Durante los años setenta se produjeron toda una serie de cambios políticos,
económicos, sociales y culturales que tuvieron su punto de inflexión en el final de la dictadura franquista. La Tercera Vía es el espejo donde pueden leerse muchas de estas transiciones. Impulsada por el productor José Luis Dibildos, se trató de una tendencia cinematográfica que apostó por comedias a medio camino entre el cine comercial y el cine de autor que incluyeran una leve perspectiva crítica. Siendo Ágata Films la productora que utilizó esta etiqueta para sus trabajos, hay que resaltar el papel de directores como Roberto Bodegas (Españolas en París, 1971; Vida conyugal sana, 1974; Los nuevos españoles, 1974) o Antonio Drove (Tocata y fuga de Lolita, 1974; Mi mujer es muy decente dentro de lo que cabe, 1975) y de actores como José Sacristán o María Luisa San José. Fuera de este círculo otros cineastas como José Luis Garci, José Luis García Sánchez, Jaime de Armiñán o Manuel Summers desarrollaron películas semejantes, aunque ninguno de ellos las calificó como Tercera Vía. Una visión de la realidad española desde el Séptimo Arte que combinó calidad y comercialidad, y que supo anticipar el consenso político que reclamaba el país tras la muerte de Franco.

Aquest és el primer manual en català d'introducció general a Litúrgia de les Hores. S'adreça no sols a sacerdots i religiosos, sinó a tot el poble de Déu. Comença amb una explicació històrica, que fa veure com, malgrat tants canvis a través dels segles, s'ha mantingut l'estructura bàsica de la pregària de l'Església primitiva. Una segona part presenta els elements que integren la Litúrgia de les Hores (salms, càntics, lectures, responsoris, antífones i alguns altres elements menors). La tercera part explica el sentit de les diverses Hores, que santifiquen els successius moments de la jornada: matí, migdia, vespre i nit. Finalment, la quarta part estudia l'espiritualitat de la Litúrgia de les Hores, que fa que sigui veritablement pregària, en la seva triple dimensió d'oració de Crist, oració de l'Església i oració personal.

La finalitat d'aquesta edició manual és de posar el llibre dels Salms -un dels llibres millors de tota la Bíiblia, el llibre de pregàries per excel·lència- a l'abast del poble català, en una forma assequible en tots els sentits, de cara a la pregària personal i també, eventualment, per a ús de comunitats cristianes. El text dels Salms és l'oficialment aprovat per la Conferència Episcopal de les diòcesis catalanes per a l'ús litúrgic. El pare Hilari Raguer ha precedit el text de les pregàries inspirades d'uns consells per a pregar amb els salms i d'unes ratlles de presentació per a cada un d'ells.

Amb el present volum es clou la publicació de l'Arxiu de l'Església catalana durant la guerra civil, iniciada el 2003. Abasta del juliol del 1938 al final de la guerra civil, l'1 d'abril del 1939, amb la batalla de l'Ebre, l'ofensiva i ocupació de Catalunya i encara uns primers mesos de l'Església catalana sota el franquisme. Presenciem els darrers esforços per restablir el culte públic i evitar que arribi amb els furgons de l'exèrcit vencedor. Vidal i Barraquer i el seu Vicari general, Rial, s'hi esforcen i el Vaticà ho afavoreix discretament, però el Vicari general de Barcelona, P. Torrent, s'hi oposa amb totes les seves forces. El cardenal de Tarragona apel·la al Vaticà davant les represàlies franquistes que es preveuen contra els fejocistes i tots els qui han mantingut contactes amb les autoritats republicanes. El 'cardenal de la pau' és proscrit inexorablement per Franco, però Pius XI i Pius XII el defensen. Un epíleg fa balanç del que la documentació d'aquests cinc volums aporta al coneixement de la història de l'Església catalana durant la guerra civil i del ventall de posicions adoptades pel clergat català.

