En El instante recuperado, Lluís Quintana Trias se fija en un tipo de recuerdos con unas características propias: son inesperados, no se buscan voluntariamente y tienen una fuerza evocadora intensísima. Nos situamos frente a una memoria que posee una fuerza perturbadora porque sabe cómo suscitar recuerdos cuando no se lo pedimos y, a veces, en momentos muy inoportunos, recuerdos que surgen del pasado, se superponen a todos los demás recuerdos y llegan a nosotros intactos: este poder es una de las razones de ser de la literatura.
La memoria involuntaria, que Marcel Proust hizo famosa gracias al conocido episodio de la magdalena, es un fenómeno psicológico que ha tenido una repercusión especial en la cultura del siglo XX. Este libro estudia su presencia en la literatura, la pintura y el cine. Contrapone la memoria involuntaria a otros fenómenos psicológicos como la rêverie (o ensueño) o el déja vu, y al situarlos en el contexto de la literatura occidental, se hace comprensible que todos ellos provienen de una tradición que ha tratado de dar cuenta de algunos aspectos no siempre muy comprendidos de la naturaleza humana. Se trata de un ejercicio de literatura comparada asociado a la memoria en la historia de la literatura, de Goethe a Rousseau, de Leopardi a Nietzsche, de Maragall a Joyce, de Proust a Walter Benjamin y Mercè Rodoreda.

El silenci no és tan sols absència de soroll. En el passat, els homes d’Occident assaborien les profunditats i els matisos del silenci. El consideraven la condició per al recolliment, per a l’escolta d’un mateix, per a la meditació, per a l’oració, per a la fantasia, per a la creació; sobretot com el lloc interior d’on emergeix la paraula. Avui en dia és difícil estar en silenci, cosa que ens impedeix sentir aquesta paraula interior que calma i que tranquil·litza. La societat imposa rendir-se al soroll per tal de ser part del tot en lloc d’apostar per l’escolta d’un mateix. D’aquesta manera, l’estructura mateixa de l’individu s’ha vist modificada. En aquest llibre, Alain Corbin recorre els signi­ficats del silenci de la mà d’alguns dels grans escrip­tors i pensadors de la història dels últims segles. L’autor no només hi explica el silenci, sinó que fa que el lector en senti l’emoció gràcies a la forta càrrega estètica de les obres que ressegueix. D’aquesta manera, l’evocació del silenci, «de la seva riquesa i de la força de la seva paraula, pot contribuir a reensenyar a estar en silenci, és a dir, a ser un mateix».

Estamos personalizando a los robots y, a la vez, estamos robotizando a las personas. Parece una paradoja. No lo es. Contrastando las clásicas novelas distópicas de Orwell y Huxley con las propuestas del Foro Económico Mundial y otros heraldos del poder político y económico, Pandemia y posverdad analiza multitud de acontecimientos inesperados que nos toca comprender. Escrita con rigor y no sin ironía, con estilo fluido, ritmo intenso y horizonte omniabarcante ?de la literatura contemporánea a los estudios pioneros sobre biología y ciencias de la salud, de la filosofía y la psicología a la sociología del poder político, digital y financiero?, la obra arroja luz sobre las complejidades que envuelven a la pandemia. Y sobre lo que se mueve en el fondo de las corrientes que desde hace ya tiempo están transformando el mundo. Una invitación a ver más allá de las máscaras y a restablecer el sentido común en relación con la tecnología, la salud y la vida.

¿Què entenem avui i aquí per hinduisme? Bona part de la teorització sobre l’hinduisme feta des d’Occident parteix del concepte de religió. Després de presentar els principals textos vèdics a L’experiència vèdica (2014), Panikkar rebutja en aquest volum l’aproximació a l’hinduisme des de la perspectiva de la religió occidental, per tal com el món de l’hinduisme abraça una experiència humana que va molt més enllà del sentiment religiós. L’autor, doncs, parteix del concepte de Dharma, que defineix com un ordenament extrínsec de la natura de les coses i alhora com la seva estructura òntica més fonamental. Així, ens ajuda a entendre l’hinduisme com una experiència humana completa i planteja una sèrie de reptes a què s’enfronta la contemporaneïtat davant d’una societat cada cop més deslligada de la tradició.

Com ens escapem d?això que, en nosaltres, s?assembla a la gravetat?» Únicament per la gràcia. La gravetat és la llei de la creació, el treball de la gràcia consisteix a «descrear-nos». Se?ns obre, amb la lectura d?aquesta obra, un itinerari de «llum per l?esperit i aliment per l?ànima» que s?inicia a través de la incisió en una batzegada religiosa que escapa dels límits dogmàtics i s?enfronta a una rea­litat
dolorosa. Aquest llibre és una tria ?feta per l?escriptor Gustave Thibon? de fragments procedents dels quaderns manuscrits de Simone Weil. La seva publicació l?any 1947 va provocar una autèntica commoció en la intel·lectualitat europea, i constitueix encara avui per moltes persones la via d?entrada al pensament ric, fecund i paradoxal de la filòsofa francesa. L?obra constitueix un profund convit a conèixer la veritat espiritual d?una filòsofa que va viure la seva vida en clau profètica i mística, esclava de la gravetat i alliberada per la gràcia.

