Aquest Devocionari domèstic, tot i que fou el primer llibre de poemes de Brecht, publicat el 1927, constitueix una demostració manifesta de la genialitat de l’autor. Balades dedicades a aventurers, pirates o infanticides, himnes a la natura, cançons de temes variats i poemes d’amor més o menys frívols s’apleguen en aquest recull, que, tal com diu el poeta en la càustica i entremaliada guia adreçada a l’ús dels lectors que encapçala l’obra, «no ha de ser devorat sense discerniment». És potser per això que Kurt Tucholsky va assegurar que la corrupta justícia alemanya de l’època no estaria tan malament si almenys cent jutges entenguessin aquests poemes.

L’any 1922, T. S. Eliot publica The Waste Land, que es converteix ben aviat en un dels models indiscutibles de la poesia anglesa, i el 1945 surten a llum els Four Quartets, que el poeta considerava la seva obra mestra. Entre aquestes dues fites, hi ha uns anys de tenaç activitat intel•lectual i espiritual, on l’etapa que va del 1925 al 1930 es revela absolutament decisiva per a la seva obra posterior. Aquest volum inclou els tres reculls que Eliot va escriure en aquest breu però intens període: Els homes espantall (1925), Dimecres de Cendra (1930) i Poemes d’Ariel (1927-1930), una mostra excel•lent de la millor poesia del segle XX.

Una jove catalana de família benestant, afectada de tuberculosi, és enviada a un sanatori suís per guarir-se. Allí coneix un jove danès, malalt com ella, i s’hi casa contra la voluntat dels seus parents. Amb una audàcia i una vivacitat narratives —en paraules de Joan Oliver— fora del comú en una opera prima, aquesta novel•la sorprenent, de caire autobiogràfic, representa un cant emotiu i corprenedor a la força invencible de l’amor, a la igualtat entre les persones i a la llibertat. És per això que la censura franquista en mutilà alguns passatges, que han estat restituïts íntegrament en aquesta edició.

Amb una estructura i una imatgeria que ens recorden sovint Les mil i una nits, l’esponerós jardí literari de Sa’di presenta un esplet de contes, poemes i màximes que faciliten l’entrada a la societat i la cultura perses i, per extensió, a les de qualsevol poble. L’actitud dels governants, els beneficis del silenci, les virtuts —i les mancances— de l’amor i l’amistat, els inconvenients de la vellesa i el pas del temps, els efectes de l’educació i molts altres assumptes que capfiquen la humanitat conflueixen en aquest llibre per acompanyar el lector, a través dels camins de roses i espines de la vida, a les fonts inveterades de la saviesa.

En una època com la nostra, dominada per les presses, l’estrès i algunes andròmines tecnològiques que provoquen encara més maldecaps —i no ens fan pas més lúcids—, cada vegada hi ha més gent que es pregunta per la durada de la vida. Però, dos mil anys enrere, Sèneca ja va afirmar que no disposem d’un període exigu de temps, sinó que n’arribem a perdre molt en ocupacions inútils, i que la nostra existència només és llarga si és plena. El llibre que teniu a les mans ens regala, sens dubte, els millors consells per obtenir aquesta plenitud: la lectura i el coneixement, l’estimació i la pràctica de les virtuts, l’oblit de les ambicions i, sobretot, la ciència de saber viure i morir.

En temps de guerres i de crisi política, la ciutat d’Atenes —com qualsevol societat— necessita imperiosament bons poetes. Per desgràcia, els que hi havia ja han finat i els que encara viuen fan uns versos infames. Davant d’aquest destret, que per als grecs era inadmissible, Aristòfanes fa baixar Dionís al món dels morts a cercar-hi el gran Eurípides; però, després d’una hilarant competició poètica de la qual ha de fer de jutge, el déu del teatre fa tornar Èsquil entre els vius. En aquesta obra, considerada una de les millors comèdies de l’antiguitat, es demostra ben clarament que la crítica literària i les riallades no són pas incompatibles.
• Traducció de Cristián Carandell.

Nosaltres, lectors del segle XXI, sabem que Dante, Petrarca i Boccaccio són els escriptors més importants del Renaixement, però els primers biògrafs del Quattrocento, moguts segurament pel seu afany de recuperar a tot preu els clàssics grecollatins, no els van incloure en el seu cànon. I els entesos asseguren que devem en bona part a Leonardo Bruni —i al mètode biogràfic que empra en aquest llibre— la resurrecció de Dante, la consolidació de Petrarca i la reivindicació de la llengua vulgar per escriure sobre qualsevol qüestió de caire elevat. Gràcies a aquestes Vides, podreu endinsar-vos amb un guia segur a les deus de l’humanisme.
• Traducció de Susanna Allés Torrent.

Una noia de només vint-i-un anys, captivadora, llesta i ben educada, es pensa que ho té tot per poder riure’s del món. Convençuda de la seva superioritat social i intel•lectual, i massa pagada d’ella mateixa, decideix no casar-se mai i, a la vegada, es lliura amb afany a la treballosa tasca de casar els altres, creient-se coneixedora dels sentiments de tothom. Però el cor de les persones sol ser molt més complex i inabastable, i l’amor, ja ho deien els antics, tot ho venç. Amb aquesta novel•la es demostra indiscutiblement, com va afirmar Pietro Citati, que Jane Austen coneixia tots els secrets de la realitat.

«El poeta és una magnitud immutable. Es marceix la seva llengua, es marceixen els seus recursos; però l’essència de la seva obra no envelleix [...]. L’essència de la poesia, com la de tot art, és immutable; així, doncs, tant li fa quina actitud tinguin els homes envers la poesia», diu l’autor en l’assaig Sobre la missió del poeta —el seu testament literari, que va escriure mesos abans de morir i que trobareu en aquest volum—. I és que Blok té el do de copsar l’harmonia del món, de pressentir els signes del temps, d’elevar-nos, en definitiva, ni que sigui durant l’instant plaent de la lectura, per damunt de «la vida de malsons que ens asfixia».

Una jove és obligada a prendre l’hàbit pel seu pare, ric i devot, que vol impedir que la noia es casi amb el seu cosí perquè és de la «raça dels lliberals». Per evitar el triomf de l’amor i apropiar-se el dot de la novícia, el mossèn i l’abadessa del convent l’enterren en vida, però ella és rescatada casualment per un veí prompte a satisfer els antulls de la seva dona prenyada... Aquesta obra, que es fa ressò d’una de les llegendes urbanes més truculentes de la Barcelona vuitcentista, va significar l’èxit més esclatant de l’autor. Potser la seva influència sobre les masses explica que, anys més tard, els revoltats de la Setmana Tràgica, en comptes d’ocupar llocs estratègics, s’atardessin desenterrant les monges dels monestirs que havien incendiat.