Micenes és avui un munt de pedres que visiten un sens fi de turistes, i el pas inexorable del temps gairebé ha esborrat el record dels palaus formidables, de la nissaga reial dels Atrides, de la glòria i la prosperitat d’antany. Només el geni de Ritsos pot aprofundir, gràcies a la literatura, en aquest record: una Electra vetusta i decrèpita que es passeja pels replecs de la memòria, Orestes arrossegat indefectiblement per un destí de venjança i el revellit Agamèmnon, que, tot just tornat de Troia, està a punt de ser degollat per la seva dona, ens fan descobrir d’una manera absolutament colpidora la vanitat de tot plegat.

Publicat per primer cop el 1925, Carretera enllà és el llibre d’un «turista intel•ligent» que, amb unes observacions increïblement perspicaces i profundes sobre persones i llocs, sobre l’art i la ciència, parla de nosaltres mateixos. Els ramats de turistes avorrits que van als llocs de moda perquè ho diu la «convenció» i no pas perquè els agradi viatjar, l’enganyosa fascinació per la natura dels habitants de les ciutats, el procés d’erotització de la música popular, la persistència de certes persones a assistir a cada estrena teatral —encara que l’obra representada sigui una animalada—, els perills de l’oci excessiu i moltes altres qüestions ben actuals obliguen el lector a fer-se preguntes, a qüestionar-se el que llegeix com si fos escrit per a ell.

A l’abril del 1706, l’exèrcit de les Dues Corones, format per soldats francesos i espanyols i comandat per Felip d’Anjou en persona, assetja Barcelona per terra i per mar. Tot i que les tropes filipistes són molt superiors en armament i en nombre d’efectius, la valentia dels soldats austriacistes —amb l’arxiduc Carles al capdavant— i l’audàcia i el tremp dels barcelonins aconsegueixen resistir aferrissadament fins a l’arribada de l’estol aliat anglo-holandès. Dos anys més tard, el 1708, és publicat a la mateixa ciutat un exquisit poema èpic en llatí que, per mitjà de l’embolcall literari, escenifica els fets i celebra una de les derrotes més humiliants dels exèrcits borbònics. Aquest volum inclou l’edició del text llatí i la primera traducció que es fa del poema en una llengua moderna.

El paradís perdut, una de les obres mestres de la poesia universal, manté intacta, encara avui, la seva sublimitat. Com digué Carles Riba, «amb Milton, a cada nova lectura, revivim, com qui tan intensament el visqué en el seu cor i en el seu cap, el drama del paradís, Adams que som cadascun de nosaltres. I això, miracle de la poesia, pren forma i signes en el llenguatge, allò que de més noble l’home guardà de la seva primera plenitud». I si és sublim el magne poema anglès, també ho és la imponent traducció que en va fer Josep M. Boix i Selva, i que ell mateix va anar esmenant, durant dècades, fins a la seva mort. Aquest volum inclou els canvis que el poeta i traductor barceloní va deixar anotats amb vista a una nova edició de l’obra.

Defugint el localisme que havia caracteritzat durant segles la literatura algueresa, la poesia de Rafael Caria és compromís, és passió, és arrelament a la terra i retrobament de la pàtria comuna —sempre amb la mar omnipresent—, però alhora és consciència per una llengua que cal defensar i preocupació per una societat abaltida que aboca el poeta «al llindar de l’esperança, entre la realitat i la memòria, entre els mots que es perden i els que imposa, sense que hom faci resistència, el nostre temps». Aquest volum inclou un CD amb vint-i-tres cançons, musicades per Matilde Salvador i Manuel Garcia Morante, i interpretades per la soprano Eulàlia Ara, acompanyada al piano per Tània Parra.

Per a desgràcia i perdició de barberies i clíniques capil•lars, la calvície és una virtut, gairebé un regal dels deús, i comporta un munt d’avantatges. I és que els calbs solen ser més forts i tenen més bona salut que els qui tenen cabells. Deia Pirandello que «l’art de l’humor ha estat sempre art d’excepció», i no hi ha dubte que la tasca de Sinesi en aquest llibre és excepcional, perquè assoleix la comicitat i l’humor amb l’elogi d’allò que, a primera vista, no és elogiable. Deutor de certs escrits de Llucià, l’Elogi de la calvície és considerat el millor encomi paradoxal que ens ha donat l’antiguitat, i va tenir una influència decisiva —directament o indirecta— en autors com Erasme, Berni i Rabelais.

El rabí Judà Loew, més conegut com el Maharal de Praga, amb l’ajut del seu servicial assistent, afaiçona una figura de fang de forma humana, Yossele el gólem, que ha de protegir la comunitat hebrea dels antisemites més furibunds, encapçalats per l’avorrible capellà Tadeus. Pacífic, contingut i obedient, el gólem resulta absolutament indispensable per preservar els jueus de les arremeses, les falses acusacions i les persecucions que els amenacen tothora. I aquesta història increïble, juntament amb les grans dosis de fantasia, misteri, aventura, humor i tensió que recorren el llibre de cap a cap, farà les delícies del lector intrigat.

Illa d’extraordinàries contradiccions, Sicília és el llindar del paradís i, al mateix temps, una terra d’ombres i fatalitats. Hi ha la Sicília celeste, amb gessamins d’Aràbia, delits de lluna i platges d’or, i la Sicília obscura, amb migdies cecs que cauen a plom sobre les carrerades i sang que s’eixuga lentament al peu d’un vell oliver. Per als qui ja la coneixeu i per als qui no hi heu estat mai —però, potser assaciats de bones lectures, voldríeu visitar-la alguna vegada—, aquest llibre serà indiscutiblement una grata sorpresa: el Bufalino més captivador i intimista us acompanyarà, a través de la llum i el dol, fins a les portes del somni.

Maleït pel déu Kubera, un follet es veu separat de la seva dona i desposseït dels seus poders sobrenaturals durant tot un any. Aleshores, endut per la passió, prega a un núvol que porti un missatge d’amor a la seva estimada. Asseguren els entesos que els poetes indis mai no van suposar que la bellesa fos indescriptible, i no hi ha dubte que aquest poema exquisit i alhora emocionant és la prova més evident d’aquesta afirmació. Tan sols llegint-lo s’entenen plenament els mots que li dedicà Goethe: «La primera trobada amb una obra com aquesta marca sempre una època en la nostra vida.»

Amb una amable ironia, molt propera a la que trobem en certes obres de Jane Austen, Cranford ens presenta la vida quotidiana d’un poblet anglès de la primera meitat del segle XIX. Novel•la divertida i captivadora sobre les trifulgues d’un grup de dones de mitjana edat lleugerament excèntriques i ridículament esnobs que viuen apartades de la modernitat, conté alhora, darrere les aparences, la vanitat i les petites preocupacions de les protagonistes, una reflexió sobre problemes de gènere, socials i econòmics molt vigents en l’època en què va ser escrita, i encara ben rellevants avui dia.