El color de la pell, la llengua, el menjar, la roba, els jocs... tot podria ser diferent si haguéssim nascut en un altre lloc. Algunes coses podrien ser millors, altres pitjors, però sabem del cert que tots som éssers humans amb sentiments comuns i necessitats comunes, i que ningú no se salva de possibles desgràcies. És per aquesta raó que la solidaritat amb qui pateix la desgràcia, en qualsevol de les seves formes, hauria de ser el primer imperatiu de tothom. Aquesta senzilla reflexió sobre la condició humana en forma de poema, dirigida a petits i a grans, és un homenatge emotiu a totes les persones que han hagut d?abandonar involuntàriament casa seva.

El color de la piel, la lengua, la comida, la ropa, los juegos... todo podría ser diferente, si hubiéramos nacido en otro lugar. Algunas cosas podrían ser mejores, otras peores, pero lo cierto es todos somos seres humanos con sentimientos y necesidades comunes, y que nadie está a salvo de posibles desgracias. Es por eso que la solidaridad con el que sufre la desgracia en cualquiera de sus formas debería ser el primer imperativo de todos y todas.
Esta sencilla reflexión en forma de verso sobre la condición humana, dirigida a pequeños y a adultos, es un emotivo homenaje a todas las personas que han tenido que abandonar su casa involuntariamente.

Dos nens més bèsties i talossos que fets d’encàrrec es passaven el dia corrent pels rius i els boscos dels voltants del poble. Els encantava fer mal als animals: llançar pedres als ocells amb la fona, posar paranys als micos, ofegar els gats i tallar la cua dels gossos. Han convertit el maltractament d’animals en el seu repertori de jocs. Però s’ha de ser molt curt de gambals per gaudir amb el patiment dels altres, tal com els indica un gripau molt espavilat.

Había una vez un general que quería ser el héroe de una historia. Pero para que alguien se convierta en héroe de una historia es necesario que haga algo que lo haga merecedor de tal honor: afrontar los peligros con coraje, atreverse a actuar cuando piensa que es necesario hacerlo y otros muchos ejemplos que podríamos poner. Sin embargo, el general de esta historia pensaba que el camino más rápido para convertirse en un héroe era aparecer dentro de un libro. Incluso sin hacer nada especial. El general tenía un ejército de guardias que seguía sus órdenes sin pestañear. Todas las órdenes, fueran las que fueran. Y un día el general tomó una decisión. Bien absurda, claro...

Hi havia una vegada un general que volia ser l?heroi d?una història. Però per tal que algú es converteixi en heroi, cal que faci alguna cosa que mereixi aquest honor: afrontar els perills amb coratge, atrevir-se a actuar quan es creu que s?ha de fer... i altres tants exemples que podríem donar. Malgrat això, el general d?aquesta història pensava que el camí més directe per convertir-se en heroi era aparèixer en un llibre. Fins i tot sense fer res d?especial. El general tenia un exèrcit de guàrdies que l?obeïa al peu de la lletra. Complien totes les ordres, fossin les que fossin. Un dia el general va prendre una decisió... ben absurda, és clar!

Rojo es una cera de color azul con una etiqueta donde pone «rojo». Su maestro intenta ayudarla a pintar de color rojo («¡Vamos a pintar fresas!»), su madre intenta ayudarla a ser de color rojo enviándola a jugar con una compañera de color amarillo («¡Id a pintar una bonita naranja!»), y las tijeras intentan ayudarla a ser de color rojo cortando un poco la etiqueta para que pueda respirar con más libertad. Pero Rojo no es feliz. No hay manera de que pinte rojo, por mucho que se esfuerce. Pero un día una nueva amiga la invita a pintar un océano y entonces Rojo descubre lo que los lectores ya sabían todo el rato: ¡ella es azul! Una colorida narración sobre el derecho a la diferencia en la cual todo el mundo encontrará su propio motivo de reflexión.

