En Policarpo Quaresma és un funcionari honrat que es desviu pel seu país. L’estima i l’estudia amb una veneració gairebé sagrada, llegeix tots els llibres que en parlen, i té la sana intenció, amb els coneixements que ha acumulat, de contribuir al benestar i la prosperitat dels seus compatriotes. Però ben aviat les coses es comencen a tòrcer quan presenta una sol·licitud insòlita al Congrés en què demana que es decreti el tupí-guaraní com a llengua nacional del Brasil, en substitució del portuguès vingut de fora. Com passa tan sovint, la realitat no sol ser com la imaginem, i els interessos particulars, la corrupció, la hipocresia i la deixadesa dels ciutadans, entre molts altres motius, poden convertir les il·lusions en un desastre inacabable.

William Shakespeare (Stratford-upon-Avon, 1564-1616) ha estat, és i serà un referent ineludible de la literatura universal de tots els temps. Segons el prestigiós i polèmic crític literari Harold Bloom, fou «l’inventor de la condició humana», i hem d’entendre el conjunt de la seva obra dramàtica com les Sagrades Escriptures secularitzades. La seva producció s’ha de veure com un tot orgànic indivisible que va des de les tragèdies de joventut fins a les comèdies de l’extrema maduresa. Shakespeare va excel·lir en les tres formes literàries establertes pels grecs: la poesia narrativa ―Venus i Adonis i La violació de Lucrècia―, la poesia dramàtica ―comèdies, tragèdies i històries― i la poesia lírica, en la qual sobresurten els Sonets.

Encolpi, un jove bisexual, i el seu amant Gitó, un adolescent bellíssim, passen les més eixelebrades peripècies pels baixos fons de la Roma imperial: s’escapen d’un bordell, pateixen vexacions sexuals, són convidats a un sopar extravagant a la mansió d’un nou-ric, fugen amb un vell poeta que fa versos execrables i van a parar a la ciutat dels caçadors d’herències, on el protagonista és castigat amb una impotència persistent. Més que cap altra obra antiga, aquest llibre ens acosta a la vida quotidiana dels romans gràcies a una combinació magistral de realisme, sàtira i fantasia. El Satíricon, una de les novel·les més antigues que s’han conservat, encara sorprèn per la seva modernitat.

¿I si Jesús de Natzaret va ser un bastard, fill de Maria i d’un veí seu, que fou castigat a mort per la seva insolència i el seu desvergonyiment? ¿I si sant Pere va ser un rabí jueu a qui els mateixos jueus demanaren que es posés al capdavant de l’Església per fer anar els cristians per mal camí? Aquest llibre inclou les dues versions jueves més significatives de la vida de Jesús i tres de la història de Simó Kefa -l’apòstol Pere-, que ridiculitzen les figures més sagrades del cristianisme i capgiren completament els fets i els missatges de la versió oficial dels textos canònics, i això les converteix en uns autèntics antievangelis. Perseguits des de ben aviat pel seu to punyent i injuriós, aquests escrits han estat durant molts segles l’única arma dels jueus per lluitar contra les temptacions de convertir-se al cristianisme tot mostrant-ne una caricatura atroç i despietada.

Pobre del qui té la mala sort de perdre la vida en la nit de Cap d’Any! Corre la brama que l’infortunat que és colpit per aquesta desgràcia ha de conduir durant tot l’any següent el carro atrotinat ?però infal·lible? de la Mort, tirat per un cavall sinistre, rancallós i més vell que els camins. Ara bé, en el transcurs d’aquesta ronda d’un any, el carreter travessa, ben obedient a la seva impertorbable mestressa, la frontera entre els vius i els morts, i aquest ominós privilegi li permet descobrir els plecs més amagats de l’individu i mostrar-nos que alguns només s’adonen que poden canviar quan l’hora suprema ja és massa a prop

Rasselas, príncep del regne d’Abissínia, viu reclòs amb els seus germans i altres membres de la cort a la Vall Feliç, on gaudeix de totes les comoditats i tots els luxes possibles. Tanmateix, no pot assolir la benaurança completa ni fer una tria de vida adient sense observar les meravelles i les misèries del món. Guiats pel poeta Imlac, que li fa de preceptor, ell i la seva germana emprenen un viatge iniciàtic per Egipte que els duu a tractar amb les persones més diverses. La condició humana, però, és tan inconstant, i la nostra vida té tants alts i baixos, que els baluards tradicionals de la societat, com ara el matrimoni, la família, l’educació, el poder, els diners o la recerca de la saviesa, no garanteixen necessàriament la felicitat anhelada.

Coneixem i podem llegir les grans peces del teatre àtic del segle V aC i les millors comèdies llatines de l’època republicana, però sabem ben poca cosa de les arts escèniques en el món grecoromà. ¿Com eren els edificis teatrals? ¿Com eren les màscares que duien els actors? ¿Per què, tot i la importància del mim, la pantomima o la dansa a l’antiguitat, se n’ha conservat una documentació tan escassa? ¿A què eren degudes les diatribes furibundes dels Pares de l’Església contra els espectacles? Aquest llibre, que recull ―per primera vegada en català― obres com La dansa de Llucià de Samòsata, Els espectacles de Tertul·lià o l’anònima Alcestis de Barcelona, entre d’altres, és un company de viatge imprescindible per al lector curiós que vulgui endinsar-se en la història de l’espectacle.

Prohibits per la censura del règim, aquests dos relats tan colpidors com excepcionals, escrits als anys quaranta, demostren innegablement que Cèlia Suñol ha de ser considerada una de les escriptores catalanes més interessants del segle XX. La història d’una adolescent que, pels tombs de la vida, es veu obligada a treballar en un bar portuari que condensa el clima malsà d’una època de privacions, brutalitat i explotació, en El bar, o les cruels vicissituds d’un immigrant en el barraquisme de la postguerra, a El Nadal d’en Pablo Nogales, s’anticipen a la literatura sobre «els altres catalans» i ens ofereixen sense concessions la dura realitat de la Barcelona que el franquisme volia amagar.

En els darrers anys del segle ii aC, Jugurta, que ha esdevingut rei de Numídia valent-se de les intrigues, els enganys i l’assassinat dels seus cosins, gosa plantar cara a la totpoderosa Roma. Les lluites intestines pels càrrecs públics, el menyspreu del bé comú en favor del profit personal i la desídia d’alguns senadors, entre molts altres motius, ofereixen al rei africà, conscient que a Roma tot està en venda, el terreny adobat per reeixir gràcies al suborn i la compra de polítics —nihil nouum sub sole!—. Jugurta, finalment, fou capturat, però la República, fins aleshores ferma i incommovible, mostrava amb aquest episodi els primers símptomes de feblesa.

La vida dissoluta de Tullio Hermil, un ric hisendat, contrasta amb la lleialtat i la comprensió de la seva muller, reclosa a la casa familiar amb la mare d’ell i les dues filles del matrimoni. Quan el disbauxat comença a posar seny i pretén recuperar la il·lusió i la passió perdudes, descobreix que la seva dona duu al ventre el fruit d’un altre home. La tensió entre l’amor renovat i la traïció recent esdevé insofrible per als dos protagonistes, i tan sols hi ha una manera d’alleugerir-la per sempre. Fou potser la violenta col·lisió de sentiments contradictoris el que va captivar Marcel Proust quan va llegir aquesta novel·la, com captivarà, sens dubte, els lectors d’avui.