Tieta Claudina és una de les novel·les més desconegudes i injustament oblidades de Prudenci Bertrana. Escrita poc després de Josafat i Nàufrags, va ser publicada en traducció castellana l’any 1910, però no coneixeria la primera edició catalana fins a 1929. D’aleshores ençà, només havia tornat a ser reeditada en el volum d’Obres completes d’Editorial Selecta (1965). Malgrat el seu títol, que podria fer pensar en una novel·la innocent i de fulletó, Tieta Claudina és, potser, l’obra més madura del jove Bertrana, i dóna prova de la capacitat de l’escriptor per perfilar amb una gran precisió la complexitat psicològica d’uns personatges fortament condicionats per les convencions d’un entorn ofegador. La present edició, a cura d’August Rafanell, recupera per al lector d’avui el text i l’estil original de la novel·la i prescindeix de les modificacions introduïdes en la darrera edició de l’obra (1965).

L’any 1929, en ple ascens del nazisme, Stefan Zweig va publicar, sota el títol Petita crònica. Quatre narracions, un recull de relats breus que gaudirien d’un èxit extraordinari: tres edicions successives i 100.000 exemplars venuts en només dos anys. Tot i la diversitat temàtica de cadascuna de les quatre narracions, aquest llibre constitueix una crònica literària de l’Europa d’entreguerres amb un fort component autobiogràfic. Dels quatre relats —«La col·lecció invisible», «Un episodi del llac de Ginebra», «Leporella» i «El llibreter Mendel»—, aquest darrer ha gaudit d’un èxit especial i s’ha consagrat com un cant d’amor als llibres i als llibreters. El lector té l’oportunitat de llegir aquestes narracions per primera vegada en català i en la forma que Zweig va donar originalment al llibre.

Un mes després de l’esclat de la Primera Guerra Mundial, a Girona hi naixia una nova revista amb vocació europea: Cultura. Dirigida pel poeta Josep Tharrats, la revista va arribar a veure sis números mensuals i va tenir una notable difusió arreu de Catalunya. S’hi van poder llegir textos dels autors gironins més destacats de l’època (Rahola, Bertrana, Montsalvatje...), però també s’hi van publicar textos d’escriptors d’arreu dels Països Catalans i fins i tot alguns d’intel·lectuals internacionals. Amb un plantejament editorial multidisciplinari, a Cultura hi tenien cabuda poemes i textos dramàtics, escrits sobre música i pintura, textos filosòfics i, naturalment, reflexions sobre la delicada situació que travessava Europa. Llegida amb la perspectiva d’un segle, Cultura constitueix un testimoni de gran valor sobre com es van viure des de Girona els primers mesos de la Primera Guerra Mundial. Aquesta edició facsímil, amb motiu del centenari de la publicació de la revista, reuneix els sis números que van veure la llum entre setembre de 1914 i febrer de 1915 i incorpora un estudi introductori de Maximiliano Fuentes.

«Els caníbals» (Assaigs, I, XXXI) és un dels textos fundacionals de la Modernitat: el primer cop que Occident, partint de la tradició grecollatina, mira els ulls de l’altre sense considerar-lo ni un infrahome ni un ésser mitològic. Carregada de contradiccions, aquesta conceptualització de la diferència antropològica acabarà marcant el nostre destí com a civilització.

Diego (o Dídac) Ruiz és un dels personatges més interessants de la cultura catalana de la primera meitat del segle xx. Megalòman, plurilingüe, amic de la controvèrsia, òptim narrador i filòsof de l’entusiasme, va exercir de metge psiquiatre i director del Manicomi de Salt entre 1908 i 1912. Josep Pla descriu el pas de Ruiz pel sanatori saltenc amb aquestes paraules: «És una de les coses més grosses que han passat en aquest segle en aquest país». Durant la seva estada en terres gironines, Ruiz va travar una forta amistat amb Prudenci Bertrana, amb qui arribarien a escriure, a quatre mans, l’escandalós opuscle La locura de Álvarez de Castro. Anys més tard, aquesta publicació valdria un consell de guerra a Bertrana. Ruiz havia emigrat i deixaria que el seu amic entomés en solitari les conseqüències de la publicació. Prudenci Bertrana covà durant anys la intenció de venjar-se literàriament de Ruiz i, finalment, l’any 1925, veia la llum la primera edició de Jo! Memòries d’un metge filòsof, un retrat de Diego Ruiz per personatge interposat. La societat de l’època va reconèixer perfectament qui s’amagava rere la figura de Daniel Pérez i l’escàndol va ser monumental. Les crítiques van ser nombroses i Bertrana hi va respondre amb un extens article a la Revista de Catalunya, que el lector trobarà reproduït al final d’aquest volum. La present edició, a cura de Guillem Molla, parteix del text definitiu establert per Bertrana l’any 1934.

