Els humans disposem d?una capacitat única d?entendre la nostra existència. Conèixer les nostres característiques genètiques, bioquímiques i cel·lulars, en el context de la història, la cultura i l?evolució, ens pot ajudar a comprendre?ns millor com a espècie i a respondre, des de la metodologia científica, algunes de les preguntes que ha plantejat tradicionalment la filosofia.
En aquest assaig, Macip proposa analitzar la condició humana a través del que anomena «biohumanisme racionalista», una eina que ens ha de permetre transgredir el determinisme biològic per assolir una vida en societat digna i justa.

Per la vida i el taller de Vicenç Altaió hi ha passat el bo i millor de la literatura i l?art català i universal. En tenim mostres sobrades en la seva pròpia obra; la tasca de traficant d?idees de l?autor al llarg de tants anys, que en certa manera arrodoneix en aquest llibre, està marcada per la generositat envers els artistes que l?han acompanyat. En la feliç expressió de Josep M. Sala-Valldaura, el que ha bastit Altaió és «una mena d?autobiografia col·lectiva». Som davant d?un viatge pel temps i l?espai que reuneix cinc generacions d?artistes i escriptors i que ajunta Cadaqués amb Barcelona, París, Londres o Nova York. Miró, Tàpies, Fontcuberta, Amat, Hugonnier, Mesquida, Malagrida, Jaar, Ventura, Tharrats... Un banquet infinit del qual tots hauríem volgut formar part.

«Un dia, en una llibreria, em van fer una pregunta que no m'havia plantejat mai per la senzilla raó que no tinc fills: "Víctor, què els escriuries als teus fills?". Vaig estar gairebé un any donant-hi voltes. [...] vaig començar aquestes cartes que acabo avui, el dia del teu aniversari, i que llegiràs en un sol volum. Tracten sobre tot allò que parlem sovint, però he intentat ordenar-ho una mica.» Així doncs, els lectors trobaran a _Cartes a Maria_ un aplec de lliçons de vida, d'alertes sobre el funcionament del món, de reflexions insòlites sobre els humans i altres espècies, de coneixements, d'humor, de revelacions profundes i tendres sobre el nostre món. «A l'obra que teniu a les mans sovint s'hi barregen el Nubla més observador i explorador, el visionari distòpic, el revolucionari que va mostrar, al llarg de la seva obra musical, un punt de visió entre mística i esotèrica que impregnava gran part de les coses que feia... I a tot això, a més, cal sumar-hi l'aterrament, la tendresa i una necessitat irresistible d'ajudar i de fer el bé contra la qual, sovint, semblava que es revoltés.» -De la presentació. EDICIÓ I PRESENTACIÓ D'ALEIX SALVANS.

En les cartes i els diaris, Katherine Mansfield se'ns mostra sense filtres, amb una escriptura franca, íntima i sovint adolorida. A més d'oferir un testimoni de la seva vida errant per Europa, els textos seleccionats il·luminen la seva obsessió per la creació literària, les seves relacions amb altres escriptors (Virginia Woolf, D. H. Lawrence), la gran capacitat crítica i lectora i, sobretot, les seves aspiracions artístiques: sinceritat, exigència màxima, autenticitat, escriptura basada en una comprensió profunda de la vida i la realitat. «Mansfield sabia que escriure bé costa molt i que ho aconseguia poques vegades. L'objectiu principal de la seva vida, i s'hi va dedicar d'una manera obsessiva, era que la seva literatura resistís el pas del temps.» -De la introducció. «MIRA -PER MI-, LA VIDA I LA FEINA SÓN INDIVISIBLES. NOMÉS SI SOC AUTÈNTICA EN LA VIDA, PUC SER AUTÈNTICA EN L'ART. I SER AUTÈNTICA EN LA VIDA ÉS SER BONA, SINCERA, SENZILLA, HONESTA.» EDICIÓ I INTRODUCCIÓ DE MARINA PORRAS. TRADUCCIÓ I EPÍLEG DE MARTA PERA CUCURELL.

L’obra d’Abensour mostra la utopia i la democràcia com un element cabdal i d’actualitat, per aproximar-se de manera renovada a la comprensió dels nous moviments socials emergents; que justament es presenten en clau d’irrupció i amb voluntat de permanència. Hi ha en aquests, tal com l’obra abensouriana proposa, una clara politització de la societat civil, que es concreta en la presa de la paraula i l’acció originària. Es pot entreveure d’aquestes la voluntat de construcció de noves institucions que donin resposta clara i eficaç a les noves emergències socials, que sorgeixen permanentment, i que són semblants en la forma i en el fons a les injustícies combatudes pel poble de París al 1793: «Pain et institutions»; i que ara, actualitzades, agafen noms diversos.

