En La memoria, ¿un remedio contra el mal? Tzvetan Todorov cuestiona la forma de tratar la denominada "memoria histórica" por parte de los distintos gobiernos; el uso que se ha hecho de ella y los objetivos que se plantean. Víctimas y verdugos, nosotros y los otros... realidades que hay que comprender en el contexto de las circunstancias en que se han producido.
La memoria, ¿un remedio contra el mal? es el texto de la clase magistral que inauguró el Programa de Humanidades de la Fundación «La Caixa» del curso 2008-2009. La conferencia, inscrita en el ciclo «Maestros contemporáneos» tuvo lugar en CaixaForum Madrid el 7 de octubre de 2008.
«La memoria del pasado será estéril si nos servimos de ella para levantar un muro infranqueable entre el mal y nosotros». Tzvetan Todorov

La troballa (fictícia) d'un pergamí malmès pel foc, a les ruïnes d'una vil·la d'Herculà, convida George Steiner a interpretar el sentit que podria tenir el text original, que alguns atribueixen a Epicarn d'Agra. El llegat d'aquest suposat moralista i retòric del segle II aC es confon amb el que podria ser, pròpiament, una síntesi dels interessos intel·lectuals i vitals de l'autor d'aquest llibre. George Steiner reflexiona, tot jugant amb la conjectura, sobre l'eloqüència del silenci (el no dit) en la poesia i la filosofia, les gratificacions de l'amistat, el potencial de l'educació i la raresa del talent, la realitat ontològica del mal, l'omnipotència dels diners, els perills de la religió, la transcendència de la música i la llibertat d'escollir la mort.

Saló Diana (1977-1978) recupera l’experiència singular i iniciàtica d’una sala de teatre que, durant poc més d’un any, va marcar un punt d’inflexió en l’escena cultural de Barcelona. A través del testimoni oral dels seus protagonistes i de materials d’arxiu, el mític Saló Diana es revela com una institució abans de la institucionalitat de la producció artística dels anys vuitanta.

¿Qué papel ha desempeñado la idea de límites en el pensamiento moderno, desde la economía hasta el ecologismo? ¿Hablar de límites es invocar la escasez? ¿Qué relaciones de poder hay detrás de la formulación de los límites de la naturaleza? ¿Necesita límites la sociedad? ¿De qué tipo? Estas son algunas de las preguntas que trata de responder Giorgos Kallis en este libro.
Los límites no existen autónomamente: surgen de nuestra interacción con los otros y con el entorno; son una opción individual y colectiva que forma parte de la búsqueda de la libertad. Las páginas de este libro son, sobre todo, un espacio intelectual y político para repensarlos.
De la Grecia clásica a los postulados de Malthus, de los cazadores-recolectores a los románticos, de las feministas anarquistas a los ecologistas radicales de los años setenta, Límites traza un camino que nos permite entender que solo una cultura basada en la idea de compartir puede hacer posible el futuro planetario.

¿Quin paper ha tingut la idea de límits en el pensament modern, des de l?economia fins a l?ecologisme? ¿Parlar de límits és invocar l?escassedat? ¿Quines relacions de poder hi ha darrere la formulació dels límits de la natura? ¿Les societats necessiten límits? ¿De quina mena? Aquestes són algunes preguntes que mira de respondre Giorgos Kallis en aquest llibre.
Els límits no existeixen de manera autònoma: sorgeixen de la nostra interacció amb els altres i amb l?entorn; són una opció individual i col·lectiva que forma part de la recerca de la llibertat. Les pàgines d?aquest llibre són, sobretot, un espai intel·lectual i polític per repensar-los.
De la Grècia clàssica als postulats de Malthus, dels caçadors recol·lectors als romàntics, de les feministes anarquistes als ecologistes radicals dels anys setanta, Límits fa un recorregut
que ens permet entendre que només una cultura basada en la idea de compartir pot fer possible el futur planetari.

Francesc Tosquelles
(1912 - 1994) va ser un psiquiatre republicà exiliat a França al final de la Guerra Civil. Instal·lat a Saint-Alban fins als anys seixanta, va dur a terme una pràctica transformadora que va respondre no solament a unes necessitats terapèutiques sinó també culturals i polítiques, en un procés que implicava la institució assistencial mateixa.
L?obertura dels hospitals als seus entorns, la vinculació amb el paisatge, l?exploració de sistemes de gestió cooperativa amb els interns, el treball dins i fora dels centres, la producció artesanal i el teatre, el cinema i l?escriptura com a pràctiques col·lectives van ser algunes de les seves propostes al servei de la cura i de la humanització de la vida.
A través d?una àmplia selecció de textos de Tosquelles i de documents i fotografies de l?època, Joana Masó proposa un recorregut que permet donar vida a una memòria col·lectiva que va més enllà de la història de la psiquiatria i les seves institucions.

Els reptes de l’educació en la modernitat líquida és el text de la conferència que va pronunciar Zygmunt Bauman a Barcelona el maig de 2006. Es tracta, doncs, d'una aportació inèdita en què el sociòleg polonès es planteja el lloc que ocupa l’educació en el context de la modernitat que ha definit com a «líquida». Zygmunt Bauman inicia la seva anàlisi en la concepció actual del temps, per endinsar-se en la conquesta de la identitat individual i el maneig del diluvi d’informació, i arribar a definir la dinàmica contemporània de l’ensenyament. Bauman postula que l’educació cal que s’estengui al llarg de tots els anys com a garantia per a la convivència i la vida democràtica; l’educació ha de combatre la ignorància, ha d’atorgar poder a l’individu i nodrir la voluntat dels ciutadans per viure el present en la seva fugacitat i encarar el futur.