Cuando el 22 de junio de 1941 el ejército alemán cruzó la frontera de la Unión Soviética dio comienzo uno de los más espeluznantes episodios de la Segunda Guerra Mundial. Conocemos las célebres batallas y hemos visto la bandera del Ejército Rojo levanándose sobre el Reichstag. Menos se ha escrito sobre una realidad atroz. A saber, que la tierra conquistada fue escenario de una práctica de exterminio de diversos pueblos, y muy principalmente del pueblo judío, que se cobró la vida de millones de inocentes. Las masacres o los campos de concentración levantados con la misma prisa con la que se administraba la muerte, no eran una mera consecuencia de la guerra. Bien al contrario, el exterminio era su razón de ser. El ejército alemán actuaba de acuerdo a un plan sistemático diseñado en Berlín y nacido en la pragmática racista del Tercer Reich. Vasili Grossman e Ilyá Ehrenberg compilaron los testimonios de los supervivientes para que el mundo conociera la insondable magnitud del horror. Cientos de testimonios llegados a sus manos o recogidos por medio de entrevistas a las víctimas sirvieron para erigir un monumento hecho de sangre y heroísmo, el de quienes padecieron el encierro en los guetos y tomaron el camino de la ejecución; el de los pocos que se atrevieron a desafiar a los verdugos. Vetada su publicación por Stalin y convertido en secreto manuscrito, El libro negro ha llegado a nosotros como llegan los milagros, como aflora siempre la verdad. La que nos habla del horror que padecieron los hombres y la dignidad con la que enfrentaron el martirio.

La gran batalla de Stalingrad entre l'exèrcit nazi i les tropes soviètiques és una de les confrontacions bèlúliques més violentes i sagnants de la història europea. Però aquesta p?gina de la història també est? feta de petits retalls de vides particulars i anònimes atrapades entre les bombes alemanyes, l'horror de l'extermini i les directrius cada cop més totalit?ries del règim estalinista, aquell que s'havia proclamat ®el govern del poble¯. Amb Stalingrad com a teló de fons, Grossman retrata amb cruesa i amargor la lluita per la supervivència de tot un poble: el científic soviètic superat per les incongruències ideològiques dels seus superiors, la professora moscovita que és aniquilada com tants altres pel seu origen jueu, els presos polítics afusellats per oposar-se al règim de Stalin, la mare que espera una carta del front que no arriba mai... En definitiva, un retrat magistral i crític del pitjor i el millor de l'home del segle XX.

Vassili Grossmanek ongi irabazia du bere tokia literaturaren munduan. Baina bata da irabaztea eta bestea, desberdina oso, irabazle maila hartzea. Bizia eta Patua besterik idatzi ez balu ere, irakurle guztion eskerrona eta atxikimendua lituzke; idazle garen guztion miresmena ere bai, maisu-lana baita, Tolstoiren Gerra eta Bakearen ondoan lasai eta batere bekaitzik gabe jar daitekeena. Hori guztia ez ezik, jende zintzo eta onaren bihotza ere badu irabazia, gizatasunaren neurriak (II. Mundu Gerraz geroztik) zehaztu eta argitu baititu berriro, eta ez zen erraza, eta ez da erraza oraindik, ikusiak ikusita. Aipatutako eleberria 1960an bukatu zuen Grossmanek. Sémion Lipkine adiskide minari bidali zion ea argitara eman ote zezakeen jakin nahian. Erantzuna ezezkoa izan zen: ez zuten Sobiet Batasunean halako libururik sekula argitaratuko, ezta pentsatu ere. Grossmanek galdegin zion ea atxilotuko ote zuten, edo halako arriskurik ba ote zuen berak, liburua idazteagatik. Adiskidearen erantzuna laburra bezain gogorra izan zen: Litekeena da. Ikonnikoven gutuna eta Azken gutuna, Bizia eta Patuaren zati dira. Azken gutuna oso egiazkoa da. Grossmanen ama naziek hil baitzuten, bizi zen herriko judu guztiak bezala. Ama Birjina Sixtotarra, aldiz, liburuetan aurki ez daitekeen testua dugu; testu zoragarria. Vassili Grossman 1964ko irailaren 14an hil zen. Heriotza fisikoak bestelako heriotza ekarri zuen: ez zuten Grossmanen libururik argitaratzen, ez zen haren izenik aipatzen.