Virginia Woolf és sens dubte coneguda per la revolució que va provocar amb les seves novel·les. Malgrat això, els assaigs que va escriure són imprescindibles per entendre l?univers literari d?una escriptora que va construir, a còpia de molts anys de lectura, una educació sentimental i cultural a partir dels llibres. Per molt que el seu geni superés el culturalisme, Woolf va ser una escriptora de base intel·lectual i en els assaigs s?hi destil·la, doncs, el que era el pilar de la seva educació i de la seva vida: la lectura. Escriptores. Assaigs i retrats s?obre amb un preludi de dos textos sobre les dones i la ficció, on es veu l?obsessió de Woolf perquè les senyores deixessin el gènere de banda per poder dedicar-se a la literatura sense etiquetes. La segona part del llibre la formen diversos retrats d?escriptores ?gairebé totes de tradició anglesa? que són resultat de l?estudi de les dones que van precedir-la en la seva tradició. En tots ells s?hi veu l?estil personalíssim de Woolf i l?aposta per allunyar-se de l?assaig tradicional, i mostren les seves millors virtuts com a crítica. Abans que cap altra cosa són, com tot el que va fer Woolf, textos escrits des d?una absoluta llibertat creativa.

¿Podem redescobrir Ruyra? Aquest volum convida a fer un recorregut per l’imaginari narratiu de l’escriptor, des de relats d’experimentació i tempteig del Ruyra abans de ser Ruyra fins als projectes de l’autor madur dels anys vint i trenta. En el seu conjunt ofereixen aspectes desconeguts o poc destacats d’aquest gran clàssic. Hi trobareu des de textos autobiogràfics ―com el magnífic Els temps difícils del doctor Turró― a primeres versions de Mànegues marines; el desplegament sostingut de Les coses benignes o els seus deliciosos relats humorístics. El lector també hi descobrirà un Ruyra ambiciós i bel·licós a L’envejós, i altres esbossos de narracions que van quedar en suspens, a destacar la incursió en el gènere de la ciència-ficció. Llegir Ruyra és un plaer encomanadís pel domini de la prosa, del ritme i per l’ús del llenguatge.

Oscar Wilde creia que el socialisme conduiria a l?individualisme. Però el seu concepte d?individualisme no és exactament com s?entén avui, en què alguns l?han fet sinònim d?egoisme i d?altres recepta d?autoajuda (?No pots estimar els altres, si primer no t?estimes tu?). De fet, als ulls de Wilde és la propietat privada la que destrueix l?autèntic individualisme, perquè no és alliberadora, sinó esclavitzant. L?home sota el socialisme ha de poder i saber realitzar-se, fer cas de les seves capacitats i posar-les a disposició del bé comú. El que és desitjable és la realització personal que, gràcies al socialisme, s?estendrà al comú dels individus i farà la societat més justa i feliç. L?assaig es va publicar en una revista el 1891; el 1895 en va sortir una edició no venal, i sense la referència al socialisme, pocs dies després de ser condemnat a presó.
L?art enfront de la vida i la natura no ha de perdre les seves capacitats imaginatives, si es torna imitatiu perd la seva condició d?art. Aquesta tesi presideix La decadència de la mentida. La lucidesa ?més una bona dosi d?idealisme? amb què enfoca els seus temes, fa dels textos de Wilde aquí recollits (un assaig i un diàleg) una meravella d?exposició argumental, que alhora permet la rèplica, cosa que deixa al lector tot de portes obertes on entrar i disputar, tot i semblar tancades. És la gràcia d?un polemista enginyós, el segell personal de l?artista com a crític.

Vet aquí un llibre singular que juga a fet i amagar amb el lector: ¿què és el riure? ¿Es pot explicar a través d?una presentació tècnica, esmicolada, gairebé investigada amb el microscopi arrapat a l?ull? ¿Es pot fer, alhora, des d?un punt de vista irònic?
El riure, d?Henri Bergson (1859-1941), Premi Nobel de Literatura de 1927, se?n surt i ens atrapa perquè burxa dins el nostre inconscient: el riure no solament com a alliberament físic i mental, sinó també com a repte gairebé filosòfic de la condició humana. ¿Què ens fa riure? Ho vulguem o no, més o menys les mateixes coses. Això ens iguala i ens dona una lliçó d?humilitat. No ho podem evitar, ens en riem del mateix que els nostres pares o els nostres avis, salvant tots els avenços tècnics, etc. I Bergson ens ho fa veure literàriament amb un estil entretingut i alhora profund. I emocionalment, amb humanitat, perdó... i un engany ple de bonhomia: amb El riure, ens provoca el riure, si més no, somriure, perquè hi aplica una de les màximes que ell mateix defensa en el seu llibre: presentar d?una manera seriosa i falsament erudita una qüestió que, per se, no ho és. I això... ens fa riure.

