Aquest llibre parla dels rabassaires, petits viticultors que eren majoria als Hostalets de Pierola, que a principis del segle XX maldaven per sobreviure com a pagesos independents en una conjuntura molt adversa a causa de la davallada dels preus del vi, de les dificultats per mantenir l´explotació i de les pressions dels propietaris. L'objectiu que persegueixen els autors és analitzar la dinàmica associativa i política en què els rabassaires es van veure immersos des de la crisi de lafil·loxera fins al plantejament del conflicte obert durant la Segona República i la Guerra Civil. Demostren com l´associacionisme, ben divers, assolí una gran intensitat en la vida local amb societats recreatives, mútues o cooperatives. I que per això mateix, una bona part de les inquietuds polítiques i de les tensions socials que van aflorar en aquell període es van canalitzar a través de les associacions, una de les més significatives de les quals fou la Cooperativa Agrícola de Pierola.

A finals de 1932, Konstandinos P. Kavafis (Alexandria, 1863-1933) repetia a tothom qui el visitava a la clínica d'Atenes on lluitava desesperadament contra el càncer que el duria a la tomba, que havia d'acabar encara vint-i-cinc poemes. Aquests poemes, que són en realitat trenta-quatre, pertanyents a la seva millor època , juntament amb cinc esborranys, constitueixen el canemàs d'aquest llibre i permeten els lectors d'aprofundir en algun dels grans temes de l'univers kavafià, com l'erotisme o l'herència mil·lenària d'un passat, que, a la seva estimada Alexandria, s'esfondrava irremeiablement.
Els eixos principals del món poètic kavafià són una visió tràgica i desesperançada de la vida, l'evocació del passat tardoromà i bizantí de la cultura grega -del qual fa una lectura nova i profundament original- i l'erotisme dels amors prohibits, gaudits sense miraments, en el marc d'una societat benpensant i puritana.

L’autor ens ofereix una documentada panoràmica de la història de l'educació a Catalunya des dels temps antics fins al present. Una visió sempre ben contextualitzada en la història europea i de la Mediterrània, i que no redueix el seu àmbit d'anàlisi a l'escola sinó que abasta els canals no formals de l'educació, que tenen tanta o més força que l'educació formal, intencional. Perquè, ens diu, “l'educació és un patrimoni col·lectiu que té en compte la memòria històrica. L'experiència històrica marca la sensibilitat dels pobles, de la mateixa manera que, en el pla individual, condiciona decisivament la vida de cadascú”. A partir d'aquestes premisses parla de l'educació durant els segles medievals; durant el Renaixement i el Barroc; del temps de l'absolutisme fins a la fi de l'Antic Règim; de l'expansió educativa del XIX; de les quatre primeres dècades del XX, quan Catalunya va esdevenir un referent pedagògic; de l'educació sota el franquisme; i, per acabar, de l'educació des de 1970 fins a l'actualitat.