Se acabó el bachillerato. ¿Y ahora qué? Todo lo que conocías queda atrás: colegas, profesores, instituto... Te toca afrontar nuevas experiencias, conocer a otra gente, reflexionar sobre las cosas que te afectan, como la amistad, los prejuicios o tu visión de la sexualidad.
Eso es lo que hará este grupo de estudiantes que deciden reunirse un fin de semana para celebrar que todo está por descubrir.
UNA NOVELA ESCRITA CON UN GRUPO DE JÓVENES DEL CASAL LAMBDA DE BARCELONA, BASADA EN SUS EXPERIENCIAS DE LIBERTAD Y LUCHA POR UNA SEXUALIDAD SIN PREJUICIOS.

Trenta-cinc contes amb l?essència de la poètica kafkiana.
«Els grans escriptors no només et demanen que els llegeixis sinó que et llegeixen a tu, arribes a entendre parts de tu que abans no eres ni capaç de veure. Kafka et fa riure, sentir i rascar-te per tot el cos. Kafka et canvia; llegir-lo encara és una experiència no equiparable a la de cap altre escriptor. Els nous territoris de la sensibilitat i del coneixement, també del pensament en el cas de Kafka, tot allò que Kafka t?ensenya a veure dintre teu i no veies abans, perquè t?ha fet una llum única i fràgil però insubstituïble, és la marca d?allò kafkià».
De l?epíleg de Melcior Comes

Les cròniques polítiques que Maria-Mercè Marçal va fer durant els anys 1979-1980 surten a la llum per primera vegada. Aquesta és la peça que faltava per comprendre la trajectòria intel·lectual de l’autora i la pulsió de l’independentisme i el feminisme en aquesta decisiva cruïlla històrica. «Contra tot mite fundacional», ens diu David Fernàndez, «aquells anys no van ser un camí de roses sinó un estrany rosari de l’aurora». Els textos de Marçal es poden llegir en molts aspectes com un mirall del temps que ens toca viure: l’estratègia per confrontar els Països Catalans, les desigualtats que pateixen les dones, la divisió de les forces independentistes, la «candidatura unitària de l’emigració» encapçalada per Jiménez Losantos... Tot és massa a prop per oblidar-ho tan ràpid. La inèrcia és això: oblit. I la de Marçal va ser una «lluita constant contra la inèrcia».

«Barcelona. Raval. El sol, que ha sortit fa poca estona, entra a través de la finestra trencada i cau sobre una fotografia en blanc i negre de Joan Colom, també al damunt d?una mata de pols, d?una desena de folis escrits una mica greixosos i de la pota d?un escarabat que fuig».
Un jove que estudia les grans obres de la literatura barcelonina s?adorm a la biblioteca, exhaust, i totes les seves fitxes d?estudi comencen a prendre vida: els personatges fugen de la sala per reviure una Barcelona oblidada i irremeiablement perduda. Al llarg de deu contes, l?autora d?aquest recull, com un autèntic camaleó, es posa en la pell i la prosa d?algunes de les obres més importants de la nostra història literària, alhora que traça un gran recorregut per les diferents etapes de la ciutat i acaba amb el relat demolidor d?una contemporaneïtat corcada pel turisme.
«Fer el que fa Amaranta Sbardella a Barcelona nua és directament una festa de la creació i la recreació».
(David Guzman)
Amaranta Sbardella (Roma, 1984) combina la recerca literària amb l?activitat com a editora i traductora per a importants edi-torials. Ha viscut a Barcelona. Ha traduït a l?italià obres com Incerta glòria, de Joan Sales, o La vida sense la Sara Amat, de Pep Puig i Permagel, d?Eva Baltasar. És autora de diversos estudis sobre els mites grecs i les literatures ibè-riques, recentment ha publicat Il mostro e la fanciulla. Le riscritture di Arianna e del Minotauro nel Novecento.

«Era un pueblo abandonado, pero bonito como un pueblo de juguete». Así comienza el viaje a un pueblo perdido donde, algún día del nunca-jamás, vivió un grupo de señoritas inmaculadas con sus gatos cazadores y no, ni un solo hombre. Hoy el canto de los pájaros ensordece a aquel que los visita con una bienvenida de belleza inquietante.
La recreación de mundos imaginarios perdidos entre la memoria y el sueño es una de las características de los mejores cuentos de Mercè Rodoreda, que llegan a su clímax lírico en el volumen 'Viatges i flors' (1980). Sus ?viajes?, escritos en Romanyà de la Selva mientras terminaba la novela 'Quanta, quanta guerra', nos traen las miradas de sorpresa del caminante desarraigado ante una realidad a menudo con un punto inquietante, siempre llenas de ironía y con una belleza estremecedora.

