«¿De dónde sale esta mujer?, se pregunta uno cuando lee estas páginas. ¿Existirá realmente? ¿Es posible que hoy exista una mujer así, en este mundo, en mi ciudad? Impresiona la autenticidad con que se dice. La sabiduría con que escribe como si no escribiese. La verdad que late en las palabras que pone una tras otra como si tal cosa. Todo en su prosa es confesión. La suya es una prosa poética, pero no porque escriba cosas bonitas o utilice palabras sagradas —que las dice, las utiliza—, sino porque está desnuda. Poesía mística es fácil de encontrar. Pero ¿prosa? Mardía —precioso nombre— es un caso raro: concisa y exuberante a un tiempo, contenida y apasionada. Sus páginas son ella misma en forma de historia. Que el lector se predisponga para asistir a una fiesta de sensibilidad y de inteligencia.» Del prólogo de Pablo d’Ors

En l’enorme varietat de cultures i formes de vida, tota existència humana ha estat —i continua essent—, en termes religiosos o profans, conscientment o inconscientment, un intent, un experiment, una aposta per sortir del laberint, que és la mateixa vida humana. Però és important no oblidar, com subratllava Michel Foucault, que «el laberint, més que el lloc on un es perd, és el lloc d’on un sempre surt perdut». D’alguna manera, el persistent desig de sortir-ne ja n’és la sortida. D’una manera molt semblant al que s’esdevé amb el mite del paradís retrobat, l’engany suprem que amaga el laberint de tota existència humana és la creació d’un fals autoconvenciment segons el qual un ja n’ha sortit. Aleshores, amb una mena de fictícia immunitat entre ingènua i pretensiosa, un creu que ja es troba més enllà de les proves, dels paranys, de les pors, de les il·lusions que, per sort o per desgràcia, positivament o negativament, solen ser la matèria primera i més visible de la vida quotidiana d’homes i dones. In statu viæ, però, la sortida veritable i real del laberint que és sempre la nostra existència concreta no deixa de ser mai un interrogant amb respostes, si n’hi ha, que no són sinó noves preguntes amb renovellades resposta-preguntes.

L’obra de Lluís Duch és molt extensa i abasta àmbits temàtics i disciplinaris molt diferents: la religió, la política, l’ètica, la pedagogia, la família, la ciutat, la vida quotidiana, la comunicació, les transmissions, la salut, el mite, el símbol, el ritu… En la conversa que avui recuperem, Lluís Duch repassa els seus anys de formació a Alemanya, la seva doble dedicació a la vida monàstica i a la vida intel·lectual, les seves idees sobre l’homo religiosus, la condició ambigua i adverbial de l’ésser humà, les «estructures d’acollida» que desenvolupa a Religió i comunicació i les grans intuïcions desplega­des a Religión y política. Desaparegut Lluís Duch el 10 de novembre del 2018, aquesta publicació pretén contribuir al coneixement d’una de les personalitats intel·lectuals més lúcides i suggerents dels nostres dies.

«Sóc un amant dels antics, un que s’afanya a buscar-los.» Confuci no se sent creador, sinó transmissor. El seu objectiu és, en conseqüència, educatiu. No en va, les Analectes comencen amb una saborosa invitació al coneixement: «Aprendre i, en cada ocasió, practicar el que s’ha après: ¿que no és un goig, això?» A través de l’incansable amor a l’estudi caldrà anar construint l’home noble capaç de governar mitjançant la virtut. Amb un gran escepticisme, però, sobre els polítics: «“Els qui es dediquen a la política avui dia, ¿què tal són?” El Mestre digué: “¡Ai! Gent de poca talla; no cal comptar-hi.”» Les Analectes de Confuci són un dels llibres bàsics de la humanitat que han exercit una influència més àmplia i persistent. Precisament pel fet de constituir un dels llibres fonamentals del confucianisme —la tradició espiritual central que des de l’antigor ha vertebrat la civilització xinesa—, aquesta obra ha estat un referent essencial al llarg de les generacions per al món xinès i el seu àmbit d’irradiació en l’Àsia oriental. Tot i el seu estil atomitzat, anecdòtic, el·líptic, descontextualitzat, aparentment deixat a l’atzar, les Analectes ens ofereixen, després d’una lectura pausada i reflexiva, una imatge força viva i matisada d’un antic mestre, el seu entorn i el seu ensenyament.

Prendre’s seriosament la religió —se sigui o no religiós— és un signe de respecte a la realitat. Més que més perquè la religió —com totes les més grans experiències humanes— és capaç del més eminent i del més deficient. Aquest llibre vol ser un homenatge a la religió ben constituïda i un antídot envers la religió degradada. Perquè una manifestació religiosa digna, culturalment compatible i intel·lectualment qualificada, pot ser un referent interessant i suggerent de l’eterna i difícil besllum de Déu.
Ramon M. Nogués exposa —amb claredat, agilitat i saviesa— temes tan diversos com ara el paper del cervell en l’experiència religiosa, les situacions fronteres entre la mística i la patologia, l’estatut científic de la religió, la crítica excessiva de la religió, el valor evolutiu de les creences, les aportacions més recents de la neuroreligió, el desafiament del pluralisme religiós, el contrast entre espiritualitat i religió, la religió i el sexe, la discriminació religiosa de la dona, i la institucionalització del sagrat.
Sense exigir coneixements previs als lectors, l’obra ofereix un panorama molt complet de les darreres aportacions de la ciència a l’esclariment dels fenòmens religiosos. Destaquen especialment els capítols dedicats al cervell i a la neuroreligió.
Tot i que la relació ciència-religió sigui un tema clàssic, existeixen poques obres en català que hi estiguin dedicades. A més a més, és infreqüent que adoptin una postura allunyada al mateix temps de posicions apologètiques en un o altre sentit.
El llibre polemitza directament amb determinades concrecions històriques de la religió, i és especialment incisiu a l’hora de jutjar el tractament de la dona per part de les religions, tema al qual dedica el capítol «Sexe, gènere i religió».

