Aquest volum inèdit aplega quinze assaigs breus de Colm Tóibín, triats d?entre els més de quaranta que ha escrit sobre artistes i les seves obres els darrers vint anys. És un llibre sobre art, especialment sobre una determinada manera de mirar i de deixar-se captivar; una manera de llegir i de narrar. Tota obra de creació, ja sigui plàstica o literària, té un punt de partida, de vegades tot just una marca en una tela o una paraula en un full en blanc, un desllorigador per deixar volar la imaginació. Miró, Calder, Barceló, Tàpies, Bacon, Arbus, Freud, Sargent, Lotto, Tintoretto, Goya... evidencien que la imaginació, quan treballa, està sempre sola, i que aquell moment inicial de concentració furiosa i única de l?acte creatiu només la intel·ligència pot decantar-lo o moderar-lo. Al prefaci que obre el llibre, Tóibín suggereix que segurament deu a la pintura el fet d?haver-se posat a escriure.

Avui ens enfrontem a una desestabilització global dels ecosistemes i dels cicles naturals del nostre planeta, com a conseqüència d?una economia extractivista orientada a un creixement sense límits mundialitzat. Som davant una gran crisi ecosocial.
Yayo Herrero proposa analitzar-la a partir de cinc elements: aigua, aire, terra, foc... i vida, de manera que ens permeti recuperar la memòria del que som i d?on venim, i així desenvolupar una consciència que ens hauria de donar la força necessària per fer-nos càrrec del món com a projecte viable. Situant com a prioritat la sostenibilitat d?una vida digna, el gran repte és arribar a compartir-ho gairebé tot sota principis de suficiència, repartició, cures i prudència. Aquest assaig és una invitació a l?activisme i al mateix temps és un cant apassionat a la vida bona en el nostre planeta.

Esdevenir humà és un art: no hi ha cap teoria, recepta o protocol que ens hi pugui portar. Cadascú de nosaltres, amb els nostres anhels, dubtes, pors, fracassos o encerts, haurem de trobar el nostre propi camí per assolir la humanitat de què parla Rob Riemen en aquest assaig, la que ens ha de permetre viure en la veritat, crear bellesa, ser compassius i justos.
Com si es tractés de variacions o relats sobre un mateix tema, en els quatre estudis d?aquest llibre Riemen reivindica la memòria per poder reconèixer i fer front a les forces del mal; alerta de l?estupidesa i la mentida que deixa la intel·ligència fora de joc; invoca la figura de l?intel·lectual i la necessitat que intervingui amb coratge en l?esfera pública i, per damunt de tot, situa l?amor profund al centre de la noblesa d?esperit, la que ens ha de fer veritablement humans.

La mirada de John Berger és incisiva i fuig del punt de vista normatiu o de qualsevol regla que pugui interferir en l?efecte sorpresa que ens retorna la visió de les coses, ja siguin objectes o fets quotidians, o la d?una obra d?art.
A través d?una càmera, modelant una escultura o amb el traç dels pinzells, l?artista ens transmet un significat que s?arriba a confondre amb la nostra pròpia mirada. Els animals del zoo, els pagesos amb barret d?August Sanders, els testimonis de la guerra, els objectes espirituals de Magritte, les figures esprimatxades de Giacometti o les mans de Rodin esculpint el cos d?una dona, sota l?òptica de Berger es converteixen en esdeveniments únics que demanen ser mirats i pensats amb uns paràmetres fets a mida i amb una sensibilitat sempre renovada. Mirar és un recull ja clàssic d?articles, a mig camí entre el relat i l?assaig, que, a cada nova lectura, multiplica la nostra capacitat de veure-hi més enllà de la materialitat i les aparences.

Una societat decent és la que té unes institucions que no humilien les persones subjectes a la seva autoritat, ni en vulneren els drets. Aquesta és la formulació genèrica que obre aquest assaig per, a continuació, desgranar tot un ventall de conceptes morals que ens permetin entendre la necessitat de fomentar una cultura del respecte.
Avishai Margalit no proposa una teoria política sinó una anàlisi, des de la sensibilitat, d?algunes de les idees fonamentals de la convivència dins la comunitat humana: la llibertat, la humiliació, l?abús, el bé, el mal, l?autonomia individual, les minories, el valor de les persones, el llenguatge, la pluralitat i la tolerància. Publicada originalment el 1996, La societat decent ha esdevingut una obra clàssica de filosofia moral i política contemporània.

