Els Bennet ?un matrimoni amb cinc filles en edat de casar-se? es poden permetre viure folgadament perquè el pare, un home culte i sorneguer, és usufructuari de la casa familiar i les finques que l?envolen. Però, tot i així, la senyora Bennet pateix pel futur que espera a les seves filles quan el marit falti ?si no és que aleshores ja són totes ben casades?, perquè aleshores la casa anirà a parar a les mans del seu parent més pròxim, el senyor Collins.
La sort els canvia tot d?una quan s?assabenten que Netherfield, una gran propietat de la contrada, ha estat comprada pel senyor Bingley, un jove ric i solter, que la senyora Bennet confia que aviat buscarà muller. Al cap d?uns dies, com s?escau entre veïns ben educats, l?agradable Charles Bingley es presenta als Bennet acompanyat de la seva germana Caroline i del seu bon amic Fitzwilliam Darcy, que és fins i tot més ric que en Bingley... però molt més reservat.
Durant els mesos següents, hi haurà visites, sopars i fins i tot un gran ball que tindrà lloc a Netherfield i en què les cinc filles dels Bennet tindran ocasió d?enlluernar tothom. Els Bingley faran amistat amb la Jane, la filla gran, bonica i discreta. En canvi, l?Elizabeth, la segona i preferida del pare per la seva esmolada intel·ligència, topa des del primer moment amb el senyor Darcy: els prejudicis d?ella respecte del ric propietari, així com el temperament orgullós d?ell, faran molt complicada fins i tot la més intranscendent de les converses entre tots dos.

França, 1539. A l’edat d’onze anys, la petita Bertrande de Rols és casada amb en Martin Guerre, fill d’un poderós terratinent. Al cap d’un temps, arran d’una discussió amb el seu pare, en Martin abandona la dona i un fill petit i desapareix sense deixar rastre durant vuit anys. Quan torna a casa, hi troba una Bertrande que té dificultats per reconèixer el seu marit i que fins i tot recela que realment sigui ell. Tot i així, la dona l’acull a la llar i al llit, perquè, encara que ell hagi canviat molt, té alguns trets físics distintius d’en Martin, i a més sap coses que només el seu marit podria saber...

Vivim una època marcada per una forta tendència al restauracionisme, a tornar a temps que poden semblar millors, que intenten deixar enrere seixanta anys de fatigues, d’iniciatives, de canvis imprevistos, de descristianització imparable, d’afebliment de l’Església... Avui en dia, hi ha qui vol construir una Església tancada, com un castell, on sentir-se còmode només envoltat dels «seus».

En aquestes memòries, el doctor Antoni Matabosch i Soler repassa la seva dilatada trajectòria dins l’Església —la seva educació, els diferents moviments eclesiàstics, el seu compromís social i nacional, l’ecumenisme, les relacions interreligioses...— perquè les generacions més joves de capellans i diaques, de laics i laiques, tinguin una perspectiva històrica que els serveixi per continuar, i millorar, la difícil tasca que van emprendre les generacions anteriors de capellans per renovar l’Església.

«No cuina, però tampoc mossega.» Aquestes paraules encapçalaven l’anunci amb què la Rose Llewellyn, una vídua de «bons costums i disposició excepcional», s’oferia la tardor de 1909 com a majordoma. Inevitablement, la frase va cridar l’atenció de l’Oliver Milliron, un vidu amb tres fills i poca traça per a les feines de la llar, que no va dubtar ni un segon a contractar-la perquè posés una mica d’ordre a casa seva, a Marias Coulee, en un racó isolat de Montana.

Va ser així com la Rose i el seu germà Morris, tot un dandi sempre impecable, van arribar a aquest poble de grangers. Per acabar-ho d’arrodonir, quan per aquelles dates la mestra de l’escola va decidir escapar-se amb un predicador itinerant, en Morris es va veure obligat a substituir-la, perquè de fet era l’únic del poble que estava remotament capacitat per fer-ho. Sigui com sigui, els seus enginyosos mètodes d’ensenyament marcarien per sempre els joves alumnes d’aquesta escola rural, i ni ells ni la família Milliron i el poble de Marias Coulee tornaran a ser com eren abans de l’arribada de la Rose i en Morris.

Ivan Doig és un dels darrers cronistes de l’Amèrica rural, i Una temporada per xiular és la millor evocació d’una forma de vida desapareguda i dels individus excepcionals que la van fer possible.

