Les formes espirituals són tan variades, tan oposades, no sols en la literatura sinó en el món, que només Baudelaire i Mérimée tenen el dret de menysprear-se mútuament. Aquestes particularitats formen, en totes les persones, un sistema de mirades, de discursos, d'accions, tan coherent, tan despòtic, que quan ens les trobem davant ens sembla superior a la % resta." (Proust, À la Recherche du Temps Perdu.)
"La Venus d'Illa és l'obra mestra de Mérimée, perquè en ella ha aconseguit de donar el màxim de versemblança al màxim de sobrenatural." (Valéry Larbaud, Prefaci a Carmen, 1927.)

«Quan era al castell, llegia unes novel·les modernes prodigioses, els autors de les quals eren per ami uns perfectes desconeguts. Ha estat amb la intenció d'imitar aquests senyors que he escrit aquest últim relat. L'acció transcorre a Lituània, país que coneixeu molt bé. S'hi parla el sànscrit quasi pur. Una gran senyora del país, mentre prenia part en una cacera, va tenir la desgràcia de ser capturada i emportada per un ós desproveït de sensibibilitat, per la qual cosa es va tomar boja; això no li va pas impedir, però, de donar a llum un jove ben plantat que es va fer gran i atractiu; només que donava mostres constants d'humor negre i d'extravagàncies inexplicables. El casen, i durant la primera nit de bodes es menja la seva dona de viu en viu. Vós que coneixeu les martingales, ja que us les descobreixo, de seguida n'endevinareu el perquè. Es que aquest senyor és el fill il·legítim d'aquell ós mal educat.»
(Carta de l'autor a Jenny Dacquin, 3 de setembre del 1868.)

Tras las guerras napoleónicas, los viajeros románticos “redescubrieron” España, ofreciéndonos una visión misteriosa, primitiva y exótica del país, sobre todo de Andalucía. PROSPER MÉRIMÉE (1803-1870) contribuyó decisivamente a fijar esa visión de España con la creación de CARMEN, la cigarrera gitana, mitad ángel, mitad demonio, poseedora de una belleza tan ideal como lasciva. Publicada en forma de libro en 1847, la historia de José Navarro, un soldado ejemplar, serio y cumplidor que acaba convirtiéndose en desertor, bandolero y asesino a causa de la inexorable pasión que Carmen le inspira, expresa a la perfección la fatalidad del deseo amoroso y la pulsión autodestructiva que conlleva. La temprana popularización de la obra a través de la ópera homónima de Georges Bizet y el hecho de que, posteriormente, se haya adaptado al cine en numerosas ocasiones demuestra la pertenencia de Carmen al terreno del mito. En la medida en que todo mito o arquetipo es susceptible de diferentes lecturas a lo largo del tiempo, la criatura que el misógino Mérimée consideró “mujer fatal” puede hoy interpretarse, según apunta Alicia Mariño Espuelas en su sugerente prólogo, como símbolo de la libertad y como encarnación de la mujer dueña de sí misma y de su propio destino.