Segons el mite, Prometeu va portar el foc a la Terra i en va donar el control als humans. I l?ús que n?hem fet (coure els aliments, forjar eines...) ha determinat, en bona mesura, l?evolució de les civilitzacions. Podríem dir que el «treball» ha estat el factor que més ha incidit en la relació de l?home amb la natura, i que treball i foc han anat junts en les grans revolucions socials i econòmiques modernes. Els boscos d?èpoques remotes han esdevingut els jaciments de carbó i petroli, ara ja en vies d?extinció. És com si la humanitat hagués calat foc als propis recursos amb la seva incontrolable ambició de creixement. Peter Sloterdijk pensa que si Prometeu tornés avui a la Terra segurament es penediria del regal que ens va fer perquè s?adonaria que ens hem convertit en uns incendiaris; que l?abús que hem fet del foc ens durà a la catàstrofe, llevat que ens enrolem en un nou pacifisme energètic.

Tot i que les malalties formen part de la vida per naturalesa, des de temps immemorials han donat peu a tota mena de representacions figurades. Podríem dir que l?ús metafòric que se n?ha fet ha distorsionat la realitat de la malaltia i ha agreujat el patiment de les persones afectades, i fins i tot ha estat un obstacle per posar-hi remei. Susan Sontag va escriure el primer assaig d?aquest volum a partir de la seva pròpia experiència com a malalta de càncer, amb la voluntat d?alliberar-nos dels prejudicis de les metàfores sinistres, les fantasies pernicioses i els eufemismes que envolten aquest mal, i tants altres. A finals dels anys vuitanta, amb la propagació de la sida, Sontag va «rellegir» l?anàlisi que havia fet arran del càncer i la tuberculosi, i va escriure el segon assaig, en què estén els seus arguments a una malaltia que es va acarnissar amb col·lectius molt concrets.
Aquests dos assaigs ja clàssics continuen sent una lliçó per tractar les malalties sense el constrenyiment dels estigmes.

Aquest llibre parla d?una manera de llegir, i per fer-ho Blanca Llum Vidal tria alguns textos escrits els darrers anys perquè ara, enfilats, tornin a mostrar que el detall, la cosa concreta i minúscula d?una obra, pot ser el detonant per entendre el món que el llenguatge és capaç de crear. Acompanyada de Martin Buber, Víctor Català, Emmanuel Lévinas, Clarice Lispector, Marguerite Duras, Mercè Rodoreda, Josep Carner i tants altres ?fins i tot d?aquells que no esmenta?, Vidal escriu amb una prosa lluminosa sobre literatura, per amor al que ha llegit i per arribar, des d?un angle ben particular, als altres com a acte polític.

Esdevenir humà és un art: no hi ha cap teoria, recepta o protocol que ens hi pugui portar. Cadascú de nosaltres, amb els nostres anhels, dubtes, pors, fracassos o encerts, haurem de trobar el nostre propi camí per assolir la humanitat de què parla Rob Riemen en aquest assaig, la que ens ha de permetre viure en la veritat, crear bellesa, ser compassius i justos.
Com si es tractés de variacions o relats sobre un mateix tema, en els quatre estudis d?aquest llibre Riemen reivindica la memòria per poder reconèixer i fer front a les forces del mal; alerta de l?estupidesa i la mentida que deixa la intel·ligència fora de joc; invoca la figura de l?intel·lectual i la necessitat que intervingui amb coratge en l?esfera pública i, per damunt de tot, situa l?amor profund al centre de la noblesa d?esperit, la que ens ha de fer veritablement humans.

