Els Bennet ?un matrimoni amb cinc filles en edat de casar-se? es poden permetre viure folgadament perquè el pare, un home culte i sorneguer, és usufructuari de la casa familiar i les finques que l?envolen. Però, tot i així, la senyora Bennet pateix pel futur que espera a les seves filles quan el marit falti ?si no és que aleshores ja són totes ben casades?, perquè aleshores la casa anirà a parar a les mans del seu parent més pròxim, el senyor Collins.
La sort els canvia tot d?una quan s?assabenten que Netherfield, una gran propietat de la contrada, ha estat comprada pel senyor Bingley, un jove ric i solter, que la senyora Bennet confia que aviat buscarà muller. Al cap d?uns dies, com s?escau entre veïns ben educats, l?agradable Charles Bingley es presenta als Bennet acompanyat de la seva germana Caroline i del seu bon amic Fitzwilliam Darcy, que és fins i tot més ric que en Bingley... però molt més reservat.
Durant els mesos següents, hi haurà visites, sopars i fins i tot un gran ball que tindrà lloc a Netherfield i en què les cinc filles dels Bennet tindran ocasió d?enlluernar tothom. Els Bingley faran amistat amb la Jane, la filla gran, bonica i discreta. En canvi, l?Elizabeth, la segona i preferida del pare per la seva esmolada intel·ligència, topa des del primer moment amb el senyor Darcy: els prejudicis d?ella respecte del ric propietari, així com el temperament orgullós d?ell, faran molt complicada fins i tot la més intranscendent de les converses entre tots dos.

França, 1539. A l’edat d’onze anys, la petita Bertrande de Rols és casada amb en Martin Guerre, fill d’un poderós terratinent. Al cap d’un temps, arran d’una discussió amb el seu pare, en Martin abandona la dona i un fill petit i desapareix sense deixar rastre durant vuit anys. Quan torna a casa, hi troba una Bertrande que té dificultats per reconèixer el seu marit i que fins i tot recela que realment sigui ell. Tot i així, la dona l’acull a la llar i al llit, perquè, encara que ell hagi canviat molt, té alguns trets físics distintius d’en Martin, i a més sap coses que només el seu marit podria saber...

La jove Else passa l?estiu amb la seva tia a San Martino di Castrozza, una localitat de muntanya on es concentra el bo i millor de la societat vienesa. La noia gaudeix de les vacances despreocupadament, fins que li arriba una carta de la família en què li anuncien un gir dramàtic de la seva situació econòmica. Per intentar salvar el seu pare d?anar a la presó, l?Else haurà de demanar diners a un conegut seu que, precisament, també és allà de vacances. L?home hi accedeix, però a canvi d?una condició...
Amb un estil extraordinàriament modern, Schnitzler critica amb duresa les convencions burgeses, que encoratja els desitjos egocèntrics dels homes i espera que les dones s?hi sotmetin.
Des del moment de la seva publicació, l?any 1924, la novel·la va tenir un gran èxit, però va ser prohibida el 1933 arran de l?ascens del partit nazi i l?aplicació de les lleis contra els jueus. Se n?han fet diverses adaptacions cinematogràfiques, la més cèlebre de les quals tan sols quatre anys després de l?aparició de la novel·la i l?última el 2013.

Lleida sorprèn. No és un eslògan, sinó una veritat que sobta a lleidatans encuriosits i foranis tafaners, i que demostra que és una ciutat que coneixem molt poc, que cal descobrir i ensenyar. Les pàgines d’aquest llibre us mostraran alguns dels detalls més sorprenents de la ciutat, aquells que no surten a les guies però que amaguen una part de la història de Lleida. El lector hi trobarà anècdotes, misteris i curiositats sobre el patrimoni de la ciutat, des del call jueu de la ciutat, la Cuirassa, fins al pas de George Orwell per l’Hospital de Santa Maria. 

Tot plegat, a través d’un recorregut visual ple de sorpreses, amb les fotografies de Jordi V. Pou.

El desembre del 2006 la Rita Fontclara arriba a Sant Petersburg amb el propòsit d’escriure una carta al Víctor Valldaura. Té cinquanta anys. Quan en tenia vint i ell vint-i-set, van començar a sortir. Llavors ella estudiava Filosofia i ell era crític d’òpera. Els unia la passió per la música, per la pintura, per la literatura. Al cap de poc de conèixer-se es van fer inseparables. Però, inesperadament, ell va decidir anar a Milà per fer la tesi doctoral sobre l’òpera Nabucco i allò va ser un punt d’inflexió. Al cap d’uns mesos, es van separar. La Rita va travessar un túnel molt fosc que la va fer emmalaltir. Però, a poc a poc, el poder de les paraules i de la música la van ajudar a anar transformant aquell patiment i va tornar a sentir el coratge per viure. 

