Quan Gerard Vergés (1931-2014) va guanyar el premi Josep Pla l’any 1985 amb 'Tretze biografies imperfectes', va confessar que se sentiria molt feliç si el llibre aconseguia salvar algú del tedi o de la soledat. Quines vides poden fer-ho, això? I, sobretot, com cal contar-les? Aquí llegim tretze biografies radicalment originals, on les especulacions sobre els orígens de Shakespeare es mesclen amb les desventures viscudes per la Circe homèrica o amb l’oblit a què estan condemnats bandolers i músics que van flirtejar amb la posteritat. Entremig, autobiografia, història del país, crítica literària, i un estil únic en la nostra literatura, alhora irònic, poètic i erudit. Feia anys que calia reeditar aquesta obra, i ara ho fem amb una catorzena biografia, a mans de Joan Todó, tan imperfecta com les que va signar el mateix Vergés.

La Nina té vint anys i dues cares. Té dies bons, en què es lleva d’hora, va a la universitat, es troba amb els amics. Encara i així, se sent desconnectada del món, una sensació que la desborda els dies dolents, aquells en què es tanca a la seva habitació i, dominada per una immensa tristesa, no té energies per a fer res. Animada pels seus pares, Nina accedeix a anar a teràpia. Allí coneixerà l’Amalia, qui l’ajudarà a retrobar-se amb la Nina de cinc anys, aquella Nina que va tenir una infantesa dura i que no deixa créixer una noia que ja s’ha fet gran. Nina aprendrà a bregar amb el trauma, a conèixer-se i, finalment, a cuidar-se.

Un drac amb indigestió, un cavaller amb el peu canviat i una princesa distesa amb cara de sorpresa. Si penseu que aquesta història ja us l’han explicada del dret i del revés, sortireu d’aquí volent-ne encara més. I no dubteu que en aquesta cançó s’hi dirà tota la nostra gran llegenda... Però vet aquí que l’aventura, per una vegada, comença amb una escopinada!

El senyor Lotari, escoliasta de capçalera del gran novel·lista desaparegut Gabriel Caballero, va morir quan estava a punt d’endreçar la biografia de l’escriptor entre 1962 i 1977. Una teranyina trenada per centenars de veus que despullen i escabetxen sense pietat tant l’home concret com totes les cares i caretes de l’antifranquisme dels anys seixanta i setanta. El món cultural i intel·lectual, la disputa entre grups (i egos) de l’esquerra i el catalanisme, les infidelitats als ideals i a les persones, la Gauche Divine, les Jornades Llibertàries... I al mig, tastant totes les olletes sense ficar-se fins a la cintura en cap fangar, un dels autors més importants de les últimes dècades. És més: un geni. Perquè el Gabriel era un geni, ¿oi, senyor Lotari? La continuació de l’aclamada trilogia L'atzar i les ombres s’ha fet esperar divuit anys, perquè calia pouar molt endins.

PANXACONTENT Quan la teva vida queda marcada pels abusos familiars i les morts de persones estimades, l?humor esdevé un escut per defensar i una espasa per ferir. La comicitat de Sedaris és una arma de doble tall, que tant pot traspuar la tendresa de l?innocent com la fredor de qui té el pare sedat abans de morir. Imaginem-nos-ho: «Soc un zombi», li diu el pare al caire de la mort, i a ell només li surt de dir: «En realitat, no. Els zombis caminen i mengen sòlid. Tu ets més aviat un vegetal».
David Sedaris És escriptor, humorista i articulista a The New York Times. Fill d?una mare que el deixava fora de casa congelat en dies de neu i un pare que quan no hi havia ningú li revisava el cul al lavabo de dalt per buscar hemorroides, viu a Anglaterra, on passa fred amb el pintor Hugh Hamrick, un eriçó i dues granotes.

El 1993, en plena guerra dels Balcans, una colla d’artistes va posar els nassos a la maleta i va decidir fundar una de les organitzacions de cooperació contra la guerra més importants de la història, i única al món. Des de llavors, més de dos mil pallassos sense fronteres han recorregut tot el món per regalar un moment de llum, un somriure, una riallada o una esbufegada de diversió als infants (i no tan infants) que més magre ho passen. En total, en els primers trenta anys d’expedicions, l’organització ha fet bolos per a milions de persones. Aquest llibre col·lectiu és un homenatge a tots ells (artistes i públic) i una reivindicació de la feina de pallasso, que queda reflectida amb tot el rigor i les imatges més emotives. Perquè fer riure és una cosa molt seriosa.

