Un al·legat en favor de la democràcia directa i l’organització ciutadana, de la mà de Simone Weil i Joseph Beuys.

La política està patint una apropiació indeguda, des del moment en què una sèrie de persones s’han atorgat el dret de parlar, gairebé de manera exclusiva, en el seu nom. Però la cosa pública no comença ni acaba en els professionals, sinó en les persones polítiques que som cadascú de nosaltres. L’acció política té lloc en cada decisió, en cada moviment i en cada acte que exercim en la nostra vida.

De la mà, entre d’altres, de Simone Weil i Joseph Beuys, Lluís Calvo defensa que, sense ser la panacea, la democràcia directa i l’organització ciutadana ens poden permetre de redimensionar conceptes com la implicació i la mateixa noció del que és i no és la democràcia.

Què ens diuen, les imatges televisives? Quins discursos hi ha al darrere dels formats audiovisuals d'entreteniment?

Un format audiovisual és un conjunt de regles capaces de generar una repetició narrativa. Però quins discursos hi ha darrere aquests formats? Com dialoguen amb altres llenguatges visuals? La imatge incessant planteja un recorregut a través de gèneres tan diversos com els concursos, els programes de vocació divulgativa, la telerealitat, els films i les sèries documentals, els talk shows o els continguts de les xarxes socials per tal d’entendre els debats i les friccions que caracteritzen les societats contemporànies.

A partir d’aquesta anatomia dels formats audiovisuals s’exploren qüestions transcendentals com la comprensió del jo i de l’altre, les tensions comunitàries en situacions extremes, les desigualtats de gènere, les noves formes de treball en la cultura de la fama, el mite de la llibertat d’elecció o les paradoxes de la difusió cultural. En aquesta indagació es comprova que els formats viatgen d’un país a un altre, d’un mitjà a un altre, establint ponts per on circulen els imaginaris de la cultura popular. Contra la idea que els formats audiovisuals són volàtils i no val la pena tornar-los a mirar, aquest llibre proposa l’exercici contrari: pensar en la imatge incessant per saber què ens diu de nosaltres mateixos.

A cavall entre la mirada analítica i la vocació divulgativa, Jordi Balló i Mercè Oliva presenten un escenari que barreja una alta consciència filosòfica amb tot de referències que provenen de la cultura pop més espontània i desimbolta, i afronten totes aquestes preguntes amb rigor ètic i una ferma precisió sociològica.

Amélie Nothomb en plena forma: un elogi de la lectura gens trivial, gens previsible i, per sobre de tot, gens innocent.

L’Ange té dinou anys, viu a Brussel·les i és una estudiant de filologia excel·lent. Per fer una mica de diners, es decideix a donar classes particulars de literatura a en Pie, un adolescent de setze anys a qui no li agrada llegir. Segons el criteri del seu pare despòtic, sembla que el noi és dislèctic i té problemes de comprensió lectora. En el fons, però, el problema és molt més simple: odia els llibres amb la mateixa assertivitat amb què odia els seus pares. A ell, el que l’apassiona de veritat són les matemàtiques i els zepelins.

Mentre l’Ange esperona el seu alumne amb algunes lectures, el pare espia les sessions clandestinament. A poc a poc, però, la curiositat d’en Pie va despertant: clàssic rere clàssic, la literatura exerceix la seva força, com el gas que permet que els aeròstats, feixucs, s’elevin lleugers cap al cel. Tanmateix, la relació entre la jove professora i el seu deixeble es va consolidant, fins que el vincle entre tots dos es transforma definitivament.

La nova novel·la d’Amélie Nothomb és un elogi de la lectura que defuig la trivialitat, gens previsible i, per sobre de tot, gens innocent.

Efervescència i melancolia: una novel·la sobre l’amistat en un món abocat al col·lapse.

