Sempre hem sentit a dir que el futbol ha transcendit el món de l’esport i ha esdevingut «més que un joc», més que un simple enfrontament esportiu. També hem escoltat reiteradament que hi ha clubs de futbol que es consideren «més que un club», i confrontacions entre eterns rivals que tothom defineix amb l’expressió «més que un partit». Aquest llibre pretén demostrar que hi ha jugadors que també han estat «més que uns futbolistes», però no només pels seus dríblings, xuts o passades, sinó per la seva actitud davant la vida, per la seva fortalesa i integritat davant el poder establert, les dictadures, la misèria, el racisme, la guerra... Si féssim una alineació amb els seus noms, probablement no guanyaríem la Lliga de Campions; en canvi, des del punt de vista humà, tindríem un dels equips més influents en la història mundial dels darrers 120 anys. Aquí en teniu l’onze titular: Matas, Tull, Blasco, Sindelar, Streltsov, Ben Tifour, Sócrates, Boban, Rinchen, Thuram i Honeyball... La història de la seva vida ha estat la seva victòria més gran.

La profunda decepció que ha provocat entre la majoria dels catalans el fracàs de la via estatutària, ja que el baquetejat segon Estatut de la democràcia —tot i haver estat referendat pel poble— pot acabar eternament encallat o senzillament escapçat pel Tribunal Constitucional, ha inspirat a Patrícia Gabancho la tesi del retorn dels catalans. Diu l’autora en el llibre: «Tinc la sensació que Catalunya ara s’adona que tot plegat ha estat una estafa. Que la continuen llançant daltabaix del tramvia per parlar català, per plantejar un Estatut, per reivindicar un aeroport, és a dir, per voler un futur. Tinc la certesa que els catalans estan prenent consciència que cedir ja no és el camí […]. Ha arribat l’hora, i crec que no m’equivoco en això, del retorn dels catalans. […] I quan parlo del retorn dels catalans, vull dir que certa gent, una Catalunya ben real, comença a tenir ganes d’agafar les regnes, d’estrènyer els genolls i galopar cap a un futur més alt.»

Eusebi, un home ja gran que té la intenció d’entrevistar-se amb un misteriós dirigent anomenat Z, penetra en l’enormitat d’un gratacel ple de persones en actitud funcionarial que el remeten a Virgili, el gran guia del laberíntic edifici. Amb Virgili, doncs, Eusebi trobarà tota mena de personatges, situacions i ambients que li revifaran els grans dubtes, els grans dilemes de l’existència; de replà en replà i gràcies a un ascensor aleatori accionat per fitxes, els misteris irresolts de l’home aniran apareixent i desapareixent a mesura que els pisos del gratacel vagin sent visitats per Eusebi, sempre amb la companyia, de vegades aclaridora, de vegades carregosa, de Virgili. ¿S’acomplirà el desig d’Eusebi de veure Z? I si el veu, ¿el comprendrà? Acompanyar Eusebi en aquesta ascensió als inferns de formigó serà un repte per al lector. La divina comèdia de la vida pot prendre moltes formes, però segur que una de les més curioses i personals és la de Màrius Sampere.

El sotsinspector dels Mossos, Emili Espinosa, es troba immers en una trama delictiva que arrenca amb l’assassinat d’un tractant de cavalls a l’Espluga de Francolí i es barreja amb una lluita fratricida entre les facultats d’Enologia i de Química de la Universitat Rovira i Virgili, arran del suïcidi d’un professor universitari autor d’un informe que contraposa els interessos dels defensors de la viticultura ecològica amb els de les grans empreses petroquímiques. Després de La taca negra, on Emili Espinosa maldava per dur a la presó els caps de les xarxes de prostitució provinents de l’Europa oriental que operaven a la costa tarragonina, ara l’exguàrdia civil valencià ha de lluitar amb intel·ligència contra els odis acadèmics i contra els malfactors ficats a les empreses de seguretat, i ha de conviure amb paciència bíblica amb les seves filles, abraçades als postulats independentistes i antisistema.

A Cartes a Clara Agustí Pons ofereix una panoràmica tan detallada com punyent de l'Europa del segle XX des de l'esclat de la Primera Guerra Mundial fins a la caiguda del Mur de Berlín. L'autor fa un repàs de les personalitats polítiques i socials més rellevants del segle, des de Lenin i Zweig fins a Havel i Glucksmann. En aquestes epístoles adreçades a Clara, una jove periodista becària acabada de sortir de la facultat, Agustí Pons també retrata, de manera incisiva i brillant, un seguit de personatges que ha conegut en el decurs de quaranta anys de trajectòria professional: Oriol Bohigas, Josep Maria Espinàs, Montserrat Roig, Maria Mercè Marçal, José Agustín Goytisolo, Joan Vinyoli, Maurici Serrahima, Albert Viladot i tants d'altres. Aquest grapat de missives, que esperem que Clara pugui llegir algun dia, fa també un recorregut pel periodisme literari d'abans de la Guerra Civil —Sagarra, Xammar, Sentís, Irene Polo— i s'acosta prou als nostres dies per identificar les figures emergents del nou periodisme català del segle XXI.

