L?impenitent, última novel·la de la trilogia Entre la terra i els núvols, evoca la vida a la ciutat de Barcelona entre 1912 i 1938. Si L?hereu és la novel·la de la infantesa al mas de l?Esparra i El vagabund ens trasllada a la Girona de la joventut i els inicis de la vocació literària de l?autor, L?impenitent representa la transposició literària de les tres dècades que Bertrana va viure i treballar a Barcelona. Publicada l?any 1948, L?impenitent és l?única obra de Bertrana que va aparèixer pòstumament, set anys després de la seva mort i en un context clarament desfavorable per a l?edició en llengua catalana. La present edició, basada en la primera, esmena algunes modificacions posteriors i ofereix algunes variants, en especial a l?epíleg, que tenen en compte el manuscrit de l?obra que es conserva al Fons Bertrana de la Universitat de Girona i al Fons Sebastià Borràs i Tey (Ed. Selecta-Catalònia).

Aurora Bertrana va publicar el seu primer llibre (Paradisos oceànics) l’any 1930, a l’edat de 38 anys. El seu bateig literari és, doncs, més aviat tardà, però obté un èxit immediat i esgota la primera edició dels seus relats oceànics en tan sols dues setmanes. L’inici exitós de la carrera literària d’Aurora Bertrana coincideix amb la culminació de la del seu pare, que el 1931 obté el Premi Joan Crexells per la novel·la L’hereu i enceta la darrera dècada de la seva vida. És en aquest moment que pare i filla encaren el seu únic projecte literari conjunt: L’illa perduda. Aurora Bertrana proporciona el tema i l’estructura de la novel·la, novament de temàtica polinèsia, i pare i filla es reparteixen la redacció del llibre a parts iguals. L’obra, publicada l’any 1935, és una novel·la d’aventures humil però molt original i innovadora en el panorama de les lletres catalanes del moment, tant pel seu exotisme com pel fet d’haver estat escrita a quatre mans. I el més important: és la «història sentimental» d’un retrobament entre Prudenci i Aurora Bertrana.

Josafat és, sense cap mena de dubte, la narració més llegida de Prudenci Bertrana. D'ençà de la seva publicació, l'any 1906, la història d'amor sacríleg entre el campaner de Santa Maria i Fineta ha despertat tant d'escàndol com fascinació entre diverses generacions de lectors. Al llarg del segle xx, Josafat ha conegut una cinquantena llarga d'edicions, la qual cosa la converteix en un clàssic indiscutible de la literatura catalana contemporània. Però Josafat ha despertat, també, l'interès més enllà de les nostres fronteres i se n'han fet traduccions a l'alemany, l'italià, el castellà, l'aranès, el francès i l'anglès. La més primerenca de les versions internacionals de Josafat és l'alemanya, publicada per Georg Müller Verlag, a Munic, el 1918. La traducció alemanya, a càrrec d'Eberhard Vogel, se'ns presenta, a més, acompanyada de vint-i-dues il·lustracions encarregades expressament a l'il·lustrador austríac Alfred Kubin, un dels principals representants de l'expressionisme gràfic alemany. Aquestes il·lustracions no havien tornat a veure la llum durant els darrers cent anys. Les presentem novament al lector, doncs, acompanyant el mateix text per al qual van ser originalment concebudes.

Publicat el 1859, Sobre la llibertat és un dels textos fundacionals del liberalisme modern i un clàssic del pensament polític. D’una manera brillant i entenedora, el filòsof i economista anglès John Stuart Mill reflexiona sobre la fràgil frontera entre la llibertat individual i la col·lectiva, i instaura el principi de la sobirania de l’individu i de les minories davant dels possibles abusos del govern i de la majoria. Un text imprescindible per comprendre la idea moderna de llibertat i que manté, cent-cinquanta anys després d’haver vist la llum, plena vigència i actualitat.

Pascal és sobretot un científic. Actualment, tota la seva obra, tant la científica com la literària, la filosòfica o la religiosa (incloses les Provincianes) sobreviu a l’ombra dels Pensaments. Però, si no hagués redescobert el cristianisme a través del contacte amb els jansenistes —una contingència que podria perfectament no haver-se produït—, no tindríem ni les Provincianes ni, molt probablement, res que s’assemblés als Pensaments. Podem imaginar, doncs, un Pascal que no fos una figura rellevant en altres terrenys, però no el podem imaginar al marge de la revolució científica. Ara bé, els quatre textos que aquí oferim en català (dues cartes i dos opuscles) testifiquen que no és només un dels herois de la revolució científica, sinó també un dels iniciadors, amb Bacon, Galileu i Descartes, de la filosofia de la ciència en el sentit modern del terme ciència i del terme filosofia de la ciència. En efecte, aquests quatre textos constitueixen, en conjunt, un autèntic “discurs del mètode” pascalià, que no desdiu pas del cartesià, però que, a diferència del de Descartes, considera la ciència com un tipus d’activitat intel·lectual d’un gènere diferent del de l’activitat filosòfica.

Natalia Ginzburg és breu, molt breu. No li cal gran cosa per poder dibuixar la psicologia de tots els personatges, per trobar-ne els detalls més mínims i per establir entre ells, els protagonistes, i nosaltres, els lectors, un vincle ferm. Ho fa amb elegància i amb molta, molta subtilesa. Valentino és, i tant, una bona mostra del que representa l’obra literària de Natalia Ginzburg, del que arreplega a les seves novel·les. Molt ràpidament: brevetat, intensitat, psicologia, conflicte, tendresa... i elegància. (De l’epíleg de Jenn Díaz: Paraules de veritat)

Vitangelo Moscarda és una persona aparentment senzilla, que viu de renda gràcies a l’herència del banc fundat pel seu pare. Un dia, la seva esposa li fa notar un seu defecte físic que fins aleshores li havia passat del tot desapercebut: Vitangelo té el nas lleugerament tort. Aquesta presa de consciència permet al protagonista adonar-se del fet que tothom al seu voltant té una percepció d’ell del tot diferent de la que ell té de si mateix. A partir d’aquest instant iniciarà un autèntic viatge d’autodescobriment per indagar qui és ell, realment. Gestada al llarg de gairebé quinze anys i publicada per primer cop el 1925, aquesta és l’última novel·la de Pirandello i constitueix la seva obra més madura, un punt de trobada on és impossible destriar literatura i reflexió. Una autèntica novel·la filosòfica.

«Li he dit: —Digue’m la veritat.— I ell ha dit: —¿Quina veritat? I mentrestant dibuixava alguna cosa al seu quadern a correcuita i tot seguit m’ensenyava el que era: era un tren molt llarg, amb un gran núvol de fum negre, i ell que s’abocava per una finestra i saludava amb el mocador. Li he disparat als ulls.» Així comença Ha anat així, la segona novel·la publicada per Natalia Ginzburg, i que ara Edicions de la Ela Geminada ofereix per primera vegada en llengua catalana, en el marc d’un projecte de recuperació de les cinc novel·les breus de Ginzburg, reunides en un sol volum l’any 1947: El camí que porta a ciutat, Ha anat així, Valentino, Sagittario i Les veus del capvespre. Ha anat així és la història d’un amor desesperat i gelós, una confessió dictada per la dolorosa lucidesa d’una esposa que, durant anys, ha suportat les infidelitats del seu marit.