La Rita viu a la Colònia, dalt d’un cim on homes cansats buiden una mina a punt d’esgotar-se. Des d’allí, contempla el poble enfonsat a la vall, i els boscos que, tot d’una, comencen a cremar. En Líton, que va créixer a ciutat, apaga el foc amb la resta de joves del Servei.
Aquesta novel·la ressegueix la història dels dos amics: la infantesa en contextos oposats, el descobriment del desig, els seus amors amb en Fèlix i en René –i la nostàlgia del futur que no serà. Junts viuen l’emancipació i l’efervescència festiva de la vintena, però també les servituds de la família i d’una època marcada per l’extinció: com deu ser el brunzit d’una abella? En un món abocat al col·lapse, allà on la vida es fa impossible de viure, la Rita i en Líton converteixen l’amistat en una confabulació per pensar un univers habitable.
Pol Guasch ha escrit un llibre en què cada dosi de dolor té el seu revers fulgurant, i cada desenllaç augura un nou començament. Desordenada com la memòria, fosca i lluminosa alhora, Ofert a les mans, el paradís crema és melancòlica com només ho pot ser assistir a la fosa en negre de la joventut del món.

Una història íntima i universal. La peripècia vital d’un home en un món convuls i canviant.

Quan era petit, els pares d’en Roland Baines el van enviar a un internat. Allí, lluny de l’empara familiar, va rebre lliçons de piano amb una jove professora anomenada Miriam Cornell, amb qui va tenir una experiència tan fascinant com traumàtica, i que va marcar per sempre la seva vida. Els anys, no obstant, han anat passant: en Roland ha viatjat, ha viscut a diversos llocs, s’ha casat i ha tingut un fill. Però quan la seva dona, l’Alissa Eberhardt, l’abandona sense dir res, els fonaments de la seva realitat trontollen de dalt a baix, i es veu obligat a reconstruir tots els seus records per provar d’entendre què ha passat. La vida d’en Roland està marcada pels grans esdeveniments dels últims setanta anys: la crisi de Suez, els míssils de Cuba, la caiguda del Mur de Berlín, Txernòbil, el Brexit, la pandèmia... Fa de fill, d’amant, d’espòs, de pare, d’avi. Coneix l’amor, el sexe, les drogues, l’amistat i el fracàs. Amb tot, mentre es planteja per quins meandres ha anat discorrent la seva vida, allò que va passar amb la seva professora de piano el segueix perseguint.

Un novel·la personalíssima i valenta que indaga en tèrboles profunditats familiars i col·lectives.

Aquest és un relat de fantasmes. Una novel·la que comença amb un retorn i acaba amb un udol. La narradora de Les possessions vola de Barcelona a Palma per posar fre a l’espiral conspiranoica en què ha caigut el seu pare, que amb la jubilació ha passat de ser un plàcid professor d’institut a iniciar una batalla legal contra un presumpte delicte urbanístic. Són dies incòmo­des, de converses amb un pare de sobte desconegut, una mare que actua com si res, i un antic amant i mentor. Aquestes trobades reobren velles ferides i transporten la protagonista al centre de la història familiar, mar­cada per un succés ocorregut a Madrid l’any 1993: implicat en martingales econòmiques i veient-se abocat a la ruïna, l’empresari Benito Vasconcelos, exsoci del seu avi, assassina la dona i el fill i finalment se suïcida.

Entre l’elegia, la crònica i el thriller, Llucia Ramis ha escrit una novel·la de múltiples capes que es descabdellen amb lleugeresa i profunditat alhora. Una indagació personalíssima i valenta en el passat d’una família i d’un país; en la naturalesa de les relacions amoroses i els desenganys, de les ambicions i les frustracions; en com construïm la pròpia identitat i ens aferrem a objectes i afectes, conscients que no hi ha res que duri per sempre. Ni tan sols les cases on vam ser feliços, perquè créixer consisteix a no tenir un lloc on tornar.

L’Alba, la narradora d’aquesta història, forma part d’una generació que prova de trepitjar terra ferma en una ciutat que fa aigües. La generació és aquella que ara voreja la trentena i malda per deixar enrere la joventut enmig de les contradiccions que suposa haver de fer equilibrismes constantment entre feines precàries i la culpa inerta de formar part del primer món, entre el feminisme emergent i les relacions estrafetes, entre la necessitat de batallar amb les mateixes forces contra els elements i contra si mateixa. La ciutat és aquesta Barcelona contemporània que, en la seva pretensió de modernitat, s’acaba per convertir en l’antagonista definitiva, i on la comunicació humana esdevé cada vegada més incerta i fantasmal. 