«Només pensava en Roma», diu l’Attilio quan porta poc temps lluny de la ciutat. Al camp s’hi ofega, és el perfecte pinxo romà, urbà fins a la medul·la, com la majoria dels personatges que poblen els 'Contes romans' d’Alberto Moravia. A nosaltres, avui, se’ns ha girat la truita: no podem pensar en Roma sense pensar en aquest recull de contes mític, del qual traduïm una primera tria en català. Deia Bernardo Bertolucci que la seva universitat va ser sopar cada dia amb Alberto Moravia, Elsa Morante i Pier Paolo Pasolini. Tenim la taula parada, doncs. Un festí.

L?any 1924, un grup d?emprenedors va fundar l?EAJ1-Ràdio Barcelona: la primera emissora de ràdio d?Espanya. I enguany en celebrem el centenari. Aquesta va ser creada des de l?Associació Nacional de Radiodifusió (ANR), un projecte cultural inèdit al país i de gran ambició, que va provocar un veritable impacte en la societat: gràcies a ell, la gent va adonar-se que hi havia altres maneres d?informar-se diferents a la premsa escrita, i que la ràdio no eren només notícies, sinó també música, esports, radionovel·les; al cap i a la fi, cultura. Entre els impulsors de tot plegat, hi trobem Eduard Rifà i Anglada (1882-1938), que també impulsarà l'EAJ15-Ràdio Associació, l'EAJ38-Ràdio Girona i l'EAJ42-Ràdio Lleida.
L?autora d?aquest llibre, Josefina Rifà (1918-2005), filla d?Eduard, rememora aquells anys d?innovacions i canvis, d?il·lusions i pors en temps de la dictadura de Primo de Rivera, la República i la Guerra Civil, a través d?unes cartes que li adreça a son fill als anys noranta. Queda aquí un testimoni fonamental de la vida d?Eduard Rifà, personal i social: s?hi pot llegir el profund amor al pare de Josefina, però també com aquest va lluitar incansablement en la defensa d?una ràdio lliure, una ràdio que no estava disposada a deixar de banda la llengua i cultura catalanes. La història de la ràdio i els seus inicis són una part essencial de la història del nostre país.

La Teresa està infeliçment casada amb un dels grans corruptes de la ciutat, Daniel Bastida, especialitzat a construir pisos per a pobres amb materials de pa i figa. La Teresa té un amant i un secret que encara amenaça més el seu home, i aquestes dues novel·les despleguen dues possibilitats de la vida d’ella i de la vergonya d’ell. El destí de la Teresa serà molt diferent si el Daniel s’assabenta, o no, de la seva aventura amb el pintor; si pren consciència, o no, que la seva dona ha nascut, també, per sentir plaer. Dues històries d’atmosfera inquietant, a voltes angoixant, i no exemptes de violència; la violència d’una teranyina social feta per ofegar les dones des del primer gateig.

La Maternitat d?Elna va ser una trinxera de pau i d?humanitat durant els anys més crítics del segle XX. Des de llavors, Elna és un símbol de dignitat i un far de memòria democràtica. Entre el 1939 i el 1944, una jove infermera suïssa va comandar, contra el corrent feixista i superant un munt d?obstacles, un projecte que va salvar centenars de vides. Elisabeth Eidenbenz va creure en les vides de tantes dones que hi van anar a parir fugint de la persecució franquista i nazi, i en les de tots els seus fills. Elna té una gran novel·la, fins avui inèdita en català, i és la que teniu a les mans. La peripècia de la Teresa, una miliciana arribada a la Maternitat des de la misèria del camp d?Argelers, ens fa conèixer un munt d?històries menudes i alhora enormes de les mares i els fills d?Elna: companyes i fills, també, de l?Elisabeth.
«Ella, que es reia de la vanitat de les altres mares, se sorprenia en experimentar un veritable plaer, una mica culpable de totes maneres, a mirar com s?adormia la Llibertat, tranquil·la i sadollada per l?única gràcia d?aquest cos de dona del qual havia renegat durant tant de temps»