Els dijous són el pitjor dia de la setmana per a en Gied. Perquè els dijous té classe de natació a l’escola i no hi ha res més horrorós que això. Llançar-se de cap, fer la bicicleta, nedar vestit... A en Gied li toquen aquests turments una setmana sí i l’altra també. I per saltar-se la classe de natació, ha pensat fins a setanta trucs com, per exemple, tancar-se al lavabo quan arriba l’autocar que els porta a la piscina.
El problema és que els trucs no es poden repetir, i n’hi ha alguns que són difícils de portar a la pràctica. Per sort, en Gied també té l’ajut del senyor dels coloms. Quan l’autocar de natació passa per davant de la plaça, el veu assegut al banc, a tocar de l’estany. I, malgrat que el senyor no ho sap, la seva presència ajuda en Gied a sobreviure a la classe de natació. Una setmana sí i l’altra també. Però, en començar el curs, el senyor dels coloms ja no és al seu banc de sempre, i en Gied decideix anar a buscar-lo per evitar que la classe de natació i tot el curs esdevinguin un desastre.

La Mercè Roureda, una escriptora de contes que s’havia fet famosa al món amb tres personatges: un porc paleta, un talp periodista i una vaca excursionista, decideix anar-se’n a viure al bosc a buscar la inspiració per crear noves històries i altres personatges. Ara bé, la vida al bosc no és com se la imaginava. Els animals viuen al bosc com han viscut sempre, cosa que desconcerta la Mercè i li fa patir una crisi de creativitat que superarà amb la idea d’un nou conte.

Totes les persones descendim dels nostres avantpassats africans i, per tant, som el fruit de múltiples moviments migratoris. Des de sempre els éssers humans s'han vist empesos a traslladar-se per motius molt diferents: pel desig de conèixer llocs nous, per amor, per compartir sabers o habilitats o per fugir de la fam, la guerra o la persecució. Així s'han anat formant les diferents cultures i així s'han anat constituint les nostres societats multiculturals actuals.
Les nenes i els nens d'aquest llibre procedeixen d'arreu del món i parlen llengües diferents, però ara tots viuen a Catalunya. Alguns acaben d'arribar, altres ja han nascut aquí. La Samira va anar a Alemanya amb la seva família en una barca i en un camió, fugint de la guerra de Síria, i després un cosí del seu pare els va acollir. L’Amad troba a faltar els amics amb els que jugava a futbol a l'Iraq, però ara té nous amics amb els que juga a futbol aquí. L’Aziza va néixer a Catalunya, on la seva mare va venir fa anys a buscar feina des de Rabat, però parla perfectament darija i li agrada celebrar la festa del sucre amb la família. El pare d’en Yousri és afganès i va venir aquí a estudiar enginyeria mecànica, però va acabar fent de director d'orquestra. La mare de la Natàlia és russa, però es va enamorar d'un català i va acabar establint-se a Catalunya, on va néixer la Natàlia.
La diversitat cultural pot ser molt enriquidora, però de vegades també genera problemes que provenen del desconeixement i dels prejudicis. I és per això que, per assegurar una bona convivència, el millor és conèixer els nostres veïns i veïnes amb els nostres fills, tal com ens proposa aquest llibre.

Todas las personas descendemos de nuestros antepasados en África y, por lo tanto, somos el fruto de múltiples movimientos migratorios. Desde siempre los seres humanos se han visto empujados a trasladarse por motivos muy diferentes: desde el deseo de conocer nuevos lugares, por amor, para compartir saberes o habilidades o para huir del hambre, la guerra o la persecución. Así se han ido formando las diferentes culturas y así se han ido constituyendo nuestras sociedades multiculturales actuales.
Las niñas y niños de este libro proceden de todas partes del mundo y hablan diferentes lenguas, pero todos viven ahora en España. Algunos acaban de llegar, otros han nacido aquí. Samira llegó con su familia en una barca y en un camión hasta Alemania, huyendo de la guerra en Siria, y luego fueron acogidos por un primo de su padre en España. Amad echa de menos a los amigos con los que jugaba a fútbol en Irak, pero ahora tiene nuevos amigos con los que juega a fútbol aquí. Aziza nació en España, donde su madre vino hace años a buscar trabajo desde Rabat, pero habla perfectamente dariya y le gusta celebrar la fiesta del azúcar con su familia. El padre de Yousri es afgano y vino aquí a estudiar ingeniería mecánica, pero acabó haciéndose director de orquesta. La madre de Natalia es rusa, pero se enamoró de un español y acabó estableciéndose en España, donde nació Natalia.
La diversidad cultural puede ser muy enriquecedora, pero a veces también es fuente de problemas originados por el desconocimiento y los prejuicios. Y es por eso que, para asegurar una buena convivencia, no hay nada mejor que conocer con nuestros hijos a nuestros vecinos y vecinas, tal como se nos propone en este libro.