Amb una veu descarnada i sense filtre, les pàgines de Consum preferent van plenes d’un humor càustic que funciona igual com a sàtira i com a flagell, i amb una proposta lingüística atrevida al servei d’una narració mordaç i autodestructiva. Andrea Genovart debuta amb aquesta novel·la que fa de mirall ètic i sentimental del món que ha de venir, amb una mirada plena de ràbia contra una societat que ens ultrapassa però, sobretot, plena d’un desig incontestable d’insistir.

L’Anna i en Tom són una parella de joves dissenyadors gràfics que decideixen d’instal·lar-se a Berlín, on creuen que podran fer realitat els seus somnis: viure sense cenyir-se a les convencions, reinventar codis de conducta i explorar nous espais. Gaudeixen de la gastronomia, acudeixen a festes il·legals, es comprometen amb principis polítics progressistes...

Però el temps passa i la monotonia s’apodera d’ells, la feina es torna rutinària i tot el que semblava a punt d’acomplir-se esdevé fugisser. Se senten atrapats, encaparrats a trobar alguna cosa que sigui pura i vertadera, sense saber si realment existeix.

Vincenzo Latronico ha escrit, en un clar homenatge a Les coses de Georges Perec, una vibrant i implacable crònica generacional. El retrat de l’esfondrament d’uns ideals, dels dubtes i les decepcions que apareixen quan, amb els anys, els somnis van quedant enrere. Una paràbola sobre la recerca d’una autenticitat cada vegada més fràgil i estranya.

El periodisme convertit en literatura a través de la perspicaç mirada de Carrère.

D13: divendres 13 de novembre de 2015. En tres punts diferents de París es produeixen atemptats gihadistes. El més greu és el de la sala Bataclan, on actuen els Eagles of Death Metal. Els atacs deixen més d’un centenar de morts i més de quatre-cents ferits. Anys després, entre el setembre de 2021 i el juny de 2022, se celebra el judici al Palau de Justícia de la capital francesa. Hi ha catorze acusats: el principal és l’únic supervivent d’entre els terroristes de l’Estat Islàmic que van participar en la massacre. Va sobreviure perquè no va detonar el seu cinturó d’explosius. Va fallar el mecanisme? Va tenir por? O potser un fugaç moment de penediment i humanitat? La resta són col·laboradors en diferents graus. I encara hi ha els testimonis, els familiars de les víctimes, els advocats defensors, els fiscals, els membres del tribunal...

Emmanuel Carrère fa el seguiment del judici i n’escriu una crònica setmanal per a L’Obs. Els textos són la base d’aquest llibre, en què trobem la narració del procés: la veu de les víctimes, els arribistes que van provar de fer-se passar per víctimes, els herois que van ajudar a detenir els criminals, els detalls entre bastidors... La dimensió humana i la dimensió política. El resultat és un volum esglaiador i un testimoni necessari. El periodisme convertit en literatura a través de la perspicaç mirada de Carrère.

​«Monsó acostuma a recórrer a personatges disfressats d’una aparent excentricitat que conviden els lectors a creure (error) que no són exactament com nosaltres» (Sergi Pàmies).

La Júlia Ares, una dona enèrgica, extremista i experta en la provocació verbal, té dues filles, una de les quals, la petita, encara viu amb ella. Entre totes dues hi ha establert un joc d’amor i hostilitat a causa de l’aparent contraposició de dues personalitats ben diferents: casolana, tranquil·la i sempre a la defensiva, la filla; impetuosa, hiperactiva, segura de si mateixa, la mare. I tot i que la filla sempre ha considerat que no ha heretat en absolut ni l’exuberància, ni el carisma, ni la simpatia atroç de la mare, gairebé d’improvís comença a assemblar-s’hi de manera alarmant.

Amb una gran agudesa i ironia, la mà mestra d’Imma Monsó assoleix el ritme del pensament i ens mostra les ambigüitats psicològiques de les relacions entre mares i filles. Tot un caràcter, publicada originalment l’any 2001, és un apropament viu i àgil, extremament perspicaç, als amagatalls del nostre temperament.