni la formulació d’objeccions contra pràctiques de govern eclesiàstic unilaterals, arbitràries o opressives.

«Tot em separa d’un monjo catòlic. Jo no crec en Déu i ell, probablement, no creu en l’inconscient. Per ell, la veritat és divina, s’ha manifestat als humans i fins i tot s’ha encarnat en un home. Per mi, la veritat és humana, ens resulta amagada i no ens arriba si no és a través d’allò que no sabem. La paraula li arriba de fora; a mi, de dins. Ell ha buscat viure més enllà de la condició humana amb el celibat, la pobresa, una comunitat d’homes, la vida religiosa. La meva vida i el meu treball, al contrari, estan immergits en la diferència dels sexes i de les generacions, en la societat del meu temps i la recerca científica.»

A través del diàleg filosòfic, Marie Balmary expressa la seva visió de les relacions entre religió i psicoanàlisi, a la recerca no tant del que guareix sinó del que salva.

És un diàleg on el verb creure es conjuga sense complements. Un intercanvi on un Déu que demana sacrificis —un ogre devorador d’ànimes— és confrontat a un Déu de la paraula que apel·la l’ésser humà a expressar un jo profund i un nosaltres significatiu. Una conversa que oscil·la entre l’agnosticisme i la creença, entre el judaisme i el cristianisme, entre l’experiència interreligiosa i el manteniment de les identitats.

Una veu se’ns adreça des d’una experiència singular. No és l’itinerari d’un filòsof, ni el d’un teòleg, ni el d’un intel·lectual professional. És el recorregut de qui deixa la universitat i se submergeix en una vida de pagès i de pastor, tal com, pocs anys abans, la seva compatriota Simone Weil havia deixat la docència de filosofia pel treball en una fàbrica.

Marcel Légaut testimonia —en la selecció de textos que que hem titulat Itinerari— una recerca en el terreny humà i espiritual que convida a superar les inèrcies que genera la pertinença a una tradició de segles. Légaut assenyala que la fi de la cristiandat exigeix deixar de ser creient de creences i passar a ser home de fe dins la pròpia tradició; demana ser del propi temps i adult tant en l’ordre religiós com en la resta d'àmbits de la vida, i no deixar la renovació del cristianisme als religiosos ni limitar-la als terrenys litúrgic i pastoral: és tota una mutació el que li cal al cristianisme, una mutació que, més que reglamentada, ha de ser descoberta per cadascú.