Lou Andreas-Salomé (1861-1937) és una pensadora de primera categoria que, a l?ombra del seu propi mite i del tumultuós segle XX, encara no s?ha vist prou reconeguda. Amb tot, és una autora única: lúcida, profunda, alliberada de convencions i moralismes, amb una gran capacitat per formular i per combinar en els seus textos plantejaments científics i humanístics. Editada per primer cop en català, les seves reflexions sobre la condició de la dona, la maternitat, la identitat sexual o la fidelitat mantenen avui tota la seva força i el seu valor.
Tenint en compte la distància temporal que ens separa, però sense oblidar la supremacia del patriarcat tant en el seu temps com en el nostre, L?erotisme (1910) és un assaig trencador i revelador que se centra en el funcionament de la psique femenina i en l?experiència sexual com a vehicle per a l?alliberament.

Bartleby, l?escrivent (1853) és un relat breu narrat per un advocat de Wall Street que contracta un copista anomenat Bartleby, que en un primer moment sembla un jove afable i treballador.
Un dia, davant el requeriment de l?advocat a una simple tasca de comprovació, respon: «M?estimaria més no fer-ho.» A partir de llavors Bartleby inicia una actitud passiva amb la feina i amb la vida que desembocarà en la seva destrucció com a individu i l?acabarà duent a la catàstrofe. Considerada una de les millors narracions de Melville i apreciada anys després de la seva publicació, aquesta obra és entesa com una forta crítica al sistema capitalista que perpetua tasques mecàniques i alienants que poden portar a la destrucció voluntària de l?individu.

Per a Henry David Thoreau (1817-1862) és una evidència que hi ha lleis que són injustes. ¿No és l?esclavitud perfectament legal en determinats llocs i moments? Sovint es planteja, doncs, un conflicte entre llei i consciència: ¿estem obligats a obeir sempre la llei?, ¿hem de continuar obeint-la, en contra de la nostra consciència, a l?espera que sigui reformada d?acord amb els procediments previstos? Aquesta via raonable podria ser la idònia sempre que el govern estigués disposat a «anticipar i oferir reformes». Però ¿i quan no és així? ¿No és aleshores legítima la transgressió immediata de les lleis, almenys si és per mitjans pacífics? Aquesta és una de les reflexions que el lector trobarà a La desobediència civil (1849), obra d?un activista, que a la vegada és escriptor i filòsof. Aquesta edició posa en les seves mans l?escrit rotund i apassionat que ha tingut un impacte polític i moral decisiu en figures com Tolstoi, Gandhi i Luther King, i, en la seva anotació, eines suficients per efectuar la lectura curosa que sens dubte Thoreau mateix desitjava per a les seves obres.

La lamentabilitat de les coses s?inspira en els anys d?infància i adolescència de l?autor, que després que la seva mare marxés de casa, va acabar vivint amb el seu pare i tres oncles a casa de la seva àvia en un poble on l?alcoholisme, les baralles de bar i l?atur eren el pa de cada dia. Coneixerem el seu pare, que als dos dies de vida se?l va endur de bar en bar a la valisa de la bicicleta per ensenyar-lo orgullós als seus amics; la seva àvia, a qui la policia trencava el son massa sovint quan venia a tornar algun dels seus fills borratxos; i els seus oncles desocupats, per als quals participar en un campionat de beure alcohol era més lloable que dur una vida recta.
Amb un sarcasme i un humor molt característics, Verhulst ens transporta al seu Reetveerdegem natal perquè gaudim de l?espectacle ?sovint groller? que protagonitzen els seus personatges. La seva és una veu honesta i sense pretensions, i la vulgaritat de les anècdotes que narra es combina fins a fondre?s amb reflexions lúcides sobre la condició humana. La paternitat, la vellesa, la mort i la pobresa: Verhulst les encara amb una mirada clara i serena, i amb el seu llapis afilat aconsegueix capturar un passat que, malgrat una toxicitat indiscutible, té quelcom d?entranyable.
L?oda a la decadència que el lector té a les mans és la novel·la més celebrada de Verhulst i ha estat traduïda a més d?una vintena d?idiomes. Des de la seva publicació el 2006, se n?han venut més de 400.000 exemplars i ha estat nominada a diversos premis literaris i guardonada amb el premi del públic Gouden Uil.

Zipper i el seu pare, publicada el 1928, és una bona mostra del talent de Joseph Roth en l?art narratiu i el dibuix de personatges. En Zipper pare és un home que somia amb una posició que no té i que paga els seus fracassos amb els fills, sobretot amb l?Arnold, de qui espera un futur brillant i una vida plena de triomfs. La realitat, però, distarà molt d?aquestes esperances i el resultat serà una relació plena de desavinences i retrets.
En el rerefons d?aquest conflicte generacional, Roth dibuixa amb una gran traça els ambients de la Viena anterior a la primera guerra mundial i del Berlín de la postguerra, posant especial atenció en l?univers dels cafès on s?apleguen escriptors i artistes
marcats per la guerra i que, com l?Arnold Zipper i el seu pare, fan d?eterns espectadors de la vida dels altres.

