Amalia Domingo Soler (1835-1909), feminista i anticlerical, va ser la veu principal de l’espiritisme del seu temps. Escrigué articles, llibres doctrinals, contes i unes memòries, i durant anys dirigí una important revista espiritista. La seva vida és el fil conductor d’un assaig narratiu senzillament fascinant.
Tanmateix, Amalia i els esperits és més que una biografia. D’una banda, és una història de la Barcelona noucentista, una ciutat en plena expansió, moderna i ambiciosa, que vol esdevenir una gran capital europea. És l’època de Companys, Prat de la Riba, Gaudí, Claramunt, el primer catalanisme, la Revolució industrial, l’Exposició Universal de 1888 i la revolució anarquista de la classe treballadora. Ja s’intueix, en definitiva, el món del segle XX, i la controvèrsia entre ciència i religió és imperant. A la vegada, també és una història de l’espiritisme, molt popular a l’Europa de l’època tant entre intel·lectuals com entre obrers i petits burgesos.
Patrícia Gabancho, escriptora i periodista, incorpora a l’assaig el transcurs de la mateixa investigació, de manera que la narració adopta un to detectivesc divertit i genuí. Amalia i els esperits és una obra que us captivarà des de la primera pàgina.

15 dones d'entre 81 i 107 anys evoquen les seves vides i l'evolució del món. D'una dona que ha treballat en una mina a una altra que ha viscut de renda. Un testimoni excepcional. Amb fotografies. 2a edició.

Totes són dones. Totes són d’esquerres. I totes tenen un paper clau en la política catalana. Gràcies a una
dilatada experiència com a periodista i esciptora, Gabancho aconsegueix crear un format innovador i atractiu:
transforma les entrevistes individuals en una extraordinària tertúlia coral. Des de la crisi financera, fins a la
necessitat de recuperar valors, passant per l’estat del benestar, la construcció europea, els moviments populars i el
dret a decidir; de la mà d’aquestes modernes sibil·les, doncs, el lector fa un recorregut ampli i alhora profund a
l’actualitat que ens toca viure.

Per què Barcelona no ha assumit el seu rol en la identitat catalana?
Per què en les darreres dècades Barcelona no s'ha alineat al costat de Catalunya en la recuperació d'una identitat nacional sòlida? Des de la Generalitat, Jordi Pujol va apostar per dotar el país d'infraestructures i equipaments, allò que en cultura es resumeix en museus, acadèmies i biblioteques. Des de l'Ajuntament, Pasqual Maragall va abraçar la modernitat, impulsant el disseny, l'impacte internacional, un cert glamur. La cultura catalana va sortir especialmentmalparada d'aquesta fractura, en perdre la batalla del prestigi i delmercat. I la fractura no s'ha tancat encara.
En el moment actual, en què Catalunya sembla avançar cap a la independència, Barcelona ha d'assumir la seva responsabilitat amb el país i ha de jugar un paper crucial, ja que capitalitza la presència catalana al món. I això només serà possible amb un canvi d'allò que s'ha anomenat «model Barcelona»: una ciutat espect -

La profunda decepció que ha provocat entre la majoria dels catalans el fracàs de la via estatutària, ja que el baquetejat segon Estatut de la democràcia —tot i haver estat referendat pel poble— pot acabar eternament encallat o senzillament escapçat pel Tribunal Constitucional, ha inspirat a Patrícia Gabancho la tesi del retorn dels catalans. Diu l’autora en el llibre: «Tinc la sensació que Catalunya ara s’adona que tot plegat ha estat una estafa. Que la continuen llançant daltabaix del tramvia per parlar català, per plantejar un Estatut, per reivindicar un aeroport, és a dir, per voler un futur. Tinc la certesa que els catalans estan prenent consciència que cedir ja no és el camí […]. Ha arribat l’hora, i crec que no m’equivoco en això, del retorn dels catalans. […] I quan parlo del retorn dels catalans, vull dir que certa gent, una Catalunya ben real, comença a tenir ganes d’agafar les regnes, d’estrènyer els genolls i galopar cap a un futur més alt.»