En Felipet Mauri és el protagonista d?aquesta narració de Prudenci Bertrana que va ser premiada als Jocs Florals de l?Empordà l?any 1923. En Felipet és un home que no fa nosa ni servei i que peca poc, tard, malament i amb conseqüències fatals per als altres.
«El seu pecat havia de ser fàcil com un dinar de fonda: un pecat de tant ne vull tant te?n daré, que no li ocasionés cap sacrifici, que no pertorbés la seva vida, que no l?amenacés amb cap escàndol sorollós.»

Diari del captaire (1955) és un retrat de la ciutat de París, una adaptació literària de les vivències i peripècies de l?autor a la capital francesa durant l?època que hi va viure gràcies a una beca d?estudi que compartí amb Maria Aurèlia Capmany.
Joan Barat,
tal com explica a la introducció del llibre, associava la seva idea d?escriptor amb la de captaire: ?Tot en la vida de l?home que capta és provisional. Però també més ric en la diversitat. Si la seva manera d?allargar la mà és ben humana i convincent, és força probable que no torni de buit a la pols dels camins. Avui, que és tan fàcil obtenir una «certa felicitat» o «notorietat» amb diners, afalacs o, simplement, furtant, la inconformista actitud del bon captaire és tot un símbol. No totes les almoines tenen el mateix valor. S?han de saber acceptar, escollir i aprofitar.? Aquest diari, doncs, explica els records i experiències copsades per aquest captaire que rondava per París i que avui, amb aquesta edició, recuperem per tornar-les a viure.

Publicada per primera vegada en llatí l?any 1516, Utopia és un clàssic de l?humanisme europeu i l?obra més destacable de Thomas More, l?home que va ser jutjat com a traïdor d?Enric VIII i decapitat perquè es negava a reconèixer-lo com a cap suprem de l?Església d?Anglaterra i a acceptar el seu divorci de Catalina d?Aragó. More proposa un nou model d?organització social en una illa anomenada Utopia, en què regnen la justícia, la fraternitat, la igualtat i la tolerància religiosa. En aquesta societat utòpica no hi falta ni la feina ni els recursos per a tothom, l?educació és universal, no hi ha propietat privada ni diners, la família és el nucli de la vida i no hi tenen cabuda ni la violència ni el vici. Utopia és una crítica a l?ordre social establert en l?Europa del segle XVI que ha influenciat durant cinc-cents anys des de cristians fins a comunistes.
Aquesta edició presenta la traducció directa del llatí de Joan Manuel del Pozo i inclou una introducció i notes sobre el text.

Cendres o L?Inefable Philip són dues cares d?una novel·la que Aurora Bertrana no va aconseguir publicar, a causa de l?escàndol que podria suposar per a la moral de l?època. Emmarcada en l?abans i el després de l?esclat de la Guerra Civil, i situada entre Barcelona, la Costa Brava, Ginebra i l?Alta Savoia, l?obra dissecciona el fracàs d?un matrimoni burgès. Sense embuts, l?autora mostra l?existència dels «quatre sexes» i retrata tot de personatges pintorescos, entre els quals cal destacar els artistes de la bohèmia ginebrina que la van acollir durant els primers anys d?exili.
Així doncs, la gironina va escriure una novel·la basant-se en la pròpia experiència; això no obstant, va caure en l?ostracisme, malgrat el vot de confiança de Salvador Espriu, que va accedir a prologar-la. Es tracta d?una obra lligada a un context molt concret, d?una baula poc coneguda de la vida i l?obra d?Aurora Bertrana. Cendres és aquella novel·la del segle XX que s?obre pas en ple XXI.

Mort accidental d?un anarquista és una obra de teatre satiricopolítica de Dario Fo que va estrenar-se el desembre del 1970, coincidint amb el primer aniversari de la mort de Giuseppe Pinelli, un anarquista que va ser detingut per la policia i acusat de l?atemptat de la Piazza Fontana de Milà i que va morir després de precipitar-se des del quart pis de la comissaria on estava sent interrogat. Oficialment, es va tractar primer d?un suïcidi i després d?una caiguda accidental. L?obra de Fo s?inspira en aquests fets i en una situació semblant que havia ocorregut a Nova York el 1921, i ens convida a reflexionar sobre la repressió policial i la distorsió de la realitat per part dels poders públics mitjançant el personatge d?un «boig entenimentat» que es troba detingut a la comissaria de policia per impostor i que, amb el seu enginy i lucidesa, acaba desmuntant el fals relat policial del suïcidi de l?anarquista.