«La culpa és sempre indubtable.» Amb aquesta premissa, l?oficial que dicta i executa sentències a la colònia penitenciària condemna a mort tots i cadascun dels presoners, que ni tan sols saben de què se?ls acusa. Col·locats sota una màquina infernal que els escriurà la sentència a la pell, els condemnats patiran una mort lenta i dolorosa que ?segons explica l?oficial al viatger europeu que s?ho mira petrificat? és alhora una mort purificadora. A la colònia penitenciària és un relat breu que Franz Kafka escriu al 1914, any en què esclata la Primera Guerra Mundial, mentre escrivia el malson judicial autobiogràfic d?El procés. La crueltat mecanitzada que descriu el seu protagonista i la seva passió per la mort organitzada ens recorden el passat obscur i recent de la humanitat europea durant l?Holocaust, però també evoquen escenes contemporànies. Un relat, segurament el més cru de Kafka, que és absolutament vigent i que ens obliga a mirar cara a cara la part més fosca de l?ésser humà.

A principis dels anys 90 del s. XIX, Oscar Wilde es va dedicar a construir el seu pensament estètic en una sèrie de textos publicats en diverses revistes de l?època. D?entre aquests assaigs, destaca El crític com a artista (1891), escrit en forma de diàleg, que reuneix tant un innegable valor literari com rigor i profunditat filosòfics. Partint de la Poètica d?Aristòtil però alhora en consonància amb la intel·ligent ironia de les seves obres més conegudes, Wilde recrea una conversa extraordinària entre dos personatges, Gilbert i Ernest, que despleguen alguns dels temes centrals de l?ideari estètic de Wilde, com ara el debat sobre els límits entre l?art i la crítica o l?ociositat i la contemplació com a requisits previs al cultiu artístic. Tal com faria en altres textos contemporanis, com ara La decadència de la mentida a l?hora de tractar la relació entre vida i art, a El crític com a artista Wilde inverteix l?enfocament tradicional sobre la relació entre art i crítica i defensa que la crítica és requisit previ (i no pas posterior) per desencadenar qualsevol procés artístic. Així, Wilde acaba establint una relació directa entre el progrés d?una societat i el grau de desenvolupament crític del seu art i erigeix en valor suprem l?ideal de l?esperit crític, com un factor indispensable per preservar la convivència entre les nacions d?Europa.

El Tractatus logico-philosophicus (1921) és sens dubte una de les obres més importants de la filosofia occidental del segle xx. Wittgenstein no vol oferir noves teories sobre el món, sinó que s?interroga sobre les condicions lògiques que s?han de donar perquè el nostre llenguatge tingui sentit.
Distingeix tres tipus de proposicions possibles: les plenes de sentit, les buides de sentit i les insensates. En paraules seves, aquesta és l?escala, però, que el lector haurà de llençar després d?haver-s?hi enfilat; llavors veurà el món correctament. Certament, l?aportació més important de Wittgenstein en aquest llibre no és lògica sinó ètica: és la seva distinció entre allò que es pot dir i allò que només es pot mostrar.

Tan bon punt va ser publicat, el llibre que el lector té a les mans va esdevenir un clàssic de la historiografia del pensament polític modern. Quentin Skinner hi explica el que ell anomena la teoria neoromana de la llibertat, una concepció sobre la llibertat que l’èxit del liberalisme clàssic hauria ocultat, que a l’Anglaterra del segle XVII va tenir una gran rellevància i que estava inspirada en la idea de llibertat civil que el Renaixement italià havia recuperat de la tradició llatina. És justament aquesta idea de llibertat la que inspira el moviment actual del neorepublicanisme. Però Skinner no fa solament això sinó que aprofita la reconstrucció de la teoria neoromana de la llibertat per a il·lustrar la tasca de l’historiador de les idees i reflexionar amb una sagacitat extraordinària sobre la mena de dificultats a les quals ha de fer front habitualment i les aportacions que en podem esperar.

Vida d’un esclau americà explicada per ell mateix va ser publicada per primera vegada el 1845 i és la narració del recorregut de l’esclau Frederick Douglass des d’una plantació de Maryland fins la seva fugida a Massachusetts el 1838. Un text imprescindible pel seu valor històric i testimonial, considerat cabdal entre les obres d’esclaus i sobre l’esclavitud, que ens parla de la religió com a consol i alhora com a instrument per justificar l'esclavatge, de la importància de la formació i del creixement personal del protagonista; en definitiva, un relat que ressegueix un camí de coratge, constància i resistència fins a la victòria moral de la fugida i l’alliberament finals.