Esto es un cuento de Navidad, pero no es precisamente un cuento de hadas. Dostoyevski no escribía cuentos de hadas, o cuando lo hacía era para transformarlos completamente y ponernos frente a lo peor de nuestro mundo. Esta historia viene cargada de humor y acidez, y también de una violencia soterrada —violencia de clase y de género— de la cual no nos hemos librado.

Això és un conte de Nadal, però no és precisament un conte de fades. Dostoievski no feia contes de fades o, quan en feia, els capgirava com un mitjó per encarar-nos al pitjor del nostre món. Aquesta història ve carregada d’humor i acidesa, i també d’una violència soterrada —violència de classe i violència de gènere— de la qual no ens hem pas deslliurat.

'Pare de rates' és una revolució literària amb decalatge. Llegint-la, avui, ens preguntem com va poder passar tan desapercebuda, el 1981, la novel·la pòstuma d’aquest jove poeta mort amb només vint-i-quatre anys. Una novel·la de creixement, amb traces autobiogràfiques, marcada per la promesa —encara il·lusionant— de l’LSD i l’heroïna per a un jove artista de poble que vol alliberar-se de l’aire constret del seu temps. Joan Barceló ja demostrava una sensibilitat lingüística, una consciència estructural i una depuració d’estil admirables, que auguraven un narrador que hem trobat a faltar. La prosa de 'Pare de rates', ens diu Max Besora, «s’enfila com un coet per teixir les infinites possibilitats de la llengua». Descobrim-la, doncs, i posem l’autor al lloc que li pertoca a la història.

Les reflexions de Maria-Mercè Marçal agrupades a 'Sota el signe del drac' han estat una referència per a diverses generacions de lectors catalans, i són del tot ineludibles per als interessats en la poètica marçaliana i la seva irradiació en la literatura catalana. Aquest recull, que presentem ara ampliat amb un bell epíleg fotogràfic, constitueix un recorregut pels referents estètics i polítics de la poeta, i reconeix Marçal com una crítica cultural de primer ordre i com una baula necessària en qualsevol història de la cultura que es vulgui plural i feminista.

Quin valor donem a la gent gran? Aquesta pregunta es va esmunyint entre línies i ens incomoda la lectura. Tenim feina. Perquè l?edat ha arribat a un punt culminant de descrèdit; un descrèdit, per postres, «ben blanquejat per la hipocresia de pontificar sobre la saviesa dels vells». Des d?un punt de vista excepcional, la poeta Cèlia Sànchez-Mústich narra la seva peripècia de molts anys al costat d?una mare i una àvia dependents, i la recerca detectivesca d?una amiga perduda entre residències geriàtriques.
L?autora fa un elogi de la quarta edat, més que com un col·lectiu, «com un formidable amfiteatre o temple ruïnós que, a diferència d?altres, no és freqüentat per visitants embadalits», i entrellaça una intensa experiència familiar amb reflexions àcides d?una duresa implacable. Perquè veiem «aquella nosa» amb uns ulls una mica més dignes.

«No sé encara per què se m’ha acudit començar unes memòries», explica Capmany, l’any 1987, al volum Mala memòria. «Em sembla que fins i tot havia dit que no ho faria mai». Sortosament, se’n va desdir. Aquestes memòries adquireixen, sens dubte, una irradiació peculiar. La interrelació constant entre passat i present té, a més, una voluntat col·lectiva, de llegat a les generacions futures; per això, més enllà de ser un passeig pels escenaris del record, aquestes memòries assenyalen aspectes de la societat que encara ara, tants anys després, no hem pogut resoldre. Maria Aurèlia Capmany continua sent una advertència.

Cala es una mujer felizmente casada y con una vida familiar en apariencia perfecta, pero tendrá que afrontar los secretos desagradables del marido que acaba de perder y, siguiendo el arte del Kintsugi, reparar su vida como quien recompone un jarrón roto. En ese proceso descubrirá nuevas formas de amor y una mejor forma de vida.
Mudit Grau es bailarina, coreógrafa y escritora. Bailarina en la compañía de Antonio Gades y coreógrafa multipremiada, ha sido profesora en el Institut del Teatre y dirige su propia escuela de danza. En la escritura ha encontrado una nueva vía para desarrollar, con delicadeza y elegancia, una creatividad desbordante.
«Leer este libro es una delicia para los sentidos, un dejar atrás una vida para construir otra nueva, un saber hacer las paces con una misma, hallando la paz interior, echando a los fantasmas, con la mente tranquila y sabiendo que solo así se encuentra la felicidad.» Judit Mascó

La Cala és una dona feliçment casada i amb una vida familiar que sembla perfecta, però haurà d?afrontar els secrets del marit que acaba de perdre i, seguint l?art del Kintsugi, reparar la seva vida com qui restaura un gerro trencat. Descobrirà noves formes d?amor que li havien estat negades. Una nova manera de viure.
Mudit Grau és ballarina, coreògrafa i escriptora. Ballarina d?Antonio Gades i coreògrafa multipremiada, professora de l?Institut del Teatre i directora de la seva pròpia escola de dansa. En l?escriptura ha trobat una nova via per desenvolupar una creativitat desbordant marcada per la delicadesa i l?elegància.
«Llegir aquest llibre és una delícia pels sentits, un deixar enrere una vida, per construir-ne una de nova, un saber fer les paus amb una mateixa, trobant pau interior, fent fora els fantasmes, amb la ment tranquil·la i sabent que només així es troba la tant buscada felicitat».
Judit Mascó

«Aquestes són les reflexions d’un desarrelat que comparteix amb alguns lectors, els de la seva quinta, una infantesa i una adolescència en una Catalunya que ja no existeix o que existeix incorporada de manera inconscient —en hàbits heretats, en reflexos invo-luntaris, en apriorismes inexplicats i en definitiva en la memòria cultural, o sigui imaginada— a la vida de les generacions posteriors, per a les quals aquell passat que encara és casa meva ja és un país estran-ger. Amb aquella Catalunya que es desfà amb el pas dels anys hi estic vinculat per la memòria i la fascinació amb el seu destí. I malgrat que no es pugui dir objectivament que miro la realitat catalana amb ulls estrangers, sí que es pot dir que la miro amb ulls estranyats. Seria natural, doncs, que aquests articles poguessin semblar desenfocats respecte de la realitat vista de prop, que, tot i no ser l’única manera de veure-la, és l’única manera de viure-la.»

Ernesto Ekaizer va anunciar amb quatre mesos d?antelació la sentència del Procés al llibre La novel·la de la rebel·lió.
En aquest nou llibre fa un repàs de les claus del judici contra Josep Lluís Trapero i la cúpula dels Mossos, paradigmàtica del nou moment polític que viu Catalunya. Per entendre la complexitat dels fets ocorreguts entre setembre i octubre de 2017 i els mecanismes del poder judicial, la lectura d?aquest llibre es fa del tot necessària.