Durant la primavera plujosa de 2009, Marta Pessarrodona, al seu redós santcugatenc de Mira-sol Alt, va anar creant, un a un, els vint-i-cinc poemes que configuren aquesta petita joia que és ANIMALS I PLANTES, el primer llibre de poemes inèdits que publica Pessarrodona després de la seva Antologia. La poeta treu profit de les imatges que li proporcionen la fauna i la flora que l'envolten per fer uns retrats, a voltes de profunda introspecció, a voltes de descarnada queixa social i política, que constitueixen un veritable clam poètic que arriba al lector amb la contundència del poema de combat. La tipografia i la compaginació d'ANIMALS I PLANTES han estat obra del mestre de tipògrafs Josep Maria Pujol.
· ANIMALS I PLANTES consta d'una introducció, de 25 poemes de Marta Pessarrodona ordenats en tres parts –«Animals», «Genius loci» i «Plantes»–, i d'un epíleg.

«Acompanyar Berna Blanch en el seu camí és omplir-nos nosaltres també de la bellesa i la saviesa d’unes paraules que saben desentranyar i dir, des de la nuesa, la realitat que ens fa i que som i que anem perdent sota els vels virolats del soroll i la intranscendència. És saber, com ell sap, que som brevetat i desig i que la memòria és pols de llum». (Del pròleg del llibre)
· ESPIGA consta d'un pròleg de Marc Granell i de trenta-set poemes de Berna Blanch estructurats en tres parts: «Com es respira un pas lent», «Els cercles de la lletra» i «Geografia d'un cant»
· Llibre guanyador del IV Premi de Poesia Joan Perucho Vila d'Ascó, 2009

Este libro es la crónica del largo y glorioso camino del FC Barcelona por la Copa de España, de la que es indiscutible rey al ser el club que más veces se ha proclamado campeón de la misma: 25 títulos en 100 años de participación. En este repaso histórico lo hallaremos todo: grandes éxitos, fracasos sonados, escándalos increíbles, anécdotas inverosímiles, hechos vividos que nos emocionarán al recordarlos y detalles hasta ahora desconocidos que ayudarán a aumentar la leyenda de aquellos partidos inolvidables y de aquellos jugadores que con el arte de su fútbol propiciaron que la afición barcelonista tocara el cielo. Es hora, pues, de que salga a la luz la trayectoria histórica del club más laureado en esta competición, es momento de repasar más de un siglo de vida de la entidad azulgrana, con lo bueno y lo malo, todo en uno. Vuestra es esta historia del FC Barcelona en el torneo de Copa. Cien años, partido a partido, jugador a jugador, minuto a minuto...

Aquest llibre és la crònica del llarg i gloriós camí del FC Barcelona per la Copa d’Espanya, de la qual és l’indiscutible rei, ja que és el club que més vegades se n’ha proclamat campió: 25 títols en 100 anys de participació. Hi trobarem de tot, en aquest repàs històric: grans èxits, fracassos sonats, escàndols increïbles, anècdotes inversemblants, fets viscuts que ens emocionaran en recordar-los i detalls fins ara desconeguts que ajudaran a augmentar la llegenda d’aquells partits inoblidables i d’aquells jugadors que amb l’art del seu futbol van fer tocar el cel a l’afició barcelonista. És hora, doncs, que surti a la llum la trajectòria històrica del club més llorejat en aquesta competició, és moment de repassar més d’un segle de vida de l’entitat blaugrana, amb el bo i el dolent, tot plegat. Vostra és aquesta història del FC Barcelona al torneig de Copa. Cent anys, partit a partit, jugador a jugador, minut a minut...

«A finals d’estiu del 2007, la Sandra, una noia de trenta-sis anys amb paràlisi cerebral, va començar a pintar pedres imitant els nens que feien paradeta al passeig d’Altafulla. Al mateix temps, jo, la seva mare, feia fotografies d’aquelles pedres amb fons diferents, buscant la màxima harmonia per a les pedres que la Sandra anava pintant. El resultat eren uns quadres fantàstics que ben aviat van començar a despertar la curiositat de molta gent. Des d’aquell moment, les pedres de la Sandra han anat fent el seu camí… Si en algun moment, al llarg de la vida de la Sandra, algú ens hagués insinuat que arribaríem a fer un projecte comú com el que teniu avui a les mans, de ben segur que l’hauríem pres per un eixelebrat. Però al costat de la Sandra hem après que la paraula impossible no existeix i allò que ens semblava inabastable algunes vegades es fa realitat.» Anna Vila, del pròleg del llibre. «Ja fa temps que havíem parlat de la possibilitat que jo escrivís uns textos per a les pedres de la Sandra i de fer-ne un llibre. De sobte, he recordat que, dins la meva obra, he recorregut més d’una vegada al haiku i a la tannka, aquestes formes estròfiques de la poesia japonesa que, en unes poques síl·labes (disset per als haikus i trenta-una per a la tannka), permeten de donar una impressió sintètica o crear una imatge a partir d’un estímul que, en aquest cas, serien les pedres de la Sandra.» Feliu Formosa, del pròleg del llibre.