¿Què vol dir que algú, en algun moment únic de la seva vida, se senti travessat per una força que sembla superior però que no se sap què és? Les teologies més refinades de la trinitat i la providència no ho expliquen. La raó no ho explica. Rudolf Otto es proposa, en aquest llibre, aclarir aquesta experiència, l?experiència del sagrat. Per fer-ho, ha d?allunyar-se de l?argot teològic, deixar de banda les claredats parcials de les racionalitzacions, per crear un llenguatge més ajustat a la vivència religiosa, universal i concreta alhora. El tema central d?El sagrat és la tensió entre els factors racionals i irracionals en l?evolució de la religió, una tensió que es troba d?alguna manera en totes les tradicions espirituals, però especialment en el cristianisme. Sense fer cap al·legat irracionalista, Otto defensa el dret de l?ésser humà als factors irracionals, i els sotmet a anàlisi. Ho fa alhora d?una manera vivencial, partint de la pròpia experiència del sagrat i apel·lant a la dels lectors. Aquest llibre no sols pot ajudar a comprendre la intuïció humana d?allò que és totalment altre, sinó que també ens mostra, com diu Raül Garrigasait a la Introducció, «un camí per reconnectar la nostra experiència amb l?herència cultural que hem rebut».

El proceso creativo es una mezcla de técnica, ?entendimiento, fuerza de voluntad, don de la imaginación, fantasía, determinación, deseo ardiente. Y por muy buena que sea la ejecución, no habrá ninguna composición que perdure si no tiene inspiración. Cuando viene, la inspiración es de tal sutileza y finura (como un fuego fatuo) que escapa a casi toda clasificación. La inspiración es un despertar, una activación de todas las facultades humanas. El gran secreto de todos los genios creadores se encuentra en el hecho de que poseen la fuerza de apropiarse de la belleza, riqueza, grandeza y excelsitud que hay dentro de su alma y, al mismo tiempo, de comunicar tal riqueza a los demás. En este libro, Arthur M. Abell recoge el testimonio de seis importantes figuras de la música occidental ?Brahms, Strauss, Puccini, Humperdinck, Bruch y Grieg? en relación con sus experiencias espirituales, psíquicas y mentales en el momento del impulso creador. Además, nos invita a conocer el contexto cultural europeo de principios del siglo xx a partir de la experiencia vital de sus protagonistas.

¿Què és el que fa cristià un cristià? L?Esperit de Crist que viu en l?home. I Raimon Panikkar continua: «A l?objecció que ?llavors tothom és cristià?, tinc poca cosa per respondre, perquè la meva consciència cristiana no és res que em separi del meu proïsme; al contrari, és allò que estableix el vincle de comunió més profund, o sigui, el fet que tots estiguem empregnats de l?Esperit diví.» Ja des de les primeres generacions cristianes la cristologia ha estat la interpretació de ments i cors cristians sobre l?impacte que els va produir la figura de Crist. Amb el pas de la cristologia a al cristofania, la consciència humana no s?oblida del logos, però sí que supera l?aproximació purament racional i s?obre a l?acció de l?Esperit. La cristofania busca una integració de la figura de Crist dins una cosmovisió més àmplia.

Vivimos a menudo bajo la creencia de una justicia inmanente y ni siquiera somos conscientes de ello. A raíz de dicha creencia, que se origina en unas relaciones contractuales con Dios, pensamos: «Como Job era bueno, nada terrible podía sucederle» o «Ese hombre ya sufrió una grave enfermedad, no puede llegarle otra peor». Son pequeñas mitologías ?contratos confesos o inconfesables, conscientes o inconscientes? que sostienen nuestras vidas; son la defensa irracional de los sistemas de regulación del mal que elaboramos ahora aparte de cualquier catecismo. Y, sin embargo, el sufrimiento del justo existe: no hay sistema judicial supremo que garantice el bien por el bien y el mal por el mal. Y la irreductible Amenaza del azar planea sobre nuetras vidas.
Lejos de regatear con un Dios imaginario, debemos pensar Otro Dios que no se presuma garante de nuestra seguridad, sino de la lucha propia de cualquier existencia. Pensar a Dios no como esperanza escatológica, sino como brote de vida.

L?aspecte més interessant de l?obra de René Girard ?aquell que desperta més fascinació en els uns i alhora suscita l?escepticisme més radical dels altres? és el fet que es tracta d?una teoria que en ple segle xxi, davant el relativisme hegemònic, pretén donar una explicació global i integrada de gairebé tots els fenòmens culturals, des del procés d?hominització i els orígens de la cultura fins a l?exposició raonada que ofereix sobre la fi dels temps. A Veig Satanàs caure com el llamp, la primera obra de Girard que es publica en català, hi conflueixen el teòric de la literatura, l?antropòleg i l?exegeta bíblic. El llibre constitueix l?aplicació pràctica més reeixida de la teoria mimètica, la gran aportació teòrica de René Girard sobre la necessitat que han mostrat totes les societats de designar un boc expiatori contra el qual es desferma la violència. La singularitat dels relats bíblics, en la lectura de Girard, rau en el fet que expliquen aquesta violència des del punt de vista de la víctima i no pas dels botxins. En paraules de René Girard: «Els relats mítics representen les víctimes de la violència com a culpables. Els relats bíblics i evangèlics representen aquestes mateixes víctimes com a innocents.»