Trenta anys després, ja convertida en psiquiatra, des de la cafeteria de l’Hotel Astoria de Sant Petersburg, envoltada de silenci i contemplant la neu que cobreix el carrer i la plaça de Sant Isaac, rememora la seva relació amb el Víctor i vol escriure-li una carta per explicar-li la seva transformació. 

La Vila és un barri de Martorell amb un greu problema de subsistència. La gent que hi viu es va fent gran i els comerços decauen i tanquen quasi al mateix ritme. Malgrat això, encara hi ha una espurna de vida mantinguda per la passió dels veïns que queden i per l’Associació de comerciants, que batalla cada dia per no desaparèixer. 

Però fins i tot enmig d’un panorama tan descoratjador, pot succeir un fet tan extraordinari com un assassinat. 

Aquest és un relat amb tints divertits i tràgics alhora, en què els esdeveniments s’acceleren fins assolir un ritme frenètic que desembocarà en un final ben inesperat.     

Als poemes de La dinastia de terracota es barregen reflexions sobre la soledat, la vida, el dolor o la quotidianitat, tots basats en la tradició xinesa. Una plèiade de personatges ficticis i reals en són els protagonistes; també una dinastia creada per a acollir poetes ficticis que expressen les seues inquietuds amb veus diferents.

La Joana té 9 anys i ha viscut tota la vida en un orfenat. No hi ha res que desitgi més que l’abraçada dolça d’una mare que faci olor de colònia.

Per això, quan un dia apareix a l’orfenat una enorme goril·la disposada a adoptar-la, ella s’amaga en l'última filera, ben encongida, perquè no pot deixar de pensar que potser els goril·les mengen nens. 

Però resulta que la goril·la la tria justament a ella, la fa pujar a la seva furgoneta ronyosa i atrotinada, i la duu a casa seva, que és just enmig d’una deixalleria de cotxes desballestats.

D'aquesta novel·la se n’ha fet una versió d’animació (2021) que ha tingut molt d'èxit.

«No cuina, però tampoc mossega.» Aquestes paraules encapçalaven l’anunci amb què la Rose Llewellyn, una vídua de «bons costums i disposició excepcional», s’oferia la tardor de 1909 com a majordoma. Inevitablement, la frase va cridar l’atenció de l’Oliver Milliron, un vidu amb tres fills i poca traça per a les feines de la llar, que no va dubtar ni un segon a contractar-la perquè posés una mica d’ordre a casa seva, a Marias Coulee, en un racó isolat de Montana.

Va ser així com la Rose i el seu germà Morris, tot un dandi sempre impecable, van arribar a aquest poble de grangers. Per acabar-ho d’arrodonir, quan per aquelles dates la mestra de l’escola va decidir escapar-se amb un predicador itinerant, en Morris es va veure obligat a substituir-la, perquè de fet era l’únic del poble que estava remotament capacitat per fer-ho. Sigui com sigui, els seus enginyosos mètodes d’ensenyament marcarien per sempre els joves alumnes d’aquesta escola rural, i ni ells ni la família Milliron i el poble de Marias Coulee tornaran a ser com eren abans de l’arribada de la Rose i en Morris.

Ivan Doig és un dels darrers cronistes de l’Amèrica rural, i Una temporada per xiular és la millor evocació d’una forma de vida desapareguda i dels individus excepcionals que la van fer possible.

Vivim una època marcada per una forta tendència al restauracionisme, a tornar a temps que poden semblar millors, que intenten deixar enrere seixanta anys de fatigues, d’iniciatives, de canvis imprevistos, de descristianització imparable, d’afebliment de l’Església... Avui en dia, hi ha qui vol construir una Església tancada, com un castell, on sentir-se còmode només envoltat dels «seus».

En aquestes memòries, el doctor Antoni Matabosch i Soler repassa la seva dilatada trajectòria dins l’Església —la seva educació, els diferents moviments eclesiàstics, el seu compromís social i nacional, l’ecumenisme, les relacions interreligioses...— perquè les generacions més joves de capellans i diaques, de laics i laiques, tinguin una perspectiva històrica que els serveixi per continuar, i millorar, la difícil tasca que van emprendre les generacions anteriors de capellans per renovar l’Església.