Després d’una llarga trajectòria dedicada a la sociologia de la religió, Joan Estruch ens ofereix un llibre de memòries sobri i intens. Hi explica el seu arrelament al si d’una família protestant, el seu acostament al catolicisme i la seva aposta per l’ecumenisme, els seus estudis a la Universitat de Barcelona i a Lovaina, la seva iniciació a la docència i la recerca universitàries, la seva dedicació a la traducció… Estruch és professor de la Universitat Autònoma de Barcelona des dels temps que era a Sant Cugat del Vallès (1971) i fins a la seva jubilació (2013). Això li permet explicar la universitat per dins, amb les seves grandeses i també les seves misèries, entre les quals destaca la creixent burocratització de la institució universitària. El llibre permet també conèixer de primera mà les principals aportacions de Joan Estruch a la sociologia de la religió, la disciplina acadèmica de la qual és el gran referent a Catalunya. Estruch polemitza amb alguns hàbits de la sociologia tradicional (com ara les enquestes d’opinió) i explica la metodologia emprada en el seu acostament a alguns dels temes que li han interessat com a investigador: el suïcidi, l’Opus Dei, la diversitat religiosa de Catalunya o el monacat femení contemporani.

«¿Qué significa vivir espiritualmente? Simple y llanamente, estar vivo. Contra lo que suele pensarse sobre las personas espirituales —que están en las nubes y viven fuera de este mundo—, un hombre o una mujer espiritual es precisamente aquel o aquella que vive plenamente inmerso en lo real.» (Pablo d’Ors) Este libro reúne algunas intuiciones de siete exploradores de la interioridad conscientes de que el viaje más largo es el viaje hacia el propio interior (Dag Hammarskjöld). Con una prosa estilísticamente cuidada, los autores nos invitan a recorrer este camino a través del silencio, la palabra, la sabiduría, el arte, la corporalidad, la ciencia, el espacio y el tiempo.

«¿Què significa viure espiritualment? Simplement, estar viu. En contra del que se sol pensar sobre les persones espirituals —que estan als núvols i viuen fora d’aquest món—, un home o una dona espiritual és precisament aquell o aquella que viu plenament immers en el que és real.» (Pablo d’Ors) Aquest llibre aplega algunes intuïcions de set exploradors de la interioritat conscients que el viatge més llarg és el viatge cap al propi interior (Dag Hammarskjöld). Amb una prosa estilísticament acurada, els autors ens conviden a recórrer aquest camí a través del silenci, la paraula, la saviesa, l’art, la corporalitat, la ciència, l’espai i el temps.

La mort de Déu és el final de l’Absolut, però no el final de la religió. Hi ha una altra manera de viure, una altra manera de fer front a les preguntes fonamentals de la vida, als interrogants sobre el sentit de l’existència. És el que, seguint Milan Kundera, Joan-Carles Mèlich a­nomena la prosa. La prosa és la vida de les singularitats, de la ma­tèria no material, dels objectes que tenen la se­va història, d’aquests petits instants de plaer que obren les portes a l’infinit. La prosa és el món de les trobades casuals, de les abraçades abans de sortir de viatge, de les carícies en els moments en què s’obren les portes de l’infern. La prosa és l’àmbit de l’experiència ètica, la del ser-hi, la de la resposta a la demanda del cos d’algú que pateix, la de l’amistat, la de la fecunditat, la de l’erotisme i la del plaer. I la prosa és també l’obertura a la religió de l’ateu, una religió contrària al sagrat en què la bondat ha substi­tuït el Bé i en què la compassió ha ocupat el lloc de la Justícia.

El silenci no és tan sols absència de soroll. En el passat, els homes d’Occident assaborien les profunditats i els matisos del silenci. El consideraven la condició per al recolliment, per a l’escolta d’un mateix, per a la meditació, per a l’oració, per a la fantasia, per a la creació; sobretot com el lloc interior d’on emergeix la paraula. Avui en dia és difícil estar en silenci, cosa que ens impedeix sentir aquesta paraula interior que calma i que tranquil·litza. La societat imposa rendir-se al soroll per tal de ser part del tot en lloc d’apostar per l’escolta d’un mateix. D’aquesta manera, l’estructura mateixa de l’individu s’ha vist modificada. En aquest llibre, Alain Corbin recorre els signi­ficats del silenci de la mà d’alguns dels grans escrip­tors i pensadors de la història dels últims segles. L’autor no només hi explica el silenci, sinó que fa que el lector en senti l’emoció gràcies a la forta càrrega estètica de les obres que ressegueix. D’aquesta manera, l’evocació del silenci, «de la seva riquesa i de la força de la seva paraula, pot contribuir a reensenyar a estar en silenci, és a dir, a ser un mateix».