Deia Luis Romero que la Guerra Civil espanyola va ser com el tall d'una navalla esmolada, sobre el qual no et pots asseure, sinó que t'has de decantar per una banda o per l'altra. Així, persones i grups que la vigília de l'aixecament militar eren amics o molt propers, l'endemà es van trobar lluitant a mort. Però eren molts els qui no desitjaven aquella guerra. Pitjor encara: alguns no hi cabien i eren perseguits a mort a totes dues bandes. És el cas d'aquests tres catalans, d'altra banda ben diferents: un polític, Carrasco i Formiguera, un militar, el general Batet, i un eclesiàstic, el cardenal Vidal i Barraquer. Certament que hi va haver a Catalunya prou catalans partidaris entusiastes de Franco, i d'altres, segurament molts més, ferms partidaris de la República i de la Generalitat, però podem ben dir que va ser a Catalunya on hi va haver més gent d'aquella tercera Espanya, la dels qui no eren partidaris decidits de cap de les dues. Aquests nostres tres homes són la punta de fletxa de la Catalunya de la tercera Espanya.

Continua, implacable, la progressió de l'exèrcit franquista, malgrat les repetides operacions diverses muntades pel general Rojo, no ja amb l'esperança de guanyar la guerra sinó només d'assolir una posició de força per a negociar una pau honorable o esperar que esclati la previsible guerra mundial. El 3 d'abril cau Lleida, el 5 es deroga l'Estatut de Catalunya i el 9 afusellen Carrasco i Formiguera. La República, conscient del desprestigi internacional que la persecució ha causat, vol ara normalitzar la vida religiosa, però els contratemps militars els posen nerviosos i la policia actua contra la cinquena columna, amb la qual coincideix algun cop l'Església clandestina. El març del 38 es colpida la xarxa d'ajut als sacerdots necessitats, que tenia el seu centre a l'estanc del carrer de la Palla. Entretant, Vidal i Barraquer treballa incansablement per promoure una mediació internacional que posi fi a la matança. Escriu en aquest sentit a Pacelli, a Franco, a Negrín i a les principals autoritats internacionals.

El present volum és sobretot, com els anteriors, la continuació de l'Arxiu Vidal i Barraquer, completada amb documents d'eclesiàstics i també entitats i personalitats polítiques o civils importants per a l'Església catalana. S'hi incorporen igualment documents dels arxius secrets vaticans recentment oberts als investigadors. En el període que abasta el volum, els documents publicats parlen sobretot de la vida de l'Església catalana clandestina, ara ja tolerada, després dels fets de maig de 1937. Potser el document més important d'aquest volum és la carta de Pacelli a Gomà, del 1er de juliol, dient que no enviï la carta col·lectiva; encara que no es va arribar a enviar, aquesta carta demostra que la carta col·lectiva desagradava al Vaticà. Vidal i Barraquer envia al Vaticà lluminosos informes sobre la situació a Catalunya i també a l'Espanya 'nacional'.

Dentro de la oceánica bibliografía sobre la Guerra Civil española, la religión sigue ocupando el lugar de la cenicienta, no solo porque en esta cuestión no existe esa amplia zona de consenso y de serenidad científica que se ha alcanzado en otros, sino también porque las lanzas siguen enhiestas, casi tanto como en 1939.
La pólvora y el incienso, fruto de cuarenta años de investigación en numerosos archivos y fondos documentales, aporta una cantidad ingente de datos, muchos de ellos desconocidos hasta ahora, que permitirán al lector entender de qué forma un golpe militar sin finalidades religiosas se convirtió en una guerra de religión, en su vertiente más cruel de persecución y cruzada.
Hilari Raguer muestra la fractura que la Guerra Civil provocó entre los católicos, entre dos grandes modos de entender el cristianismo que originaron dos posturas opuestas durante la República y la contienda. Así, dos actitudes cristianas se tradujeron en dos opciones políticas. ¿O quizá fue al revés?