Joan-Elies Adell ens exposa a Escandall bona part del seu dolor intern per un fet vital que, més que ferir, pot arribar a furgar fins la tortura. Si mal pot fer perdre els éssers estimats de cop, quan la pèrdua és lenta, lentíssima, la necessitat de verbalitzar aquest dol anticipat esdevé urgència per a l’observador, i més per al poeta. O parlar-ne o la desesperació. O escriure i llegir aquests sentiments descarnats o el buit de viure sense comprendre res.
És la figura del pare la que aquí s’ha perdut en vida: el seu pensament, el seu caràcter, les seves creences, els seus anhels, desitjos, emocions, sentiments... A canvi d’això només queda un cos envellit i una memòria minvant, que esdevindrà inactiva.
Com un escandall, em poso a l’extrem del cordill i, malgrat el caprici de les ones, determino la pregonesa de la teua memòria en un punt concordat.
Sovint la poesia, des del dolor més intens, pot llançar als quatre vents un crit fortíssim de consol i d’esperança, perquè el poeta sap omplir de paraules guaridores aquell tram íntim de dol que tots en algun moment passem.