Aquest volum reflecteix la voluntat d'examinar, de manera aprofundida, la doble dimensió de l'obra de Felícia Fuster (1921-2012). Tant la seva producció poètica com el seu vessant artístic caminen en paral·lel cap a l'abstracte i l'experimentació. La mateixa artista ho apuntava: 'Amb els pinzells emmeno camins antics; amb el trineu irreal de les paraules intento avançar per la blancor del camp de gel.' Uns camins que la porten a treballar la pintura amb voluntat artesana i a aprofundir en el coneixement humà a través d'una poètica que uneix el vessant existencial primer amb el zen i la poesia japonesa del segle xx que va introduir a la nostra cultura. Els textos aquí aplegats que van del record amistós dels seus col·legues d'escriptura fins a les anàlisis d'especialistes en literatura, art i traducció van ser exposats al llarg de les jornades 'La pàgina és la pell' (IEC, 5-6 d'octubre de 2021) i han permès de rescatar la figura d'aquesta extraordinària poeta-pintora de la penombra de l'oblit.

Aquest llibre presenta la traducció al català de la tesi doctoral que Irmela Neu va llegir a la Universität Frankfurt am Main el 1985. El treball obtingué el premi Nicolau d'Olwer 1985 de l'IEC. L'autora aborda l'estudi de la doble consciència -lingüística i nacional- en un contínuum temporal, delimitat formalment entre dates -1833 i 1891- mig simbò-liques, mig objectives, del temps en què la llengua, a diferència dels temps anteriors, passà a ser considerada un signe d'identificació de la personalitat, com ho eren i ho havien estat les lleis, les institucions polítiques i administratives històriques i diversos signes -històrics, mítics o simbòlics- que es complementaven i es reforçaven mútuament. La tesi es va publicar en alemany a la revista Estudis Romànics. La traducció catalana és de Ricard Wilshusen.

Nora Ephron és una de les escriptores feministes més incisives i hilarants de la literatura nordamericana del segle XX, una articulista d?energia imparable i una guionista de cinema multipremiada. No m?enrecordo de res és un recull dels seus articles més mordaços i afilats que ofereixen una mirada còmica sobre el passat i una crítica àcida i personal contra les vicissituds de la vida moderna. Aquestes pàgines ens transporten des de la seva primera feina a la sala de correus de la revista Newseek a les sis fases del correu electrònic, des de records de les festes glamuroses i bullicioses dels seus pares a la vida plena de ?moments senils? ?o, com en diu ella, ?moments Google??, des dels fracassos més estrepitosos de la seva carrera a les millors alegries. Plena de perspicàcia i d?observacions autèntiques i encertadíssimes, No m?enrecordo de res és un recull deliciós i punyent d?una de les escriptores més desacomplexades del panorama nordamericà.
?Tots els assajos de Nora Ephron (quina dona més llesta, feminista i estupenda) són genials. Ephron és una gran senyora, i una analista intel·ligent de la societat contemporània?, Isa Calderón

En la zona rural de Irak, una joven se encuentra ante un destino sellado. Tras una relación amorosa fuera del matrimonio, él muere bajo las bombas y ella se descubre embarazada. Mientras el despiadado mecanismo social se estrecha en torno a ella, los miembros de su familia emergen uno a uno, en una sucesión implacable, bajo la mirada del río Tigris y con el eco de la voz del héroe mesopotámico Gilgamesh. Inspirándose en las complejas realidades de Irak, Malfatto nos introduce, con una escritura sutil y cautivadora, en una sociedad cerrada, gobernada por la autoridad masculina y el código de honor. Obra coral y polifónica, Que por ti llore el Tigris deslumbra con la intensidad de una tragedia griega.

A primera vista, aquest llibre es presenta com la història de dues vides, la de Rocco Carbone i Pia Pera, escriptors morts prematurament i vinculats per una profunda amistat. Trevi descriu les seves diferents naturaleses, en redibuixa els trets i els comportaments. Tanmateix, l’enorme i suggerent singularitat del text no rau en l’intent impossible de restaurar dues existències, sinó en un d’aquells fenòmens misteriosos al voltant dels quals gira la literatura: l’amistat. «Tot i tenir obsessions diverses i inconciliables –diu Trevi a les pàgines inicials—, el seu lligam va ser transparent i feliç fins al final, com passa quan Eros, aquest infame ociós, no hi fica el nas.»