La muerte de Dios es el fin del Absoluto, pero no el final de la religión. Hay otra forma de vivir, otro modo de hacer frente a las preguntas fundamentales de la vida, a los interrogantes acerca del sentido de la existencia. Es lo que Joan-Carles Mèlich ha llamado, siguiendo a Milan Kundera, la prosa. La prosa es la vida de las singularidades, de la materia no material, de los objetos que tienen su historia, de esos pequeños instantes de placer que abren las puertas al infinito. La prosa es el mundo de los encuentros casuales, de los abrazos antes de salir de viaje, de las caricias en los momentos en los que se abren las puertas del infierno. La prosa es el ámbito de la experiencia ética, la del estar-ahí, la de la respuesta a la demanda del cuerpo de alguien que sufre, la de la amistad, la de la fecundidad, la del erotismo y la del placer. Y la prosa es también la apertura a la religión del ateo, una religión contraria a lo sagrado, una religión prosaica en la que la bondad ha sustituido al Bien y en la que la compasión ha ocupado el lugar de la Justicia.

La nostra època és òrfena de grans relats. Tota comunitat, poble i cultura es reconeixen en les gestes dels personatges que encarnen els valors que els fonamenten. Estem necessitats de referències arquetípiques on puguem veure com cobren vida el sentit
i les virtuts en què creiem i que ens sustenten. Quan som davant d?una història edificant, ens edifiquem a nosaltres mateixos. A la vegada, necessitem veure?ns reflectits en els processos de transformació dels que ens precedeixen, perquè la nostra vida és un guió inacabat. Tot plegat ens impulsa a confiar que, igual que passa en les vides dels personatges que se?ns narren, al final se?ns revelarà el sentit de l?aparent caos en què vivim. Això només ho sabrem quan acabarà el recorregut, no mentre el recorrem. Per això, un relat acabat ens calma i, fins i tot, ens guareix de les ferides de la confusió, de la incertesa i del sense sentit. Aquest llibre constitueix una meditació a partir de la vida d?Ignasi de Loiola. Ignasi encarna l?arquetip del pelegrí, que engloba l?heroi, el savi i el sant. En cada ésser humà i en les comunitats que formem hi ha temps i espai per a les tres coses. Xavier Melloni ens convida a confrontar-nos-hi, perquè és quan ens exposem al que ens passa, quan arribem al fons del que vivim, que som traspassats i transformats per allò que experienciem.

«Estamos ante un texto blanco como la nieve que rodeó y envolvió al autor durante los meses en los que se inscribe este relato. Desde la primera página somos trasladados a un paisaje que no es solo exterior sino también interior. Cada episodio nos va adentrando en un territorio desconocido y, sin embargo, extrañamente familiar. Narrando una estancia entre esquimales en paisajes sitiados por el frío hostil de Alaska, nos encontramos en un entorno sorprendentemente cálido. Esta modificación de temperaturas se debe al modo como es vivido y transmitido por su autor, el cual consigue que el lector lo acompañe al mismo lugar en el que él se fue adentrando.
Estas páginas enseñan a mirar y caminar por el mundo de forma sagrada. Despiertan la capacidad de reconocer la verdad, la belleza y la bondad que se ocultan en cualquier rincón de nuestra tierra.» (Del prólogo de Javier Melloni)

En la enorme variedad de culturas y formas de vida, toda existencia humana ha sido —y sigue siendo—, en términos religiosos o profanos, consciente o inconscientemente, un intento, un experimento, una apuesta por salir del laberinto que es la vida humana misma. Pero es importante no olvidar, como subrayaba Michel Foucault, que «el laberinto, más que el lugar donde uno se pierde, es el lugar de donde uno siempre sale perdido». De algún modo, el persistente deseo de salir de él ya es la salida. De un modo muy parecido a lo que sucede con el mito del paraíso encontrado, el engaño supremo que, con miles de imágenes y patrañas, esconde el laberinto de toda existencia humana es la creación de un falso autoconvencimiento según el cual uno ya ha salido. Entonces, con una especie de ficticia inmunidad entre ingenua y pretenciosa, uno cree que ya se encuentra más allá de las pruebas, de las trampas, de los miedos, de las ilusiones que, por suerte o por desgracia, positiva o negativamente, suelen ser la materia prima y más visible de la vida cotidiana de hombres y mujeres. In statu viæ, empero, la salida verdadera y real del laberinto que es siempre nuestra experiencia concreta nunca deja de ser un interrogante con respuestas, si las hay, que no son sino nuevas preguntas con renovadas respuestas-preguntas.

La filosofía de la religión es una disciplina relativamente joven y prácticamente sin tradición académica en nuestro país, que trata de la religión de modo no religioso. No religioso no significa ‘antirreligioso’: quiere decir simplemente ‘aconfesional’. La filosofía de la religión no es ni religiosa ni antirreligiosa. No pretende defender ni atacar la religión,sino pensarla. La teología presupone la fe, mientras que la filosofía de la religión no parte de este supuesto (ni del supuesto contrario). Así como la teología habla de Dios, la filosofía de la religión habla de la religión: se propone entenderla haciendo de ella un tratamiento racional y autónomo. Su supuesto básico es que la religión constituye un hecho histórico y cultural que puede ser objeto de análisis racional, científico y filosófico como cualquier otro ámbito de la cultura. Estos ensayos de filosofía de la religión de Pere Lluís Font pretenden también contribuir a la normalización universitaria de los estudios sobre un ámbito cultural tan importante como son las religiones.