L?abril del 2014, Giorgio Agamben va ser convidat per la Càtedra Ferrater Mora a pronunciar les lliçons que ara hem recollit en aquest volum. Va obrir les sessions amb un apunt metodològic: fer de l?arqueologia la via d?accés al present.
Aquesta disciplina, que li permet anar al moment d?emergència d?un determinat fenomen i dibuixar-ne la genealogia fins avui, traçarà el camí de les seves reflexions.
Conceptes com «crisi», «identitat», «ordre», «voluntat», «a priori històric», «ús» o «política» troben en aquestes pàgines una nova potencialitat en allò que Agamben defineix com a antropogènesi, és a dir, l?esdevenir humà de l?home. Això mirant de dur sempre el llenguatge fins als seus límits. La filosofia, per a Agamben, és una intensitat que pot travessar i donar vida a qualsevol àmbit. I aquest llibre n?és una prova

Entre les formes de resistir al poder i de manifestar-nos a favor de la justícia i la igualtat, la desobediència civil i l?acció no-violenta són les que ens permeten dur més enllà la democràcia i exercir íntegrament la nostra naturalesa política.
Jahanbegloo, que ha estudiat a fons el pensament dels grans activistes de la no-violència
i ha estat espectador privilegiat de les lluites per l?autodeterminació de Catalunya, n?extreu una lliçó clara:
l?autèntica condició per a la legalitat i la legitimitat de la llei no és l?acció reguladora de l'estat, sinó l?acció política dels ciutadans.
I fa seves les paraules de Martin Luther King Jr. per defensar una democràcia plena de sentit: «La democràcia que passa del paper insubstancial a l?acció substancial és la forma de govern més important del món».

Quan el 1973 es va començar a publicar aquesta sèrie d?assaigs, la mirada crítica de Susan Sontag sobre la fotografia va constituir una aportació revolucionària. El propòsit inicial de pensar alguns problemes estètics i morals que plantejava l?omnipresència de les imatges ja aleshores es va anar desplegant per donar cos a una teoria molt més àmplia i incisiva sobre el sentit, la funció, l?ús, la tècnica, la història de la fotografia, i la relació amb les altres arts i el seu abast polític.
Convençuda que les fotografies ens ensenyen un codi visual, amb una clara dimensió ètica, Sontag ens ofereix uns textos que llegits avui, més de quaranta anys després, contribueixen a entendre en profunditat el pes real de la imatge en la cultura i la societat contemporànies.
Es tracta d?un llibre clàssic de la història de la crítica d?art i que hem acompanyat de dos textos que va escriure Susan Sontag al final de la seva vida, també sobre fotografia.

La caritat sempre ha estat plena de bones intencions però mai no ha deixat d?expressar una relació de desigualtat. Avui, aquesta disposició a fer el bé envers els més desafavorits, canalitzada a través d?institucions i empreses, i gratificada fiscalment o en termes d?imatge, no fa més que agreujar la divisió entre la minoria rica i la gran majoria pobra.
Si volem que la llibertat, la justícia i la dignitat regeixin la vida de tota la humanitat, hem d?abandonar la caritat i reivindicar el dret d?una existència materialment possible, i la renda bàsica incondicional per a tota la població pot ser una de les vies per aconseguir-ho.
Julie Wark i Daniel Raventós en fan la defensa i donen arguments per demostrar que és econòmicament factible. No és l?única solució per capgirar les enormes desigualtats planetàries, però atenuaria l?impacte d?una pobresa insofrible.

Como contribución a una reflexión colectiva sobre la idea de lo común, y desde el análisis crítico de la experiencia comunista, este libro aborda muchos de los aspectos que dibujarían unos comunismos que estarían «por venir»: desde el cuestionamiento del proyecto soviético, la reivindicación de formas de relación basadas en la solidaridad y en la abolición de las jerarquías, el reconocimiento de la interdependencia, la definición de nuevas concepciones del bienestar o la necesaria feminización del espacio público. Los siete textos constituyen un cuerpo de pensamiento que, sin abandonar la acción, camina hacia una política que se preocupe por otras formas de utopía.

Tenen vida pròpia les fotografies? Neixen en un instant, fixen un moment, la mirada hi queda continguda i el temps, a mesura que passa, els confereix noves dimensions: el passat torna transformat en memòria, potser en record, i el present en recrea la història. La fotografia pot arribar a ser tan enigmàtica com ho és la vida.
Sota l?allau de les imatges que ens arriben pertot arreu, és difícil pensar en quina perdurabilitat tindran les fotografies, ara que el suport sembla que ha perdut el caràcter essencial que encara manté el material guardat.
Joan Fontcuberta ens ofereix una investigació sobre l?eloqüència (i el patiment) que poden mostrar-nos les fotografies; Xavier Antich duu el seu assaig cap a les múltiples possibilitats de la mirada. I tots dos es complementen com a «biògrafs» de vides que estan per revelar.
El llibre duu un plec de color amb reproduccions d?obres fotogràfiques de Joan Fontcuberta.

Nos hallamos en una época en que las imágenes y los datos, que compartimos a través de todo tipo de dispositivos tecnológicos, condicionan tanto nuestra vida privada como la dinámica de la esfera pública y la de las comunidades. Podríamos decir que el mundo ya es una interfaz virtual.
En el siglo XX, la fotografía, el cine y, sobre todo, la reproducción y reutilización de imágenes pusieron de relieve una determinada forma de leer el pasado y el presente; ahora, el presente se manifiesta a través de la virtualidad simbólica, y este ensayo explora sus efectos en nuestra vida hiperconectada.
Ingrid Guardiola cree que tenemos que hacer frente a los dictados hegemónicos neoliberales y al individualismo extremo que resulta de la mercantilización de la mirada. Y obre caminos, desde prácticas que surgen en los márgenes de las inercias del poder, para pensar el papel de las tecnologías en la generación de nuevos imaginarios colectivos, en la participación social y política, y en la necesaria reapropiación compartida del espacio público.

Aquest assaig explora la relació entre la manera com es construeixen (i es planegen) les ciutats i com hi viu la gent, partint de l?antiga Atenes per arribar al Xangai del segle XXI. Aquest recorregut ens permetrà conèixer el treball de tres grans urbanistes: Cerdà, Haussmann i Olmsted, i veurem com
Barcelona, París i Nova York han assimilat la seva morfologia moderna. Caminarem pels barris de Medellín i de Delhi, i entrarem a la seu de Google a Manhattan per adonar-nos com ocupem els espais urbans, com els habitem.
Richard Sennett defensa la idea de «ciutat oberta» (plural, contradictòria i flexible) com a alternativa a la «ciutat tancada» (segregada, normativitzada i controlada) que s?ha estès des del Nord global fins a les aglomeracions del Sud global. I, sobretot, l?autor convida a planificar la ciutat per fer-la vivible, en tota la seva complexitat i diversitat, i a compartir un compromís ètic col·lectiu per fer-ho possible.