«D’aquí a unes dècades, quan pensem en els anys que estem vivint, algunes imatges s’hauran convertit en icones de l’època. Sens dubte, les instantànies de la brutalitat de la repressió deixaran constància del costat fosc. En canvi, les imatges màgiques de Llum i Llibertat quedaran per sempre com un esclat de bellesa terrible contra els que obren el mal, contra els que odien la llum». Són paraules de Joan Fontcuberta en la seva introducció a les imatges que protagonitzen aquest llibre, que constitueix una mostra exemplar de la lluita persistent del procés d'alliberament nacional català. Llum contra la repressió de les llibertats i l'empobriment de la cultura democràtica. Bellesa contra la barbàrie. Molts fotògrafs van aprofitar l'ocasió oberta per l'acció d'Artistes de la República i ens van deixar un llegat visual inigualable de la nostra serra més emblemàtica. Art, muntanya i activisme es van conjurar en una de les nits més emotives dels últims anys.

La deriva repressiva del poder espanyol contra el moviment independentista ha generat moltes formes imaginatives de resistència pacífica. També ha forjat alguns símbols nous, a vegades personificats en ciutadans anònims que responen com poden a la impotència de veure els seus líders empresonats o exiliats i tants companys de militància amenaçats. Un dels més importants és Joan BonaNit i la seva acció diària a la presó de Lledoners, que persisteix sense defalliment. Aquesta és la seva història.
«Cada clam a favor de la llibertat, cada nota dels vostres cants, cada llum que heu obert dels vostres mòbils per mostrar-nos que hi éreu presents, cada ?Bona nit? que ens heu fet arribar, ens ha fet més forts, ha fet que ens sentíssim lliures». Jordi Sànchez
«No us podeu imaginar com reconforta veure la llum dels vostres telèfons mòbils quan pugem a la segona planta, a la galeria de les cel·les, i ens diem adeu. És un moment molt bonic i ple de tendresa». Jordi Cuixart

Fueron casi dos años los que viví en Mallorca, en Palma, en el legendario barrio del Terreno. A veces pienso que el llamado Mayo del 68 hizo posible que algunos hijos de familias trabajadoras convivieran un rato con algunos hijos de familias burguesas. Y eso creo que sucedió en mis días ?terrenales?.
Nunca, salvo cuando ejerzo de periodista, vivo en la realidad sino en la ficción. Lo digo porque
algunos de los protagonistas de este libro están inspirados en personas reales, pero otros solo han existido y siguen existiendo en mi imaginación.
Suelo viajar frecuentemente a Mallorca, esa isla a la que tanto debo. Al Terreno decidí que sólo volvería cuando sea verdad lo que algunos amigos me aseguran: que ese barrio recuperará buena parte de su personalidad perdida. Que así sea. Nada me haría más feliz que comprobar que el Terreno ha resucitado mientras yo escribía este libro.
Arturo San Agustín

Les obres que formen part d?aquest volum dedicat al teatre trans i al teatre queer porten a l?escenari cossos i identitats de gènere que defugen la normativitat. Limbo, A mí no me escribió Tennessee Williams (porque no me conocía), De tritons i sirenes i Ocaña, reina de las Ramblas ens parlen d?individus que no encaixen en una societat bastida des del privilegi heteronormatiu. Marc Rosich posa el focus en els col·lectius tradicionalment relegats a la invisibilitat per recordar-nos que hi ha altres possibilitats, altres veus per escoltar, altres indrets per explorar.

Un simple gesto tiene la fuerza suficiente para cambiar tu vida de arriba abajo. El maestro Noguchi, autor que nos deslumbró con La ley del espejo, nos ofrece una última lección de vida. Si en su anterior libro nos habló de la importancia del perdón, ahora nos descubre el agrade-cimiento.
El protagonista de esta historia tocó el cielo y el infierno en pocos meses y tuvo que recomponerse a partir de su esencia como ser. Encuentra entonces a alguien que pasa y se decide a revelarle los secretos de la felicidad que ha ido recogiendo a lo largo de su camino.
Si nada es eterno, tampoco nuestra pena ni nuestra tristeza durarán para siempre. Pero al mismo tiempo, cada momento de felicidad que experimentamos es un tesoro que vivirá eternamente

Un simple gest té prou poder per canviar la teva vida de cap a peus. El mestre Noguchi, autor que ens va fascinar amb La llei del mirall, torna amb una última lliçó de vida. Si en el seu anterior llibre ens va parlar de la importància del perdó, aquí ens parla de l?agraïment.
El protagonista d?aquesta història va tocar el cel i l?infern en pocs mesos de diferència i es va haver de refer a partir de la seva essència com a ésser. En aquest moment troba algú que passa i es decideix a explicar-li els secrets de la felicitat que ha anar recollint al llarg del camí.
Si no hi ha res és etern, tampoc la nostra tristesa i la nostra pena no duraran per sempre. Però, al mateix temps, cada moment de felicitat que experimentem és un tresor que durarà eternament. Descobreix la màgia que oculta l?agraïment.

«Les dones, sí, estan tipes de ser perfectes. Mares equilibrades, cuineres com l?àvia, dones amb gust, excel·lents treballadores, somriures a dojo i muà, muà, petonet que t?engalto».
Montserrat Roig és un dels pals de paller de qualsevol història del feminisme català. S?ha parlat a bastament i amb prou justícia de la seva ploma tan ben esmolada en l?assaig i la columna periodística, i se n?han fet antologies des d?altres perspectives, però fins ara no s?havien agrupat posant el focus en el seu pensament feminista. Especialment crítica amb els intel·lectuals masclistes d?esquerres, lluminosa quan ens parla de les seves col·legues escriptores i de l?eterna pregunta sobre la «literatura femenina»... Roig té moltes coses a dir-nos d?una lluita política que viu avui una embranzida vigorosa i que, tristament, sembla que no es pot permetre el luxe d?afluixar en un futur pròxim.

Vet aquí la doble reedició de Diana i la mar Morta (1953) i Cendres & diamants (1989), dues joies que basculen deliberadament entre el poema en prosa, el microconte i el text memorialístic; la millor mostra de l'esperit enjogassat i profund de Joan Perucho. «Envejo els lectors que s?acostaran per primera vegada a les proses curtes de Joan Perucho, perquè es toparan amb la veu original d?un savi il?luminat i una mica bromista. Llegiran petites estampes, escenes quo¬tidianes que descriuen excursions al camp o tardes escoltant discos escrites amb una prosa a vegades lírica que, de sobte, es veuen interrompudes per un llamp que les trasllada a l?altra banda del mirall, allà on viuen els fantasmes i els objectes carregats d?energia fosca». Marina Espasa