Valent-se d?un intercanvi epistolar ficcionat, Francesc Torralba ofereix una mirada molt personal al text de les benaurances, a través de les quals desplega els grans principis de la proposta cristiana. En el llibre compareixen dues veus: una de creient i una d?agnòstica. I encara que el creient sigui l?alter ego de l?autor, el seu discurs no adopta mai un to apologètic o acrític, de la mateixa manera que la figura de l?agnòstic no és la de l?infidel a convertir sinó la de l?interlocutor que qüestiona les conviccions del creient i les posa a prova, aportant també la seva pròpia lectura del text. ¿Per què s?ha de vincular la benaurança amb la pobresa? ¿Ens hem de sentir culpables per haver passat una vida alegre? ¿Afirmar el Regne en el més-enllà no és una manera de menystenir aquesta vida amb tots els seus dons i plaers? El pensament es desenvolupa, doncs, a través del diàleg, el contrast i la discrepància, cosa que afina les idees i les creences perquè les sotmet a l?escrutini de qui no en comparteix els pressupòsits.

Resseguint la història de l?absolutisme lingüístic, representat pels estats espanyol i francès, Joan-Lluís Lluís rellegeix el cèlebre mite de la torre de Babel: ¿d?on ens ve, als humans, la tendència a jerarquitzar les llengües? ¿Què amaga la superioritat que algunes s?atorguen? Rere la defensa del monolingüisme ?que al·lega que les llengües només són mitjans per comunicar-se i que un món monolingüe seria un món més senzill per a tots? no hi ha res més que voluntat de domini i una concepció banal de la realitat. Joan-Lluís Lluís ofereix una crítica sòlida al monolingüisme d?estat i una defensa de la perspectiva incomparable que cada llengua suposa per als seus parlants.
La col·lecció Assaltar la Bíblia ofereix llibres d?assaig sobre temes contemporanis per mitjà de la relectura de passatges bíblics cèlebres. Amb un estil fresc, amb una mirada humanista i transversal, amb el convenciment que els textos clàssics són grans eines per pensar els reptes del present.

Quan Gerard Vergés (1931-2014) va guanyar el premi Josep Pla l’any 1985 amb 'Tretze biografies imperfectes', va confessar que se sentiria molt feliç si el llibre aconseguia salvar algú del tedi o de la soledat. Quines vides poden fer-ho, això? I, sobretot, com cal contar-les? Aquí llegim tretze biografies radicalment originals, on les especulacions sobre els orígens de Shakespeare es mesclen amb les desventures viscudes per la Circe homèrica o amb l’oblit a què estan condemnats bandolers i músics que van flirtejar amb la posteritat. Entremig, autobiografia, història del país, crítica literària, i un estil únic en la nostra literatura, alhora irònic, poètic i erudit. Feia anys que calia reeditar aquesta obra, i ara ho fem amb una catorzena biografia, a mans de Joan Todó, tan imperfecta com les que va signar el mateix Vergés.

La Nina té vint anys i dues cares. Té dies bons, en què es lleva d’hora, va a la universitat, es troba amb els amics. Encara i així, se sent desconnectada del món, una sensació que la desborda els dies dolents, aquells en què es tanca a la seva habitació i, dominada per una immensa tristesa, no té energies per a fer res. Animada pels seus pares, Nina accedeix a anar a teràpia. Allí coneixerà l’Amalia, qui l’ajudarà a retrobar-se amb la Nina de cinc anys, aquella Nina que va tenir una infantesa dura i que no deixa créixer una noia que ja s’ha fet gran. Nina aprendrà a bregar amb el trauma, a conèixer-se i, finalment, a cuidar-se.

Kostas Kharitos s'estrena en un càrrec de més responsabilitat… i s'enfronta a un nou i polèmic cas

La pandèmia ha quedat enrere, i Kostas Kharitos ja és director de les Forces de Seguretat de l’Àtica, un èxit que celebrarà amb la família i els amics. Després de rebre les felicitacions del ministre de l'Interior, torna a la Prefectura... aquesta vegada amb uniforme. Entre els canvis que provoca el nomenament, el més important és la successió: per primera vegada, serà una dona, Antigoni Ferleki, qui ocupi el lloc de cap de la Brigada d'Homicidis. Aviat, Kostas Kharitos ha de garantir la seguretat de tres rics empresaris que viatjaran a Grècia amb l’objectiu d'invertir en alguns recintes arqueològics. Els mitjans de comunicació els acullen amb entusiasme, però no tothom n'està content. Ha aparegut un grup de dones, «les Cariàtides», que no veuen amb bons ulls el projecte. Les conseqüències seran tràgiques en aquesta Atenes que es transforma sense perdre mai la identitat.