La mirada de John Berger és incisiva i fuig del punt de vista normatiu o de qualsevol regla que pugui interferir en l?efecte sorpresa que ens retorna la visió de les coses, ja siguin objectes o fets quotidians, o la d?una obra d?art.
A través d?una càmera, modelant una escultura o amb el traç dels pinzells, l?artista ens transmet un significat que s?arriba a confondre amb la nostra pròpia mirada. Els animals del zoo, els pagesos amb barret d?August Sanders, els testimonis de la guerra, els objectes espirituals de Magritte, les figures esprimatxades de Giacometti o les mans de Rodin esculpint el cos d?una dona, sota l?òptica de Berger es converteixen en esdeveniments únics que demanen ser mirats i pensats amb uns paràmetres fets a mida i amb una sensibilitat sempre renovada. Mirar és un recull ja clàssic d?articles, a mig camí entre el relat i l?assaig, que, a cada nova lectura, multiplica la nostra capacitat de veure-hi més enllà de la materialitat i les aparences.

Los doce apuntes que integran este volumen son un ejercicio de indagación sobre el presente, de comprensión de esta época que Raimon Obiols tilda de «extraña». ¿Cómo deberíamos leer los acontecimientos actuales y los de los últimos cincuenta años? Hay muchas interpretaciones posibles y, en cualquier caso, el lugar desde el que relatamos la historia es determinante. ¿Qué lecciones deberían permitirnos dibujar un futuro estimulante y combatir la decepción política? Obiols se sitúa en la distancia justa que le da haberse alejado de la acción política, después de más de cuatro décadas en primera línea. Con una clara voluntad de huir de polarizaciones reduccionistas y de sugerir otras formas de proceder, a lo largo del libro el autor evoca las crisis del presente, en el mundo y en nuestro país, la obra de escritores y pensadores, así como la figura de compañeros de viaje que han sido fundamentales en su trayectoria. Este ensayo es ante todo una reivindicación de una política limpia y constructiva.

Bruno Latour (Beaune, 1947 ? París, 2022). Sociólogo y antropólogo de formación, fue pensador de campo, investigador en grupo y, sobre todo, filósofo. Enseñó en Sciences Po, la prestigiosa universidad francesa, en la que fundó el Médialab y l?École des arts politiques. Entre sus libros más relevantes podemos mencionar Nous n?avons jamais été modernes (1991), Aramis ou l?amour des techniques (1992), L?espoir de Pandore. Pour une version réaliste de l?activité scientifique (1999), Politiques de la nature (1999), Jubiler ou les tourments de la parole religieuse (2002), Enquête sur les modes d?existence (2012), Face à Gaïa (2015), Où atterrir ? (2017) y Où suis-je ? (2021), muchos de ellos traducidos al castellano.

Contra tot pronòstic, afirmar que el final de la modernitat i la catàstrofe ecològica són una realitat pot tenir més a veure amb l?esperança i la vida que amb la fallida i el derrotisme. Es tracta, això sí, d?assumir que el repte del pensament polític actual és el de reflexionar des del cor del drama, de fer-ho col·lectivament i de gosar especular des de la imaginació més radical i imprevista. Aquest ha estat el propòsit de Bruno Latour. La seva veu, recollida en les converses d?aquest llibre, ens convida a posar en relació la tecnologia, el dret, la ciència, la filosofia, l?art, l?ecologia, la religió i la sociologia per avançar junts per nous camins i fer habitable la Terra.

Una societat decent és la que té unes institucions que no humilien les persones subjectes a la seva autoritat, ni en vulneren els drets. Aquesta és la formulació genèrica que obre aquest assaig per, a continuació, desgranar tot un ventall de conceptes morals que ens permetin entendre la necessitat de fomentar una cultura del respecte.
Avishai Margalit no proposa una teoria política sinó una anàlisi, des de la sensibilitat, d?algunes de les idees fonamentals de la convivència dins la comunitat humana: la llibertat, la humiliació, l?abús, el bé, el mal, l?autonomia individual, les minories, el valor de les persones, el llenguatge, la pluralitat i la tolerància. Publicada originalment el 1996, La societat decent ha esdevingut una obra clàssica de filosofia moral i política contemporània.