https://vienaedicions.com/sites/default/files/diari_de_laboratori.pdf

La Siri és una nena de deu anys que viu plàcidament en una illa remota de la mar de Gel, amb el seu pare, que fa de pescador, i la Miki, la seva germana petita, fins que, un dia, el ferotge pirata Capblanc rapta la Miki per fer-la treballar a la seva mina de diamants. No és la primera vegada que passa: són molts els nens que han estat segrestats a la mar de Gel i ningú no s'atreveix ni a intentar rescatar-los. Però la Siri està disposada a fer el que calgui perquè sap prou bé que la Miki, tan petita i tan poruga, no aguantarà gaire temps treballant a les profundes galeries de la mina del pirata Capblanc.

Cinc aristòcrates es reuneixen sovint per degustar plats exquisits i comentar-ne tots els detalls. Aquesta societat gastronòmica sol trobar-se a casa del comte G., el qual exerceix d’amfitrió, o bé en restaurants exòtics que els presenten plats sorprenents amb l’esperança de captivar el paladar de l’anomenat Club dels Sibarites. Però amb el temps cada vegada costa més de sorprendre’ls i tot els sembla una repetició d’allò que ja han tastat altres vegades. Amb la intenció de trobar nous estímuls que els ajudin a despertar d’aquests ensopiment en què viuen des de fa temps, el comte G. decideix fer el que calgui per descobrir algun plat extraordinari i, seguint una flaire deliciosa, es perd pels carrerons de la ciutat fins arribar a un edifici misteriós. Els límits en la recerca del pur plaer i el preu que estem disposats a pagar per les nostres obsessions són els temes d’aquest relat que Tanizaki (Tòquio, 1886-1965) va escriure l’any 1919; una història delicada i agredolça sobre la passió i el consum, quan anem més enllà de la passió per consumir i ens arrisquem a ser consumits per les nostres passions.

Aquesta guia ens porta per la història viva d’aquesta infraestructura hidràulica mil·lenària, ens n’explica els antecedents i ens proposa un recorregut a peu per les seves traces: des del naixement a Montcada i Reixac, on les aigües encara avui flueixen a la superfície, passant pels barris de Can Sant Joan i Vallbona, on la sèquia rega les darreres hores urbanes de la ciutat, fins a arribar a les restes arqueològiques del Born. Un viatge per una canalització que movia molins i regava hortes mentre les seves aigües, com un riu, dibuixaven la ciutat que avui coneixem.

Un oficial escocès que ha estat ferit a Espanya i que necessita un llarg període de convalescència accedeix a convertir-se en l’hoste d’una família que viu en una gran mansió perduda a les muntanyes. Segons li han dit, al casalot, molt decrèpit a hores d’ara, només hi resideixen els últims descendents d’aquesta nissaga vinguda a menys: una mare amb dos fills, Felipe i Olalla. Però abans d’entrar en aquesta mena de castell fortificat, l’oficial haurà d’acceptar una condició prèvia: renunciar a tenir qualsevol mena de contacte amb els membres de la família.

«Fajardo (Barcelona, 1989) connecta amb clàssiques com Mercè Rodoreda, amb noms actuals com els d'Eva Baltasar, Àngels Gregori, Laia Noguera o Maria Cabrera, i amb companyes de generació, com ara Irene Solà, o de recorregut, com Sandra Blanch.» Del pròleg de Maria Antònia Massanet

En aquest volum es va descabdellant el sentiment de gelosia que suscita en el protagonista la sospita que l?Albertine manté relacions amoroses amb altres noies, per la qual cosa, i gairebé com si es tractés d?una enquesta judicial, la sotmet a un seguit d?interrogatoris a partir dels quals el narrador reflexiona a l?entorn de l?enamorament, la gelosia i el desig d?exclusivitat. Mantenint en l?ambigüitat el lector (que no sap si la noia menteix o si tot es deu a la fabulació del seu interrogador), l?Albertine comprèn que, per mantenir els avantatges de la seva situació de mantinguda i alhora poder disposar a la seva llibertat, ha de saber dosificar les mentides i les mitges veritats.

En el París de començament del segle XX, una família de nou-rics es trasllada a un dels bulevards més luxosos de la ciutat. Per donar-se a conèixer, la senyora de la casa prepara el seu primer ball, al qual pensa convidar el bo i millor de l’alta societat parisenca. La filla, una adolescent de catorze anys, està tremendament emocionada amb l’esdeveniment, però la mare, desitjosa que ningú la privi d’aquest moment de glòria, li prohibeix d’assistir-hi. La venjança no es farà esperar.

Aquest és un viatge per la història artística i la trajectòria personal de Joan Casals (Tarragona, 1945 - Reus, 2011). El llibre ofereix una visió global i, alhora, detallada del recorregut creatiu i vital de l'artista tarragoní, i ajuda a comprendre la seva influència, la seva activitat pedagògica i el seu pensament poètic. En les seves creacions treballa en diferents suports, com ara el cartró o la pedra, barrejant signes i símbols amb grafisme, i aconsegueix una obra suggeridora amb reminiscències orientals i del món grecoromà.

La Lola té quaranta-dos anys i una casa que en té cent cinquanta, que va heretar quan va morir la seva àvia Dolors. La va fer construir el seu rebesavi i hi ha viscut diverses generacions de la família. Però la Lola no té clar que la vulgui, aquesta casa. Perquè , si bé és cert que hi va passar la infantesa i la joventut, sempre a redós de la seva àvia i les seves històries, aquesta casa també és la casa d’un amor que ho va omplir tot: el dels seus avis. I ara, ella, amb una filla adolescent i un marit que l’enganya, això de l’amor que ho omple tot li pesa més que no pas la il·lusiona.