Ponç Pons (Menorca, 1956) és llicenciat en filologia hispànica i catedràtic d’institut de llengua i literatura catalanes. És autor, entre d’altres, de les narracions de Vora un balcó sota un mar inaudible, les novel·les L’hivern a Belleville, Entre el cel i la terra i Memorial de Tabarka, l’obra de teatre Lokus, el primer volum de Di­ llatari (Quaderns Crema, 2005), els aforismes d’El rastre blau de les formigues (Quaderns Crema, 2014) i el dietari Els ullastres de Manhattan (Quaderns Crema, 2020). Com a poeta, ha publicat Al Marge, Lira de Bova, Desert encès (Quaderns Crema, 1989), On s’acaba el sender, Estigma, El salobre, Abissínia, Pessoanes, Nura (Quaderns Crema, 2006)—Viola d’Or als Jocs Florals, premi de la Crítica Serra d’Or i premi Nacional de la Crítica—i Camp de Bard. Com a traductor de poesia, ha guanyat el premi Cavall Verd. La seva obra figura en les antologies més importants, ha estat traduïda a diverses llengües i l’ha fet mereixedor, entre d’altres guardons, del premi Ramon Llull i de ser nomenat Escriptor de l’Any pel Govern de les Illes Balears.

Tenim tendència a pensar que les revolucions són fortes: frustracions i reivindicacions cridades als carrers. Però les idees que els alimenten s?han concebut tradicionalment en espais molt més tranquils, en racons petits i aïllats on una avantguarda pot xiuxiuejar entre ells, imaginar realitats alternatives i deliberar sobre com assolir els seus objectius. Aquest llibre extraordinari és una recerca d?aquests espais, al llarg de segles i entre continents, i un avís que ?en un món dominat per les xarxes socials? aviat s?extingeixen. Gal Beckerman, editor de The New York Times Book Review, ens porta al segle xvii, a la correspondència que va impulsar la revolució científica, i després avançar en el temps per examinar els motors del canvi social: les peticions que van assegurar el dret a votar a la Gran Bretanya de la dècada de 1830, els fanzins que van donar veu a la ràbia de les dones a principis dels noranta, i fins i tot les aplicacions de missatgeria utilitzades pels epidemiòlegs que lluitaven contra la pandèmia a l?ombra d?una administració inepta. En cada cas, Beckerman mostra que els nostres moviments socials més definitius ?des de la descolonització fins al feminisme? es van formar en xarxes tranquil·les i tancades que permetien a un petit grup incubar les seves idees abans de difondre-les àmpliament. Però Facebook i Twitter estan substituint aquests espais productius i privats, en detriment dels activistes d?arreu del món. Per què es va ensorrar la Primavera Àrab? Per què Occupy Wall Street mai va tenir força? Black Lives Matter ha assolit tot el seu potencial? Beckerman revela què li falta a aquest nou ecosistema de xarxes socials, des de la paciència fins a l?enfocament, i ofereix una recepta per tornar a fer créixer idees radicals. Líric i profund, La calma abans de la tempesta mira al passat per ajudar-nos a imaginar un futur diferent.