«Era un poble abandonat però bufó com un poble de joguina». Així arrenca el viatge a un poble perdut on, algun dia del mai-més, hi van viure una colla de senyoretes immaculades amb els seus gats caçadors i no, ni un sol home. Avui el cant dels ocells ensordeix aquell qui els visita amb una benvinguda de bellesa inquietant.
La recreació de mons imaginaris perduts entre la memòria i el somni és un dels trets característics dels millors contes de Mercè Rodoreda, que arriben al seu clímax líric en el volum 'Viatges i flors' (1980). Els «Viatges» d?aquell recull, escrits a Romanyà de la Selva mentre enllestia la novel·la 'Quanta, quanta guerra', ens porten les mirades de sorpresa del caminant desarrelat davant d?unes realitats sovint prou inquietants, sempre esmolades d?ironia i d?una bellesa corprenedora.

L?últim gran tresor fotogràfic de la Guerra Civil espanyola.
Amagades al fons d?una casa de Sant Cugat del Vallès que s?ha d?enderrocar hi apareixen dues capses vermelles. Què deuen contenir? Un descobriment del tot inesperat: més de 5.000 fotografies que Antoni Campañà Bandranas (1906-1989) va fer durant els tres anys de Guerra Civil. Un enorme fris de la vida en guerra d?un dels grans fotògrafs pictorialistes del país es desplega davant nostre. Republicà, catalanista i catòlic practicant, Campañà retrata una realitat tràgica i contradictòria, rica en matisos, amb contrastos que sovint són dolorosos. Des d?arcs d?esglésies víctimes de la iconoclàstia revolucionària fins a retrats d?àcrates tan atractius que els mateixos anarquistes en van acabar fent postals. Des de protestes per la manca d?aliments davant la Pedrera fins a soldats del Tercer Reich desfilant per la Diagonal. Acabada la tempesta, Campañà va enterrar les seves fotografies. No va voler que les veiés ningú, però no les va destruir. Un fotògraf no pot renunciar a allò que els seus ulls han vist i interpretat. Per a qui era aquell testimoni? Avui, sortosament, és per a tots nosaltres.
El reporter Plàcid Garcia-Planas, l?historiador Arnau Gonzàlez Vilalta i el fotògraf David Ramos han treballat sobre aquell llegat inabastable per presentar-ne la millor tria i posar Campañà al lloc d?honor que li correspon.

La ciencia irrumpe constantemente en nuestro día a día, y no hace falta ser un erudito para entender cómo funciona lo más básico del universo. Comprueba que es posible acompañando a Newton durante sus 31 días de inmersión científica.

Vet aquí una novel·la sinistra i, tanmateix, lluminosa. A Lee Anderson li han matat un germà: una colla de blancs l?han mort per haver-se acostat a una de les seves filles. En Lee també és negre, és clar, però ell té la pell blanca, i això li permet passar desapercebut com a llibreter d?un poble on ningú no el coneix mentre trama una de les venjances més polèmiques de la història de la literatura. "Escopiré sobre la vostra tomba" va ser prohibida durant anys i l?autor, condemnat per ultratge a la moral i els bons costums. Amb tot, la novel·la va convertir-se en un dels llibres més llegits de diverses generacions i un referent indiscutible per al futur del gènere negre. Més enllà de l?al·legat antiracista, aquesta novel·la és encara, com ho era llavors, una prova a la tolerància dels més puritans.
Boris Vian (Ville-d?Avray, 1920 - París, 1959) és un autor enverinat. Quan a finals del 1946 va aparèixer J?irai cracher sur vos tombes per primera vegada, signada amb el pseudònim de Vernon Sullivan, l?autor no es podia imaginar pas que aquesta seria la novel·la més emblemàtica de la seva carrera. Encara s?imaginava menys, és clar, que, tretze anys després, moriria al cinema d?un atac de cor veient l?adaptació desastrosa que se n?havia fet. Aquesta traducció d?Adrià Pujol pretén reconciliar l?autor amb una obra que no va deixar de perseguir-lo fins a la tomba.

La Terapia Gestalt aplicada a niños y adolescentes está poco desarrollada y difundida, y apenas existen publicaciones que se ocupen de ella. Desde hace más de diez años, el grupo de autores que participan en este libro imparte formación a psicólogos infantiles, pedagogos y personas interesadas en la terapia infantil. Aquí se presenta el resultado de su experiencia y de sus conocimientos en la materia, en unos textos asequibles para cualquier lector.
En el libro cada autor aporta su particular visión de cómo encarar los conflictos infantiles y convivir con los diferentes caracteres que distinguen a cada niño. El carácter es la suma de ajustes creativos que cada niño ha tenido que desarrollar para adaptarse a su entorno. Esos ajustes surgen del impulso de supervivencia y de la necesidad que todos tenemos de ser queridos y aceptados.