Els divuit contes que conté aquest àlbum són això que promet el pròleg que l'encapçala. Són històries d'amor que renuncien al sentimentalisme i als finals feliços per proposar-nos una experiència molt més valuosa: la de la literatura que no està renyida amb la realitat, sinó que ens convida a veure-hi reflectides experiències que se'ns fan molt properes.
Amb aquest recull intens i variat, que ha obtingut el primer I Premi de Narrativa Ciutat de Reus «Diré el que em fuig», la saviesa narrativa d'Isabel Olesti se'ns ofereix amb tota plenitud.
I Premi de Narrativa Ciutat de Reus «Diré el que em fuig».

Entre el final de la segona guerra mundial i en els anys 60, Europa va viure una intensa polèmica entre dos fars de la intel·lectualitat parisenca, Camus i Sartre. Tot i que al començament eren bons amics es van anar distanciant i les seves diferències van fer que la seva relació travessés unes turbulències que els van marcar profundament. La mort de Camus va fer que la reconciliació no es pogués començar ni a albirar. Els seus posicionaments respecte dels totalitarismes, la Resistència o l'ús de l'arma nuclear els van separar cada vegada més. Però la qüestió de fons sempre va ser si cal donar prioritat a la justícia o a la llibertat, i si la fi justifica sempre els mitjans. El debat va recórrer l'Europa de l'època, i encara avui intentem donar-hi resposta. Tanmateix, al nostre país, hem preferit no plantejar-nos el dilema i hem fet com si no existís.

L'any 1946, en un Londres en què encara conviuen les piles de runa dels edificis bombardejats, amb els sacs de sorra i els refugis antiaeris, el jove escriptor Maurice Bendix es troba casualment amb el diplomàtic Henry Miles, que el convida a una festa a casa seva. Allà coincideix amb la dona d'en Henry, la Sarah, amb qui en Maurice havia tingut un idil·li secret durant la guerra, tan apassionat com efímer.
En una conversa durant la festa, en Henry confessa a en Maurice que sospita que la seva dona es veu amb algú altre, però no s'atreveix a preguntar-ho directament a ella per por que la relació es trenqui. Encuriosit i gelós, en Maurice decideix contractar un detectiu privat per esbrinar la veritat sobre la dona que va estimar temps enrere.

El 2 de setembre de 1939, el dia després de la invasió de Polònia per part de l'exèrcit alemany, dos amants se separen a París. L'Olga, exiliada russa, s'acomiada de l'Einar, que marxa a Suècia amb l'esperança que aviat es podran tornar a reunir. L'Einar li diu que espera que ella vagi a Estocolm, que podrien anar junts al Brasil, o viatjar a Rússia... ni s'imaginen la magnitud de la de la gran guerra que està a punt de esclatar i de les dificultats a què s'hauran d'afrontar. ¿Sobreviurà aquest amor?
Berberova ens presenta un discurs amarg i subtil sobre l'amor, i ens parla del nostre jo interior, aquesta part de la nostra vida que ningú no coneix, i sobre com defensar-lo.

Any 1968. L'Elvira és una noia de vint-i-un anys que al matí treballa al mercat i a la tarda estudia Magisteri a l'Escola Normal. Un dia troba per atzar uns papers que són subversius. Pertanyen a una organització, el Front Nacional de Catalunya, i s'interessa per formar-ne part.
Al poble on viu, del Vallès Occidental, cercarà qui l'acompanyi en les seves accions. Un amic, que ha estat a la presó per ser homosexual, i el que després serà el seu xicot l'ajudaran. Així descobrirà que l'avi Quimet està més compromès del que sembla.
Al mateix temps, la gent del mercat del poble ha començat a catalanitzar els rètols de venda i això provoca que els posin un encarregat de «la vieja guardia», excombatent de la División Azul, perquè els reprimeixi.
I alhora hi ha una conxorxa estrangera, propera als americans, que controla els ressorts de l'Estat a través del cabdill dictador, el qual els deu molts favors i els obeeix cegament. Aquesta gent té un projecte per fer prospeccions de petroli precisament al poble de l'Elvira.
I Premi literari «Lletres de Mercat».

És el resultat d’un diari poètic en el qual l’autor va escriure un grapat de poemes que giraven entorn d’una mateixa idea: el trencament. A partir d’aquí els poemes neixen, o són obligats a néixer, i es desenvolupa aquesta ciclicitat que bressola tot el llibre: on comença i on acaba és indiferent. Ni Déu és l’home ni res s’assembla a res: la guerra és ara.

Cavalcades és un recull de narracions que fou publicat l'any 1949 amb grans dificultats enmig d'un panorama de postguerra gris i desolador, i que es va distribuir de sotamà entre amics i coneguts. Tanmateix, no va passar desapercebut: obtingué el Premi Concepció Ravell al millor llibre de prosa literària als Jocs Florals de Montevideo.
Un fil invisible uneix tots els contes: l'autora ens presenta un meravellós retaule de personatges molt diversos a través de la mirada dels cavalls, oferint-nos una perspectiva insòlita per reflexionar sobre allò que ens fa humans.

Al bosc molts animals estan tristos. Algú volta amunt i avall dient coses lletges als altres. Però qui és que els fa la guitza d?aquesta manera? I per què...? Això és el que hauran d?investigar immediatament el comissari Gordon i la seva assistent, la ratolina Pat! I, com de costum, res no és tan senzill com creuen els dos amics policies. Però hi ha una cosa que és segura: el cas ha de quedar resolt ben aviat, perquè el comissari Gordon té pensat marxar uns dies de vacances i dedicar-se a pescar i a menjar tantes magdalenes com vulgui!

La Dominique estudia dret a París i s’esforça per no morir-se d’avorriment. A la universitat coneix en Bertrand i comencen a sortir. Ell és un bon noi, sembla que s’entenen bé i fins i tot podria dir-se que s’estimen. Un dia entren a un cafè i es troben amb l’oncle d’en Bertrand, en Luc, un seductor que voreja la quarantena i que té una merescuda fama de frívol i inconstant, tot i ser casat. De mica en mica, en Luc i la Dominique comencen a coincidir, conscients que l’atracció mútua que senten és cada cop més intensa, i també que allò no és altra cosa que un foc d’encenalls, tan efímer com perillós. Però com resistir-s’hi?

L'enxandallament del món és una crònica desenganyada de la fi de l'espècie. Fent servir els canvis lingüístics com a filtre, retrata en peces breus la inexorable decadència de la humanitat cap a la vulgaritat i la ignorància. Amb el poble català com a dramàtic cas exemplar. Tal com va advertir Alessandro Baricco a Els bàrbars, la civilització post-capitalista ha esgotat no solament els recursos de la terra sinó també els seus, començant pels lingüístics: reducció de vocabulari, banalització dels significats, perversió de les formes, lowcostització dels usos... La llengua catalana convertida en abocador dels veïns, la varietat lingüística del planeta minvant dràsticament: una metàfora transparent del canvi d'era. Potser la terra sobreviurà al canvi climàtic, però el que és segur és que els éssers humans no sobreviurem a la nostra degeneració. Ni verbal ni cultural.