Contra tot pronòstic, afirmar que el final de la modernitat i la catàstrofe ecològica són una realitat pot tenir més a veure amb l?esperança i la vida que amb la fallida i el derrotisme. Es tracta, això sí, d?assumir que el repte del pensament polític actual és el de reflexionar des del cor del drama, de fer-ho col·lectivament i de gosar especular des de la imaginació més radical i imprevista. Aquest ha estat el propòsit de Bruno Latour. La seva veu, recollida en les converses d?aquest llibre, ens convida a posar en relació la tecnologia, el dret, la ciència, la filosofia, l?art, l?ecologia, la religió i la sociologia per avançar junts per nous camins i fer habitable la Terra.

El pensament de Hannah Arendt és difícil de domesticar i encara més de reduir als llocs comuns del discurs contemporani. La seva indiscutible independència intel·lectual i una infatigable voluntat de comprendre la van portar a anar més enllà de les preguntes i els principis de la tradició filosòfica per proposar noves formes de reflexió i d?organització política per al món modern. Per acompanyar Arendt en els seus «experiments de pensament», Fina Birulés tria dues categories recurrents en l?obra de la filòsofa jueva d?origen alemany: món i natalitat. I a l'entorn d'aquestes idees ens parla de tradició, de començament, de comunitat, de distància, de llibertat, de memòria, d?educació, de crear sentit, de comprendre i, sobretot, de responsabilitat.
Sota la mirada vigilant de Hannah Arendt, aquest assaig posa en evidència que el que realment hi ha en joc és el món.

La nostra civilització té com a propòsit essencial protegir les vides humanes. La societat ens fa responsables de cuidar-nos a nosaltres mateixos i de tenir cura dels altres, directament i a través de les institucions, a fi de preservar la salut individual i col·lectiva, però també la cultura, la memòria històrica, els espais públics, la manera de viure...
La idea de la cura té una llarga tradició filosòfica, i Boris Groys la ressegueix ?de Plató a Foucault, passant per Hegel, Nietzsche i Bataille, entre molts altres? per plantejar una qüestió central: ¿qui és el subjecte de la cura? ¿M?he de cuidar jo o bé confiar-ho a altres, al sistema, a les institucions? Tenir cura d?un mateix és un principi revolucionari que confronta l?individu amb els mecanismes dominants de control.

«Qualsevol periodista que no sigui tan estúpid o tan pagat de si mateix per no veure les coses sap que allò que fa és moralment indefensable. És una mena d?entabanador que explota la vanitat, la ignorància o la soledat de la gent, que se?n guanya la confiança i la traeix sense remordiments.» Així comença aquest llibre polèmic que Janet Malcolm va publicar el 1989 i que ha esdevingut un clàssic en el món del periodisme contemporani. Utilitzant com a teló de fons el litigi entre el periodista Joe McGinniss i Jeffrey McDonald, un metge acusat d'assassinar la seva dona i les seves dues filles, l?autora tracta en profunditat l?irresoluble dilema d?escollir entre l?ètica i la recerca de la veritat. La capacitat d'anàlisi i d'autocrítica implacable de Malcolm, juntament amb el seu gran talent per al reportatge i la construcció intel·ligent de la intriga fan que la lectura d'aquest llibre s?apropi més a l?experiència de llegir una novel·la negra que no pas un assaig sobre periodisme.

¿On és la força transformadora del feminisme avui dia? Aquesta és la pregunta que es proposa respondre Rosi Braidotti en aquest assaig, posant en un primer pla la política d?esperança i l?ètica afirmativa dels moviments feministes, és a dir, la capacitat d?abraçar la diferència i constituir comunitats i subjectes humans alternatius. El feminisme posthumà és una força radical. La justícia, el respecte i la solidaritat continuen sent el seu centre, i la crítica i la imaginació, les seves millors armes. Ara, més que mai, cal situar les seves reivindicacions en el marc de la condició posthumana i postantropocèntrica contemporània per dibuixar els nostres futurs possibles.