«Estimat amic i mestre: li escric mogut del més viu entusiasme per felicitar-lo per la seva magistral novel·la Els nàufrags, que no he llegit fins ara fa pocs dies i que m’ha omplert d’admiració. És un treball de primer ordre. L’assumpte és interessantíssim i està tractat amb una delicadesa i una imparcialitat de ver observador, que no té prejudicis de secta i que sent i sap fer sentir pietat pel dolor humà. [...] L’estil és d’una harmonia plena d’inspiració. No hi ha cap capítol que no sia digne de ser llegit i rellegit i meditat. En fi, Bertrana, crec que la vostra novel·la, avui per avui, es la primera entre totes les del nostre renaixement: us felicito amb tot el cor.» Carta de Joaquim Ruyra a Prudenci Bertrana (20.01.1908)

No hi ha sinó un problema filosòfic vertaderament seriós: el suïcidi.» Amb aquesta asseveració tan contundent s’inicia l’assaig El mite de Sísif, d’Albert Camus. Podríem pensar que es tracta només d’una exageració retòrica, amb l’objectiu de posar en el primer pla de la discussió filosòfica una qüestió que, si bé no ha deixat mai de ser-hi d’alguna manera present —aquesta antologia n’és una prova—, no ha arribat tampoc a conquerir mai l’estatut de pregunta fonamental entre els filòsofs. L’afirmació de Camus, això no obstant, no té ben res d’exagerat. La qüestió del suïcidi ens situa en un ordre de la reflexió previ a qualsevol altra pregunta filosòfica. O, dit d’una altra manera: no hi ha pregunta filosòfica que pugui arribar a tenir plenament sentit si no ens hem plantejat prèviament la qüestió del suïcidi. Perquè plantejar-se i intentar respondre qualsevol pregunta ja implica un rebuig tàcit del suïcidi, l’acceptació d’una vida que ens ha estat donada de viure només com a opció, no pas com a obligació

L’esforç de Stefan Zweig per assolir una comunitat d’esperit per sobre de les fronteres, un innegable talent com a memorialista d’uns temps difícils per a Europa i la seva activa militància antibel·licista han convertit la seva obra en un dels referents indiscutits del pacifisme. Però en els primers mesos de la Primera Guerra Mundial, Zweig no va mantenir exactament les actituds que ell mateix s’atribueix a les seves memòries, brillants i inqüestionables. Els articles reunits en El món de 1914 recuperen els escrits de guerra de Stefan Zweig publicats a la premsa per comentar, en temps real, els primers dies de la Guerra Gran. Expressions com ara «la voluntat de la raça», «aquella unitat suprema, forjada per la llengua, la raça, l’orgull i l’entusiasme» o bé «el soldat ha d’odiar amb tota la seva voluntat de viure una altra nació» ens mostren un Zweig bel·ligerant i militant, pro-germànic i no gens pacifista. Indubtablement brillants, són peces d’orfebreria assagística i narrativa que posen al servei de la causa germànica el seu estil inconfusible, tot i el seu contingut. Aquests articles permeten una completa revisió de la figura de Zweig, no per negar grandesa a la seva obra, sinó precisament per posar de manifest la complexitat de la seva identitat europea.

Fascinat pels Robaiyat (quartets) del poeta persa dels segles xi-xii Omar Khayyam, Fernando Pessoa en va escriure gairebé dos-cents. Seguint l’exemple del líric oriental, en els Robaiyat de Pessoa hi predomina la celebració de la vida i el neguit per la seva brevetat. L’amor, el sentit de l’existència i el vi són els principals protagonistes d’aquesta petita joia poètica, on s’hi fan presents també la metafísica d’Alberto Caeiro i l’epicureisme de Ricardo Reis. Inèdits durant més de seixanta anys, els Robaiyat de Fernando Pessoa han estat publicats en la seva totalitat l’any 2008, a cura de Maria Aliete Galhoz, dins el projecte d’edició de l’obra completa que porta a terme la Imprensa Nacional de Portugal. La versió catalana que teniu a les mans és la primera traducció mundial de l’edició definitiva portuguesa.

Josafat és, sense cap mena de dubte, la narració més llegida de Prudenci Bertrana. D'ençà de la seva publicació, l'any 1906, la història d'amor sacríleg entre el campaner de Santa Maria i Fineta ha despertat tant d'escàndol com fascinació entre diverses generacions de lectors. Al llarg del segle xx, Josafat ha conegut una cinquantena llarga d'edicions, la qual cosa la converteix en un clàssic indiscutible de la literatura catalana contemporània. Paradoxalment, però, cada reedició del text s'ha anat allunyant progressivament de l'original fins al punt que les edicions recents de Josafat acumulen una quantitat gens negligible d'errors de lectura, substitucions injustificables del seu lèxic genuí i alteracions de l'estil original de Bertrana. Aquesta nova edició de Josafat, a cura de Xavier Pla, reprèn el text de la primera edició i n'ofereix una versió normalitzada amb criteris filològics moderns i respectuosos amb la intenció de l'autor.