Tenen vida pròpia les fotografies? Neixen en un instant, fixen un moment, la mirada hi queda continguda i el temps, a mesura que passa, els confereix noves dimensions: el passat torna transformat en memòria, potser en record, i el present en recrea la història. La fotografia pot arribar a ser tan enigmàtica com ho és la vida.
Sota l?allau de les imatges que ens arriben pertot arreu, és difícil pensar en quina perdurabilitat tindran les fotografies, ara que el suport sembla que ha perdut el caràcter essencial que encara manté el material guardat.
Joan Fontcuberta ens ofereix una investigació sobre l?eloqüència (i el patiment) que poden mostrar-nos les fotografies; Xavier Antich duu el seu assaig cap a les múltiples possibilitats de la mirada. I tots dos es complementen com a «biògrafs» de vides que estan per revelar.
El llibre duu un plec de color amb reproduccions d?obres fotogràfiques de Joan Fontcuberta.

Nos hallamos en una época en que las imágenes y los datos, que compartimos a través de todo tipo de dispositivos tecnológicos, condicionan tanto nuestra vida privada como la dinámica de la esfera pública y la de las comunidades. Podríamos decir que el mundo ya es una interfaz virtual.
En el siglo XX, la fotografía, el cine y, sobre todo, la reproducción y reutilización de imágenes pusieron de relieve una determinada forma de leer el pasado y el presente; ahora, el presente se manifiesta a través de la virtualidad simbólica, y este ensayo explora sus efectos en nuestra vida hiperconectada.
Ingrid Guardiola cree que tenemos que hacer frente a los dictados hegemónicos neoliberales y al individualismo extremo que resulta de la mercantilización de la mirada. Y obre caminos, desde prácticas que surgen en los márgenes de las inercias del poder, para pensar el papel de las tecnologías en la generación de nuevos imaginarios colectivos, en la participación social y política, y en la necesaria reapropiación compartida del espacio público.

Aquest assaig explora la relació entre la manera com es construeixen (i es planegen) les ciutats i com hi viu la gent, partint de l?antiga Atenes per arribar al Xangai del segle XXI. Aquest recorregut ens permetrà conèixer el treball de tres grans urbanistes: Cerdà, Haussmann i Olmsted, i veurem com
Barcelona, París i Nova York han assimilat la seva morfologia moderna. Caminarem pels barris de Medellín i de Delhi, i entrarem a la seu de Google a Manhattan per adonar-nos com ocupem els espais urbans, com els habitem.
Richard Sennett defensa la idea de «ciutat oberta» (plural, contradictòria i flexible) com a alternativa a la «ciutat tancada» (segregada, normativitzada i controlada) que s?ha estès des del Nord global fins a les aglomeracions del Sud global. I, sobretot, l?autor convida a planificar la ciutat per fer-la vivible, en tota la seva complexitat i diversitat, i a compartir un compromís ètic col·lectiu per fer-ho possible.

De l?amor se?n pot parlar de moltes maneres, i possiblement no n?hi ha cap que abasti tota la seva magnitud. En aquest llibre, Mireia Sallarès fa un exercici d?aproximació, una investigació sobre aquest concepte per desvetllar-ne la realitat polièdrica i el potencial subversiu.
No hi trobarem teoria. L?amor és en les relacions amb els altres, pot expressar-se en el fet de confeccionar un diccionari o de muntar torns de menjador; té una geografia i una ideologia; és essencialment nòmada i actua com a força primordial.
L?amor, la veritat i el treball han vertebrat la «Trilogia dels conceptes deixalla» a la qual Mireia Sallarès ha dedicat els darrers anys, i aquest assaig és només una possibilitat de desplegar-la.

La lluita social que es manifesta al carrer, en grup i a cara descoberta no és l?única via per reivindicar una altra realitat o capgirar-la. No hi ha acció política
col·lectiva sense un veritable combat individual.
En aquest assaig, Lluís Calvo ens proposa tres estratègies de resistència individuals
complementàries a les accions a camp obert: vagarejar, amagar-se i practicar la intrusió. Tres camins que no s?exclouen sinó que s?entrecreuen per potenciar-ne els efectes.
Acompanyats de pensadors, escriptors i activistes, ens endinsarem en la complexitat de la dissidència per descobrir noves maneres d?intervenir en l?àmbit públic des de la revolta personal.

Som vulnerables i res no ens pot protegir del tot del sofriment inherent a la condició humana. Per bona que sigui la nostra vida, en algun moment una ferida pot deixar-nos una marca inesborrable. La nostra pròpia finitud ens fa fràgils.
Joan-Carles Mèlich defuig la metafísica i s?endinsa en la filosofia literària per explorar la dimensió ètica de la nostra vida amb els altres, la qual es manifesta en les demandes compartides, la cura mútua, l?escolta , el sentiment de vergonya, el perdó
i el reconeixement que donen sentit als límits de la nostra existència.

Este volumen recoge una selección de escritos, desde 2001 hasta hoy, derivados principalmente de la actividad de Jorge Ribalta como comisario de exposiciones y como crítico de la producción fotográfica documental y artística.
Parte del supuesto que los nuevos medios basados en la pantalla, la red y la virtualidad, propios de la cultura digital, se abren a discursos sobre posfotografía, posdocumental o posverdad que contradicen la racionalidad comunicativa y las formas de discurso público que han dominado la cultura visual del siglo XX.
Entrado el siglo XXI, el autor defiende que el espacio de la exposición persiste como una suerte de esfera pública moderna primordial, invariablemente vinculada a la experiencia corporal de la vida social y de la condición humana misma.