En John Durbeyfield és el pare d'una família nombrosa que viu pràcticament en la misèria. I també és un dropo, un borratxo i un irresponsable. Un dia, en una conversa casual amb el vicari del poble, descobreix que molt probablement el seu cognom està emparentat amb el de la família dels d’Urberville, una nissaga aristocràtica i rica, i hi veu una gran oportunitat per canviar la seva sort. Amb aquesta intenció envia la filla gran, la Tess, una jove bonica i molt innocent, a reclamar davant dels d'Urberville els seus drets legítims, així com l’herència que els pertoca. Arran d’aquesta trobada, la noia crida l'atenció de l'hereu, l'Alec d'Urberville, que s’aprofita sense escrúpols de la seva posició de poder i de la innocència de la Tess.

En fer-se notori el seu embaràs, la Tess es veurà severament jutjada per l'estricta moral victoriana i se sentirà del tot incapaç de comprendre el rigor que se li aplica, a ella que és una víctima, exclusivament pel fet de ser dona. Malgrat tot, intentarà obrir-se camí, treballant fins a l'extenuació i sense perdre mai la bondat, així com trobar un refugi on poder viure feliç la resta de la seva vida.

Aquesta és una de les grans novel·les victorianes, en què Hardy mostra la inexorable fatalitat que persegueix els innocents i els més febles, i la futilitat de l'esforç humà quan es troba davant d'un destí advers. 

Poblament és el somni fundacional de l’humà, que, com un Llàtzer-Sísif, no para de reviure’s constantment des del subsol. Les paraules es busquen entre elles i es canvien cartes, en un mostrari de poètiques que fa un ventall a la mà del lector-tafur ben variat.

Com un corrent d’aire que naix per contrast entre el mar fresc i la terra càlida, les experiències del passat i del present originen aquests versos. Durant la primavera i l’estiu de l’any anterior van germinar, per florir al llarg de la tardor i granar els primers dies d’hivern. La sentor marina es fa notar en sensacions corporals que envolten la infantesa, el vagareig de la vida emocional, la pau de l’amor i la maduresa entre vegetació i roques, l’enyor de la mar llunyana. Tot amarat d’un sentiment crític que esdevé literatura per estima al país i a la llengua.

En la segona meitat del segle XVIII català, una època de progrés i creixement a tots els nivells, si més no per a uns quants, una nena abandonada de naixement a les portes d’una església lluita per sobreviure. La Rosa és una expòsita que serà acollida per una família pagesa amb la qual viurà feliçment fins que, per circumstàncies diverses, es veurà empesa a tornar a l’hospital, que la col·locarà de criada a la casa d’un notari. Allà s’haurà d’adaptar a la vida a ciutat, amb els seus avantatges però també embolics, els uns deguts al mateix negoci del notari, i d’altres de l’entorn social. De tota manera, el fantasma dels seus orígens la perseguirà al llarg de la seva vida i condicionarà moltes de les seves decisions.

Una novel·la imprescindible per entendre la consciència col·lectiva dels homes i les dones del segle de les llums, amb un final imprevisible.

Us presentem la Mo LoBeau, la filla adoptiva dels propietaris del cafè de Tupelo Landing, un poblet de Carolina del Nord on aparentment mai no passa res destacable.

La Mo té onze anys, els mateixos que han passat des que el Coronel i Miss Lana la van salvar de morir ofegada durant les grans inundacions que van assolar l’estat. Tafanera i llesta com ella sola, directa —de vegades massa i tot— i una mica atabalada, la Mo té previst passar l’estiu donant un cop de mà al cafè dels seus pares adoptius, seguint la pista de la seva mare biològica i buscant un primer cas per a la seva flamant agencia de detectius privats, que comparteix amb en Dale, el seu millor amic.

Per això, l’arribada a Tupelo Landing del detectiu de la policia Joe Starr li posa la mosca rere l’orella. L’Starr ha reobert un cas antic sobre l’atracament a un banc en què mai no es va atrapar els lladres ni es va recuperar el botí… Sembla un regal caigut del cel per a la Mo i en Dale, però val més que vagin amb peus de plom, perquè fa tota la pinta de ser un regal enverinat.

V Certamen Art Jove de poesia Salvador Iborra 2022.

Castigar la fera és la transcripció d’un viatge en espiral cap a l’infern ètic. S’inicia amb l’animalització del jo poètic i l’acceptació de la ferotgia intrínseca en l'ésser humà i culmina (o no) amb una exposició de la cruesa a què arriba la cultura del càstig, tan present en la societat actual, i un qüestionament de la seva eficàcia real.