Publicat a Jerusalem menys de dos anys abans de la mort de l’autora, El meu piano blau es pot considerar el testament poètic d’Else Lasker-Schüler. Una vida bohèmia força enrevessada en amors, la dificultosa conjuntura de l’exili —el 1938 el règim nazi la va privar de la nacionalitat alemanya—, la pèrdua d’amics i familiars, i, principalment, la mort per tuberculosi del seu únic fill quan només tenia vint-i-vuit anys, contrasten amb el poder il·limitat de l’esperança en aquests poemes extraordinaris, que es poden comptar, sens dubte, entre els més bells i colpidors que ens va deixar el segle passat.

Blanche DuBois, filla d’una família de rics terratinents d’un poble del sud dels Estats Units, arriba a un dels barris més degradats de Nova Orleans, on la seva germana petita viu miseriosament amb Stanley Kowalski, un rauxós immigrant polonès de maneres rudes i tracte bestial. Aquesta visita, que inicialment ha de durar pocs dies, es converteix en una bomba de rellotgeria que acaba esclatant de forma brutal, tot desemmascarant els deliris, les misèries, les mauleries dels personatges i, per extensió, la realitat més crua i els vicis més recòndits de bona part de la societat nord-americana.

Cinc joves terroristes que han planificat un atemptat contra un ministre del govern, un estonià que ha assassinat l’amo de la granja on feia de bracer i un sinistre bandit han estat sentenciats a morir a la forca. Els darrers dies dels condemnats són difícils i punyents, i les distintes reaccions que tenen tots ells davant la fi imminent posen de manifest que la nostra pugna contra el destí indefugible és enterament personal: la por, el neguit, la ràbia, les emocions, tot es desborda a mesura que s’acosta l’hora suprema. Mai com en aquesta novel·la no s’ha exposat d’una manera tan magistral l’aberració que suposa la pena de mort.

L’any 1617, Urbain Grandier, un capellà jove i atractiu, és enviat a la vila de Loudun perquè es faci càrrec de la rectoria de Saint-Pierre. Les seves maneres de dandi i les seves proeses amatòries amb certes dones respectables, que li fan guanyar molts enemics, ni tan sols passen desapercebudes a les ursulines del convent local. Les germanes, suggestionades per la fama del sacerdot i mogudes pel furor uterinus, comencen a patir sospitoses possessions diabòliques que acaben sent un negoci i un reclam turístic immillorable. Amb intrigues i acusacions falses de bruixeria, les disset monges histèriques, juntament amb uns exorcistes tinyetes i uns jutges venuts —ajudats pels interessos urbanístics de Richelieu—, duen a la foguera l’innocent Grandier. Aquest llibre és el relat d’una història real que demostra fins on poden arribar l’odi i l’enveja dels homes.

En Jesús és un senzill fuster de Natzaret que fabrica creus per als romans. Malvist pels jueus perquè col·labora amb l’ocupant fornint-li el material per als suplicis, i sentint-se culpable d’haver abocat a la prostitució la seva cosina Maria Magdalena, decideix purificar-se en un monestir del desert i inicia, a continuació, la seva tasca evangelitzadora acompanyat d’uns deixebles pusil·lànimes i toixos que l’abandonen quan les coses comencen a anar mal dades. Només la Temptació, companya perseverant, el segueix allà on va, i fins i tot quan en Jesús és a la creu, li posa al davant, en forma de somni, el veritable paradís. Una versió diferent de l’Evangeli segons els uns, una blasfèmia intolerable segons els altres, el cert és que aquesta novel·la excepcional no deixarà el lector indiferent.

Ombres entre tenebres és el primer llibre en llengua catalana que novel·la la retirada i les vivències llastimoses dels fugitius republicans als camps de concentració francesos, on milers de catalans van haver de sobreviure en condicions infrahumanes després de la desfeta del 1939. Constitueix un document impagable de la història contemporània, atès que l’autor va compartir durant més d’un any les adversitats i els horrors que posa en boca dels protagonistes. Homenatge a l’èxode dels més desvalguts, als homes i les dones que ho deixaren tot enrere per salvar la vida, esdevé, en paraules de Domènec Guansé, «una recusació i una punyent denúncia de l’esperit feixistoide o de tolerància i simpatia imbècil amb el feixisme que bestialitza tot el que toca».

L’any 64 aC, Ciceró, que té el do de la paraula però no pertany a la noblesa senatorial, és candidat a les eleccions al consolat ?la més alta magistratura de Roma? juntament amb sis aspirants més. La victòria sembla inassolible, però el seu germà, que li fa de «cap de campanya», li dóna tota mena de consells, normes de comportament i tàctiques per obtenir el càrrec. Gairebé tot és permès si l’objectiu s’ho val: la mentida en benefici del rèdit electoral, l’adulació, la propaganda, la divulgació dels escàndols dels rivals... Més de dos mil anys després, aquest llibre enlluernador ens continua sorprenent per la seva vigència.

En els anys de la Revolució Francesa, només queden al món dos individus immortals que conserven els poders benèfics i els coneixements extraordinaris propis de la societat secreta de la Rosa-Creu, Mejnour i el seu deixeble Zanoni. Però les encisadores qualitats d’una bella cantant napolitana posen en perill una tradició hermètica de segles: Zanoni se n’enamora i ha d’escollir entre l’amor humà i el domini de l’ideal, entre la passió i la saviesa il·limitada. ¿És compatible l’amor i la immortalitat? Aquesta tria, en una època de culte foll a la traïció, a la sang i a la guillotina, pot tenir unes conseqüències inesperades i irreversibles

Atrapats en la guerra fratricida entre Atenes i Esparta, que s’allarga indefinidament per raó de la política corrupta de dirigents i militars -els quals prefereixen fer durar la farsa bèl·lica com més temps millor per seguir cobrant els seus sous elevats-, els pagesos atenesos malden per sobreviure dins les muralles de la ciutat un cop han perdut els camps i les collites a mans dels enemics. Un d’aquests pagesos, el sorneguer Diceòpolis, decideix acordar ell tot sol la pau amb Esparta com a simple particular, i fa veure als seus conciutadans -i a tots nosaltres- la ineptitud i la hipocresia dels governants, que massa sovint ens volen fer beure a galet

Paisatges evocadors, poblacions heterogènies, mites antiquíssims i moltes altres delícies conformen les impressions que ens ofereix Lluís Nicolau d’Olwer arran d’un viatge que va fer per la Mediterrània seguint la petja dels catalans en el període més insigne de la nostra història. Tant a la Tunísia de Ramon Llull i Anselm Turmeda com a la Malta dels Grans Mestres que parlaven la nostra llengua i a la mil·lenària Sicília ens acompanyen ombres amigues. Les teniu força més a prop del que creieu —tot i que alguns fan mans i mànigues per oblidar-les— en aquest llibre esplèndid, que, segons Domènec Guansé, és un dels «més verament mediterranis, més evocadors i més exactes que s’han escrit a les vores del mar llatí».