Introducció L?any 2002 el filòleg, folklorista i historiador de la tipografia Josep Maria Pujol (1947-2012), llavors professor del Màster de Tipografia Avançada de l?Escola de Disseny i Art Eina, em va obsequiar amb un opuscle autoeditat que recollia sis textos, traduïts per ell mateix de l?anglès i de l?alemany, que ara formen part del llibre que teniu a les mans. El va intitular 1803-1948: Les dues tipografies en referència a les dues maneres d?entendre la composició i l?ús de la tipografia que han influït en com componem encara avui la pàgina impresa. El primer text era la traducció de William Morris, seguit de la d?Iwan Tschichold, la de Stanley Morison, la de Max Bill
?juntament amb la resposta de Tschichold (ara amb el nom de Jan)? i, finalment, la de Paul Renner.
Pujol fou qui millor podria haver explicat la transcendència del debat entre els dos corrents aparentment contraris que han influït en la manera d?entendre la pàgina tipogràfica fins avui. La seva experiència pràctica i teòrica en aquest camp, així com el profund coneixement de les biografies dels autors, especialment de Morison i Tschichold, que són el pinyol de la qüestió, l?autoritzaven a explicar-nos aquesta disputa. De segur que ho hauria fet amb rigor i mesura, i amb l?erudició sense pedanteria i la sornegueria sense malícia que el caracteritzaven. Però només ens va deixar un recull que no es va publicar i al qual va posar un títol que parlava de tipografia.
Publicar una obra a la segona dècada del segle XXI amb un títol com Les dues tipografies pot fàcilment confondre el lector. Quan parlem d?un ?tipògraf?, depenent de l?època històrica, pot ser que sigui per referir-nos a un punxonista, a un impressor, a un componedor o, ja en el segle XX, a algú que no s?embrutava els dits com Morison, però que estudiava, assessorava o dirigia el disseny d?una nova lletra. Per aquesta mateixa època un tipògraf també passa a ser l?ofici que precedirà els actuals dissenyadors gràfics. Max Bill diu aquí mateix que ?la tipografia és el disseny de blocs de text?. Però la realitat és que, avui en dia, quan sentim aquesta paraula, pensem inevitablement en algú que dissenya tipografies en una pantalla d?ordinador. Per aquesta raó preferim parlar de ?disseny de pàgina? enlloc de ?tipografia?. La pàgina és el tema de tots els textos, fins i tot el d?Eric Gill, que aporta el seu punt de vista sobre el llibre. La tipografia, naturalment, està també present en tots els articles, però el motiu que justifica aquesta obra és la manera com la fem servir i no tant la forma particular de la lletra.
Hem fet aquest llibre per posar a l?abast del lector no només el debat entre les dues maneres de compondre la pàgina, sinó també quatre altres textos que esperem que ajudin a entendre com és la pàgina avui. No només la del llibre, també la del diari, la de la revista, la d?un web o la del cartell. Dels nous textos que s?han incorporat al conjunt que va recollir Josep Maria Pujol (?Un llibre està fet per ser llegit?, d?Eric Gill; ?La copa de cristall?, de Beatrice Warde; ?Sobre la tipografia?, de Herbert Bayer; i ?La retícula i la filosofia del disseny?, de Josef Müller-Brockmann), el de Beatrice Warde és ja de lectura obligatòria a les escoles de disseny. L?anteriorment citat d?Eric Gill i el de Paul Renner, autors més coneguts avui pels seus dissenys de lletra, aporten aquí les seves opinions sobre com ha de ser l?espai de la pàgina. I per acabar hem volgut afegir un text no gaire conegut de Josef Müller-Brockmann, un apòstol del disseny reticular que ha influït en la manera de treballar en disseny gràfic.
Esperem que la lectura d?aquesta tria serveixi no només per entendre millor com hem arribat fins aquí, sinó també per raonar com hauria de ser la pàgina del futur més enllà de les modes de cada moment.

Aquesta és la història d'un rei que ho tenia tot, realment tot: des d'elefants sense trompa fins a patins de gel amb gust de caramel. Era un gran col·leccionista. No li faltava gairebé res. O més ben dit: li faltava RES. Quan un rei que ho té tot busca RES...

?En contínua evolució? explica com el famós naturalista anglès ens va ajudar a entendre millor qui som i d?on venim. Com ens va mostrar que el món és més complex, bell i interessant del que es pensava. Les seves idees ens animen a plantejar-nos nous interrogants i, en definitiva, a pensar de manera agosarada i original.
¿Sospitaria Darwin que les seves investigacions canviarien el món i el mode en què pensem el nostre lloc en la naturalesa? Aquesta i moltes altres preguntes recorren les pàgines d?aquesta interessant proposta.

Albert Einstein nació el 14 de mayo de 1879 en Ulm (Alemania). Se crió en una familia judía no religiosa. De pequeño era un niño tranquilo y ensimismado. Aprendió a tocar el violín a una edad muy temprana. Estudió Física y Matemáticas. Con la teoría de la relatividad y otras investigaciones, Albert siempre demostró tener una visión clara de los problemas de la física y estaba decidido a resolverlos. En 1921 ganó el Premio Nobel de Física y su trabajo sentó las bases para la investigación sobre la evolución del universo. Pequeña&Grande es una colección de biografías ilustradas que descubre la vida de personas destacadas, desde diseñadores y artistas hasta científicos y activistas. Todas ellas lograron cosas increíbles y convirtieron un pequeño sueño en una gran historia.

