Vaca siempre se pone muy nerviosa cuando Toro está cerca. Cada mañana Toro está deseando que Vaca pase por delante. Querrían estar juntos a todas horas y ¡todos los días! Y todas todas las noches piensan el uno en el otro.

¿Quién ha dicho que ir a la biblioteca no tiene riesgos? Que se lo digan a Kayla, que a causa de su visita a la biblioteca vivió la aventura más peligrosa de su vida. Con la ayuda de su amigo MJ tendrá que descifrar mensajes y resolver acertijos. Todo ello para salvar Europa. Para salvar a la humanidad.

Dos petits germans juguen com sempre que poden fer-ho. Però de sobte senten els sorolls que tant temen i han de refugiar-se. No tenen temps d’anar amb la seva mare. Llums al cel tracta sobre dos petits germans que viuen en un lloc en guerra i que no perden l’esperança.

Dos pequeños hermanos juegan como siempre que pueden hacerlo. Pero de repente oyen los ruidos que tanto temen y tienen que refugiarse. No les da tiempo de ir con su madre. Luces en el cielo trata sobre dos pequeños hermanos que viven en una zona en guerra y que no pierden la esperanza.

Me di cuenta de que algo no andaba bien en cuanto vi el aparcamiento del colegio vacío. ¿Qué había pasado con los profesores? ¿Se habían hecho alérgicos a la tiza y se les habían caído las manos? ¿Habían caído todos enfermos como aseguraba Ron? Esas teorías parecían poco probables.

Alguna cosa no anava bé: l'aparcament del col·legi estava buit. I no era que estigués buit perquè als professors els hagués donat per anar tots a peu i fer alguna cosa pel planeta, que hauria estat bé, sinó perquè... ¿Els havien segrestat els alienígenes? ¿S'havien fet al·lèrgics a la guix i se'ls havien caigut les mans? O havien caigut tots malalts al mateix temps com asegurava en Ron? Aquestes teories semblaven poc probables i estava disposada a trobar la veritat.

–Priscilla –digué amb un to greu. Per fi–. Aquests tres dies, no vull que facis cap ximpleria.
Però, per què m’ho deia a mi sola? Ni que fos una busca-raons. Bé, una mica enredaire sí que ho era, ho haig de reconèixer. Però no era la única i, per descomptat, no la que més.
Haig de dir que durant aquells dies van passar moltes coses, però cap va ser per meva culpa. Repeteixo: RES DEL QUE VA PASSAR VA SER PER CULPA MEVA.

Tenia el cap a punt d’escaltar! El telèfon portava quinze minuts tronant sense parar. Qui trucava tan aviat i per què? El meu pare em va treure de dubtes.
-Priscilleta, tenim un nou cas entre mans. Mai abans hem fet res igual –va afegir encara amb el nas arrufat i el semblant seriós.
-Assassinat?
El meu pare va negar.
-De unes barres de pa que apareixen cada dia a la porta del senyor Vitorino.
No tenia ni idea de qui era aquest senyor en qüestió, perè semblava que seria un dels casos més difícils i transcendentals de la meva vida

Mai m’ha agradat ficar-me on no em demanen, però ja era la segona vegada que veia a en Lucas fent el mateix i ja no podia seguir callada.
–Què fas? –li vaig preguntar molt seriosa.
–No n’has de fer res–respongué secament.
–Per què has llençat l‘entrepà a les escombraries?
–Deixa’m en pau!
Per descomptat que això és l'única cosa que no pensava fer. Vaig tornar a la paperera i vaig agafar l'entrepà. En obrir-lo... Oh, oh! Havia de parlar amb el Lucas immediatament

?Priscilla ?dijo el director del colegio en tono grave?. Vais a estar tres días en la granja escuela y no quiero que hagas ninguna tontería. Pero ¿por qué me lo decía a mí sola? Ni que fuese una busca-follones. Bueno, algo busca-líos sí era, pero no la única, y no la que más.