Com una malaltia inguarible que a casa nostra hom sol associar cada vegada més a un dia determinat del calendari, a l’antiga Grècia ja hi havia ignorants i aprenents d’intel·lectual que compraven llibres sense saber què adquirien i sense entendre res del que s’hi deia. Això sí, tal com ha passat en gairebé totes les èpoques, ells, ben cofois i orgullosos, presumien de savis. Llucià, home cultivat i excel·lent coneixedor del grec, arremet de manera despietada contra el funest «exhibicionisme» cultural de què fan gala els destinataris d’aquests opuscles, delerosos, ves per on, de practicar altres activitats no tan literàries.

Al llarg del temps, els qui han escrit la història de l’Àndalus no han deixat de meravellar-se de la instintiva genialitat dels andalusins en el conreu de la poesia àrab clàssica. A hores d’ara, però, no ens hauria de sorprendre gens que el focus més important d’irradiació de la cultura àrab a Occident durant segles donés una bona florada de poetes extraordinàries. De la quarantena de noms que ens han arribat a través de les fonts —cosa que indica clarament que aquest tresor literari no va ser pas fruit de l’atzar—, apleguem en aquesta antologia gairebé tots els poemes que s’han conservat d’elles, rutilants perles de la nit que per primer cop fan llum en català.

«Un llibre que donés forma a totes les idees que s’agitaven caòticament en mi des de feia dos anys i que portés l’empremta de la passió. ¿És que no l’escriuria mai ningú? ¿És que no hi havia cap dona al món que hagués patit el que jo havia patit, que hagués rebut els advertiments que jo havia rebut de les coses animades i de les inanimades, i sabés extreure de tot plegat l’essència pura, l’obra mestra equivalent a una vida?» Vet aquí, tal com escriu l’autora, una definició insuperable d’aquesta novel•la, colpidora autobiografia d’una dona que lluita amb totes les forces per la seva llibertat i que s’ha de plantejar si, per aconseguir-la, cal renunciar a ser mare i esposa.

Molta gent es pensa que l’escriptor humorístic és aquell que fa riure, però la cosa no és tan senzilla, ja que, com diu l’autor, «no s’ha de confondre l’esperit còmic, la ironia, la sàtira amb l’humorisme». No ens ha de sorprendre, doncs, que Joseph Addison —el fundador del mític diari The Spectator— assegurés que era més fàcil dir allò que l’humor no és que no pas dir el que és. Amb aquest llibre, imprescindible per a entendre la seva obra i bona part de la millor literatura de totes les èpoques, Pirandello desfà malentesos i generalitzacions simplistes, i, blasmant els efectes mortífers de la retòrica i la tradició, fa nova llum sobre la babilònica confusió que hi ha hagut en la interpretació de l’humorisme.

Amb l’estol dels grecs reunit al port d’Àulida, la deessa Àrtemis, a fi de castigar una antiga ofensa, no els concedirà vents favorables per atacar Troia fins que el sobirà Agamèmnon no li ofereixi en cruent sacrifici Ifigenia, la seva pròpia filla. El dilema d’un pare obligat a triar entre els vincles familiars i el deure patriòtic, la desesperació d’una mare en descobrir que perdrà allò que més estima o la colpidora enteresa de la jove heroïna a l’hora d’encarar la mort són alguns dels motius extraordinaris que fan d’aquesta tragèdia una obra mestra i una de les peces més imitades per la literatura i les arts.

En certs àmbits, és habitual de presentar l’edat mitjana com un període idíl•lic i de somni. Però en aquesta obra tan sorprenent com enyorada el lector pot accedir de primera mà al peculiar dia a dia de la societat medieval de veritat: les disbauxes dels darrers comtes d’Empúries, els abusos contra els esclaus, l’avidesa de les dides, l’estupre de Pere d’Urrea —arquebisbe de Tarragona— o una «hecatombe de poncelles» organitzada per una alcavota massa sol•lícita són alguns dels episodis reals i documentats que demostren, com deia Joan Fuster, que «sempre rellisquen els homes pel mateix indret».

L’any 1956, el poeta Dimitris Doukaris, amic de Ritsos, va anar a la casa atenesa de la poetessa Melissanthi per expressar-li el condol per la mort del seu marit. Quan va arribar l’hora del comiat, la dona li va dir que l’acompanyaria fins al cap del carrer. I després un tros més, i un altre, fins que van arribar a casa d’ell. Després ella se’n va tornar. El carrer feia pujada. Quan va arribar al capdamunt del turó, la seva silueta vestida de dol es va retallar contra la lluna plena que naixia. Aquesta senzilla anècdota que Doukaris explicà al seu amic va donar peu a aquest monòleg poètic, un dels més bells que s’hagin escrit mai.
[Traducció de Joan Casas]