«La traïció, com el riure, forma part del teixit bàsic de l?existència humana», diu Avishai Margalit, un teixit fet de relacions, entre individus o en el si de grups o comunitats. L?adulteri, la deslleialtat política, el col·laboracionisme, l?apostasia... són fenòmens que associem immediatament a la idea de traïció. Aquest assaig gira al voltant de la distinció crucial entre la moral i l?ètica: la traïció està relacionada amb l?ètica, no amb la moral. A la base sempre hi ha unes «relacions denses», plenes, consistents, fortes, com les que es tenen amb la família i els amics, o amb els col·lectius als quals ens lliga un sentit de pertinença. La reflexió filosòfica de Margalit és radicalment contemporània, va més enllà dels casos de la història o de les tradicions religioses per situar-nos en tots els ordres de la vida moderna, en què les nocions de confiança i transparència tenen un paper important.

No ens agrada que ens facin callar. Ni en l'àmbit públic ni en el privat. A l'Odissea, Telèmac censura la seva mare Penèlope i deixa clar que mythos (referint-se al fet de parlar en públic i amb autoritat) és cosa d'homes. L'eco d'aquest moment clàssic homèric encara ressona. Mary Beard parteix de l'exabrupte de Telèmac per analitzar l'exclusió de les dones de l'esfera pública en les societats occidentals, a l'antinguitat grega i romana i als nostres dies. En aquestes dues conferències, a més, explora els fonaments culturals de la misogínia en la política i en la vida laboral, i demostra com una certa idea de poder (i també de coneixement, d'experiència, d'autoritat...) ha exclòs, o ha tendit a excloure, les dones.

Els que fugen de la violència i la brutalitat de les guerres sempre han anat a buscar refugi en altres indrets. Sovint arriben fins a la porta de casa nostra. I, per a nosaltres, els refugiats són uns desconeguts, uns estranys que ens provoquen por pel sol fet que no sabem qui són. Avui la «crisi dels refugiats», i en general la dels immigrants, aclapara Europa i presagia el col·lapse del nostre sistema social. Amplificat pels mitjans de comunicació, s’està produint un veritable «pànic moral» entre la gent que viu aquest fenomen com una amenaça al seu benestar. Zygmunt Bauman analitza els orígens, les causes i l’impacte d’aquesta crisi humanitària que estem vivim, i creu que hem d’assumir la nostra interdependència com a espècie, i construir ponts, no pas murs, que ens permetin viure junts de manera solidària i cooperativa amb les nostres diferències d’opinions i creences.

Carles Capdevila fa anys que pren apunts cada dia, i els comparteix, sobre el que li passa i com hi reacciona, posant en pràctica un periodisme que vol prioritzar la vida per sobre de les notícies. A La vida que aprenc trobareu els temes que li són essencials: la memòria íntima, la vida en bona companyia, l’educació, la salut i la condició humana amb totes les seves contradiccions. Retrata els escenaris de la seva infantesa, les nostres maneres de ser i de fer, les revolucions individuals necessàries per arreglar el món i les actituds dels que s’arremanguen per fer-ho possible. Capdevila està convençut que la nostra missió principal és cuidar-nos els uns dels altres i pels seus textos circula la gent que més estima: els professionals artesans que es preocupen pels acabats, els educadors vocacionals, les infermeres que entenen que tenir cura és més que curar, el voluntariat que desafia el desànim i els optimistes pencaires que treballen per mantenir viva la il·lusió de tirar endavant.

L’Arnau descobreix que la seva mare té por de les altures i s’empesca un pla per ajudar-la a superar-ho. Per dur-lo a terme necessita la complicitat de la família. Però tant la seva germana, la Carol, com el pare tenen els seus propis problemes per resoldre. L’Arnau no deixa de fer volar la imaginació per buscar solucions, i fa del taller d’invents del Paco el seu centre d’operacions.

Quan s’ha perdut la fe en la idea de construir una societat alternativa per al futur, la tendència és recórrer a les grans idees del passat que havien estat abadonades. Això és la retrotopia, que s’insereix de ple en la divisió entre el poder i la política, entre la capacitat de fer coses i la de decidir quines cal fer. La utopia era optimista, entusiasta, afirmativa, segura... La retrotopia es presenta pessimista, decaiguda, negativa, insegura.
Zygmunt Bauman, en aquest assaig pòstum, analitza el context d’aquest fenomen contemporani i dissecciona el nostre perillós idil·li amb el passat. Podem realment tenir confiança que el futur millorarà la nostra condició humana?

Els reptes de l’educació en la modernitat líquida és el resultat de la conferència que va pronunciar Zygmunt Bauman a Barcelona el maig de 2006, i va ser la primera vegada que Bauman va reflexionar sobre l’educació en el context de la seva obra. Zygmunt Bauman inicia la seva anàlisi en la concepció actual del temps, per endinsar-se en la conquesta de la identitat individual i el maneig del diluvi d’informació, i arribar a definir la dinàmica contemporània de l’ensenyament. Bauman postula que l’educació cal que s’estengui al llarg de tots els anys com a garantia per a la convivència i la vida democràtica; l’educació ha de combatre la ignorància, ha d’atorgar poder a l’individu i nodrir la voluntat dels ciutadans per viure el present en la seva fugacitat i encarar el futur.

«Els parallamps han d’estar connectats a terra. Fins i tot les idees més abstractes i especulatives han d’estar ancorades en la realitat, en la substància de les coses. I la “idea d’Europa”, doncs?». Aquesta és la pregunta que obre aquest llibre i que George Steiner respon a través d’un recorregut apassionat pels senyals distintius de la identitat europea. Els cafès com a lloc de trobada, la dimensió humana de la geografia, la necessitat de fixar la història en llocs de memòria, Atenes i Jerusalem com a fonts de cultura, i la consciència crepuscular, la por de la fi de la mateixa Europa són a la base de la realitat d’aquesta idea.

Quan i qui va començar a llegir Marcel Proust a Catalunya? Cap a l’any 1918, des de l’Ateneu Barcelonès, el doctor Borralleras es va dedicar a divulgar À la Recherche du temps perdu. Pla i Sagarra es van convertir en entusiastes proustians, coincidint amb el moment que la lectura de Proust començava a imposar-se a França, poc abans de la mort del novel·lista el 1922. Gaziel i Villalonga també van convertir-se en propagandistes de l’autor francès. Hi va haver veus negatives, sovint per raons morals (Montoliu, Rucabado o Junoy), però el nom de Proust es va imposar com un dels grans clàssics de la novel·la moderna, afavorit per les traduccions i les interpretacions més diverses. Bofill i Mates, Espriu, Ors, Rodoreda, Fuster, Serrahima, Riera, Gimferrer... i fins i tot Dalí han contribuït que Marcel Proust formi part de la cultura catalana. Aquest llibre aplega un conjunt de textos a propòsit de la incidència de l’obra de Marcel Proust a Catalunya, escrits per M. Carme Bosch, Sílvia Coll-Vinent, Herbert E. Craig, Amadeu Cuito, Valèria Gaillard, Pere Gimferrer, Eloi Grasset, Antoni Marí, Antoni Martí Monterde, Guillem Molla, Neus Penalba, Josep M. Pinto, Xavier Pla, Oriol Ponsatí-Murlà, Pere Rosselló, Vicent Santamaria i Lluís M. Todó, en una edició a cura de Xavier Pla.