Queixals trencats a destemps, un exmarit a qui cal cuidar, uns veïns ressorgits de les flames, l'extirpació d'un mioma, l'espera del retorn d'un desaparegut. Els personatges d'aquests relats es troben en aquell moment d'inflexió on sembla que tot està a punt d'esmicolar-se, quan la rutina s'ensorra i s'intensifica el diàleg entre l'emoció i la raó. Sense concessions ni filtres, l'autora observa la línia que separa l'amor del dolor, una frontera gairebé imperceptible que determina les accions dels que decideixen ser fidels a ells mateixos encara que sigui contra la moral establerta.
Aquest volum mostra l'obra d'una autora descarnada que treballa amb la matèria del que ens fa humans i d'allò que ens allunya de ser-ho. Incisiva, elegant i original, aconsegueix sorprendre'ns a cada pàgina.

«EL FINAL DE CDC ÉS AQUELLA HISTÒRIA ON GAIREBÉ RES SURT COM ESTAVA PREVIST. ÉS UNA HISTÒRIA D'IDEALS, DE LLUITES PEL PODER, D'AMBICIONS, DE CORRUPCIÓ I DE SILENCIS, QUE, AL CAPDAVALL, HAN CAPGIRAT EL PAISATGE POLÍTIC DE LA CATALUNYA DEL SEGLE XXI.» Fundada a l'entorn de Jordi Pujol l'any 1974, Convergència Democràtica de Catalunya és una història d'èxit i fracàs. D'èxit perquè va governar la Generalitat durant vint-i-tres anys seguits, va posar les bases del que és avui l'autonomia catalana, va ser clau en la política espanyola i va liderar els inicis del Procés; i de fracàs perquè, de mica en mica, va anar perdent el poder acumulat durant dècades i, castigada per la corrupció, va col·lapsar com a projecte polític fins al punt de decidir la seva pròpia dissolució. Després d'això els partits que l'han succeït -el principal, Junts per Catalunya- no han assumit la seva pràctica política ni han defensat obertament el seu llegat; al contrari, han transformat els seus postulats ideològics fins a ser gairebé irreconeixibles. Núria Orriols Guiu, redactora de la secció de política del diari _Ara_, ha treballat durant més de dos anys entrevistant protagonistes d'aquesta història per donar resposta a tres qu?estions: a què es deu la mutació ideològica de Convergència; què la porta a la seva pròpia dissolució com a partit i quines són les claus de la transformació posterior d'aquest espai polític. ¿Metamorfosi o extinció?

L'espai exterior és, avui dia, molt més que un lloc on situar satèl·lits. És un camp d'operacions estratègic, tant des del punt de vista militar com econòmic. Som a punt de viure un creixement exponencial de serveis basats en l'espai, que faran que les nostres societats en siguin totalment dependents. I aixecant la vista un xic més enllà, s'albira l'explotació dels recursos naturals d'altres mons. Potències mundials, països modestos, companyies privades i rics visionaris s'afanyen per posicionar-se i treure'n partit. * Qui governarà l'espai? * Ens trobem davant d'una nova cursa espacial? * Militaritzarem tant l'espai que ens haurem d'enfrontar a un accident catastròfic? * Tenim un marc legislatiu global que eviti les males praxis? * Com seran les agències espacials del futur? * Quines consequ?ències tindrà, per a l'òrbita baixa del nostre planeta, l'increment exponencial de satèl·lits? * Amb quina ètica explorarem l'espai? * Serà la iniciativa privada la que arribi abans a Mart

Colum McCann, guanyador de diversos premis literaris i escriptor reconegut arreu del món, ha exercit durant vint anys de professor d’escriptura creativa a Nova York. A partir de la seva experiència en el terreny literari, i també en el docent, ens brinda cinquanta-dos assajos curts, cinquanta-dues cartes a joves escriptors —seguint les passes de Rainer Maria Rilke— sobre l’ofici d’escriure, des del lloc on escriure, com encarar la pàgina en blanc, la dedicació i la constància o la importància de la primera frase fins a com triar un agent literari, què demanar de la relació amb un editor i com gestionar els crítics literaris. Cartes a un jove escriptor és un recull il·luminador i elegant, clar, útil i precís, un homenatge al poder del llenguatge i una crida al compromís ineludible amb l’ofici.