Les estrofes del Samkhya (Samkhyakarika) ens reporten les grans intuïcions del Samkhya, el sistema filosòfic més antic de l’hinduisme. Al segle IV dC, el seu autor, Ishvarakrishna, hi recull antigues doctrines presents de manera dispersa i no sistemàtica en les Upanisad, els Purana i el Mahabharata, de manera que el seu estudi contribueix a la recerca sobre aquests textos i la seva recepció en l’època clàssica del pensament hindú. Conèixer la proposta filosòfica del Samkhya és una tasca preliminar ineludible en qualsevol estudi de caràcter indològic, atès que va exercir una gran influència en el desenvolupament de les idees i la terminologia de tota la tradició filosòfica hindú. El caràcter extremament concís —sovint críptic— de Les estrofes del Samkhya ha generat una tradició de comentaristes que arriba fins als nostres dies. Amb el temps, les Samkhyakarika foren reinterpretades des de la perspectiva filosòfica d’altres escoles, particularment el Yoga i el Vedanta. Aquesta edició presenta el text original sànscrit en alfabet devanagari, la corresponent transliteració romanitzada, la traducció catalana, i un comentari estrofa per estrofa basat fonamentalment en els vuit comentaris antics. A més d’un estudi introductori, conté un glossari de termes sànscrits, un útil índex temàtic i unes taules sintètiques. Es tracta de la primera traducció de les Samkhyakarika publicada en una llengua hispànica.

Escletxes de la Realitat és una aproximació fenomenològica a les religions, a la recerca d’uns criteris de credibilitat que permetin un exercici de discerniment en el si de la pluralitat religiosa. No vol oferir unes fórmules exactes per distingir entre revelació i frau —entre mística i patologia, entre èxtasi i al·lucinació, entre recepció i invenció—, però sí que pretén donar unes pautes que permetin aproximar-se als fenòmens religiosos de forma seriosa i creïble.

Miguel Ángel Gara nació en Madrid en 1970. Estudió Psicología en la Universidad de Salamanca y en la UNED. Sus poemas y relatos han visto la luz en diversas antologías, revistas y páginas de internet. También ha sido guionista de cortometrajes. En la actualidad colabora en el portal Literaturas.com.
Además, ha publicado el libro de Sara (2005) y está a punto de publicar el desierto de agua, finalista en el premio Villa de Leganés 2004.
Con luz previa a la luz acaba de obtener el XXIV Premio de Poesía Ciudad de Badajoz.

«El sagrat i el profà constitueixen dues modalitats de ser en el món, dues situacions existencials assumides per l’home al llarg de la seva història. Aquestes maneres de ser en el món no interessen només a la història de les religions o a la sociologia […]. En última instància, les maneres de ser sagrat i profà depenen de les diferents posicions que l’home ha conquerit en el cosmos; interessen tant el filòsof com qualsevol investigador desitjós de conèixer les dimensions possibles de l’existència humana. […] El nostre propòsit principal és presentar les dimensions específiques de l’experiència religiosa, posar en relleu les seves diferències amb l’experiència profana del món.» El sagrat i el profà, una de les obres més celebrades de Mircea Eliade, constitueix una introducció general a la fenomenologia i la història de les religions: una descripció acurada i precisa de l’homo religiosus present tant en les societats «arcaiques» com en les contemporànies.

«Jo em considero un agnòstic amic de les religions, admirador de les religions», diu Vicenç Villatoro. «Sóc un cristià escèptic; un cristià que cerca, que tracta d’entendre millor allò en què creu», diu Francesc Torralba. Al llarg de quaranta cartes —vint per corresponsal—, Francesc Torralba i Vicenç Villatoro aborden temes com ara la pregunta pel sentit, Déu creat o Déu creador, el sagrat i el profà, l’esfera religiosa i l’esfera pública, la mort i el consol, una ètica sense Déu, la bellesa, el misteri del mal, la transmissió de valors i conviccions, l’existència dels cristians, la plaça pública, la capacitat de celebrar i l’espiritualitat sense fe. És un diàleg d’idees, però també d’experiències viscudes durant el mig any de redacció, entre l’inici de l’estiueig i les celebracions familiars de Nadal. Les cartes creuades entre Torralba i Villatoro confronten no tan sols un creient i un no creient, sinó també un filòsof i un escriptor, un teòleg i un periodista. I tots dos converteixen sovint l’epistolari —el «gènere de l’ànima»— en un dietari: en l’exposició oberta i desacomplexada dels viaranys —interiors i exteriors— de la pròpia vida.