La culminació de la cèlebre A la recerca del temps perdut, una experiència literària inoblidable.
Després d'uns anys d'absència, el protagonista torna a París i, just arribar, troba una invitació per a una matinée a casa del príncep de Guermantes. Un cop arriba al pati del palauet del príncep, ensopega amb una llamborda i aquest moviment li provoca una reminiscència molt potent, tant com la magdalena que uns anys abans havia sucat en una tassa de te.
Mentre espera per entrar en una biblioteca del palau del Príncep, descobreix la clau d'aquests records tan poderosos i decideix que l'única manera de treure l'entrellat de la seva vida i, al mateix temps, d'abordar per fi la seva vocació, és escriure una obra que reculli els seus records dels personatges, els llocs i les situacions que té atresorats vívidament en la seva memòria.
Quan penetra en el saló on s'està celebrant la recepció, s'adona que totes les persones que coneixia i a qui feia tant de temps que no veia, han envellit enormement. Aquesta impressió el reafirma en la seva voluntat d'esbrinar com opera el pas del temps i de quina manera la memòria aconsegueix capturar alguns moments precisos amb una nitidesa trasbalsadora. L'obra que sorgeixi del seu esforç serà l'única manera de retrobar el temps perdut.

Los hasta ahora desconocidos artículos de Los salones y la vida de París nos revelan no sólo los inicios literarios del celebérrimo autor de 'En busca del tiempo perdido' sino también algunas claves importantes de la psicología y del mundo personal de Marcel Proust (1871-1922). En la literatura de todo escritor realmente grande no hay obra pequeña o falta de interés; sobre todo si, como es el caso, está poseído de un fuerte e insobornable sentido autocrítico. A finales del siglo XIX la crónica de salón constituía en toda Europa, especialmente en Francia, una suerte de género literario. El joven Marcel Proust fue uno de sus más esforzados cultivadores. El trato y el retrato de la «alta sociedad» francesa del momento alimentaban ya, prefigurándolo de algún modo, el secreto universo de Guermantes. Nuestra edición cuenta con un esclarecedor prólogo del muy proustiano Luis Antonio de Villena.

A la recerca del temps perdut ha estat una obra de culte per al lector del segle xx i continua sent-ho per al del segle xxi. Però, com que el seu volum i la seva densitat espanten qualsevol amant de la literatura, l?obra s?ha convertit en territori d?erudits i acadèmics. No obstant això, les editorials no deixen de publicar o reimprimir, any rere any, la Recerca, sencera o per parts, o de recuperar altres obres menors del autor. El volum que presentem ara consisteix en una antologia de fragments de la Recerca extrets dels diversos episodis principals i enllaçats per mitjà d?un text que fa de fil conductor. Aquests fragments fan referència principalment a objectes o a moments que desperten en el narrador el record de temps passats, perduts: són les epifanies. De cop i volta, una sensació ?no un acte voluntari de la intel·ligència? ens ressuscita un món periclitat, i el temps que separa el passat i el present queda reduït al no-res.

Després d?una estada llarga en un sanatori, on ha estat ingressat a causa dels seus recurrents problemes de salut, el protagonista torna a París en plena Primera Guerra Mundial i es troba una ciutat que viu pendent dels esdeveniments que es van succeint en els diferents fronts.
En el decurs d?un passeig nocturn, enmig d?un paisatge urbà completament a les fosques a causa de les alarmes antiaèries, coincideix per casualitat amb el baró de Charlus. Passejant pels carrers sumits en la foscor, tots dos mantenen una llarga conversa, durant la qual posen al dia tot el que els ha succeït en els anys que no s?han vist. Després d?acomiadar-se, el protagonista s?adona que està cansat i té set, però ho troba tot tancat. Atzarosament, va a parar a un establiment que sembla un hotel, però que, un cop ja és a dins, s?adona que és un bordell masculí. Allà veurà, d?amagat, el senyor de Charlus en una habitació, encadenat i fent-se fuetejar voluntàriament per un altre home. També hi trobarà en Jupien, el sastre que tenia el taller a sota de casa dels Guermantes i a qui temps enrere va enxampar mantenint relacions amb en Charlus. De fet, sembla que en Jupien és, precisament, el gerent d?aquest bordell.

Las máximas y los aforismos que recoge este libro proceden todos ellos de la novela "En busca del tiempo perdido", inmensamente rica en frases e ideas que deslumbran al lector. Y esto es así porque esta obra es mucho más que una novela: es un universo ficcional completo y fascinante, y también una teoría de la novela y de su emergencia, una teoría de la memoria y sus mecanismos y una colección enorme de pequeñas teorías sobre los nombres propios, sobre la herencia, sobre el amor y los celos, sobre los movimientos sociales y muchas otras cosas más. Sencillamente, una obra maestra.

En el procés de dol per la mort de l’Albertine, el protagonista decideix marxar de París i anar a un escenari ben diferent: Venècia, un indret amb què havia somiat des de petit però que no havia pogut visitar fins ara. A la ciutat dels canals, el narrador retroba la tranquil·litat i l’energia, i es deixa seduir no només per la bellesa dels carrers, dels palaus i de les places, sinó també de les noies que va trobant a cada cantonada. En el viatge de tornada, el narrador s’assabenta del compromís d’en Saint-Loup amb la Gilberte Swann, i a continuació decideix passar una temporada als afores de Combray, a casa d’ella, que ara ja és una dona casada.

«La senyoreta Albertine se n?ha anat», anuncia la minyona Françoise al començament d?aquest volum. D?aquesta manera, el protagonista es veu confrontat de sobte amb una situació que no havia previst, ja que, de fet, ell es proposava establir unes noves bases per a la convivència amb l?Albertine. O, el que en aquest cas és el mateix, buscar una manera de suportar una mica millor la gelosia que el rosegava per dins cada vegada que l?Albertine es veia amb algú altre.
Però la desaparició de l?Albertine situa la història en un altre context. En assabentar-se que la noia es troba a la Turena, el protagonista hi envia immediatament el seu amic Robert de Saint-Loup per mirar d?esbrinar si hi ha cap possibilitat que torni a París. I mentrestant, en el seu esperit lluiten el desig de tornar-la a tenir amb ell a casa i el despit per la seva partida, que li fa pensar que potser estarà més bé sense ella.