Ed. Luis Acosta

Friedrich Schiller es probablemente el menos leído de los más grandes maestros alemanes; nunca me cansaré de repetirlo, pues creo que la cultura europea contemporánea ha pagado algún precio por ello, política estética y poéticamente. La presencia efectiva y centrada de la reflexión de Schiller hubiese paliado, cuando menos, graves incumplimientos, falacias solapadas o interesadas confusiones en distintos órdenes hasta hoy establecidos.

1ª edición.

Un joven príncipe alemán vive misteriosas aventuras en el ambiente veneciano del siglo XVIII. Aparentemente una «novela gótica» con una trama de intrigas y vivencias románticas, esta obra refleja, no obstante, el espíritu ilustrado de su autor.

«Déu meu, qui és aquest Schiller, aquest agitador de cors? ¡Te escric perquè estic espantat!» Amb aquestes paraules el poeta Samuel Coleridge es dirigia al seu amic Robert Southey en una carta el 1784, després d'haver passat una fosca tarda de novembre llegint Die Ràuber (Els bandits) de Schiller. Una convulsió semblant va experimentar també Lord Byron a la seva infantesa, quan va llegir L'al·lucinat (Der Geisterseher), tal com li ho recordava en una carta el 1817 al seu editor John Murray: «quan era petit... mai no em passejava per St. Mark's a la llum de la lluna sense pensar-hi».
Mai no traduïda fins ara a cap llengua hispànica, L'al·lucinat se'ns apareix com una obra estranya. Publicada per primera vegada a la revista «Talia» el 1787, està estructurada en dues parts molt diferenciades. Mentre que la primera participa de les característiques pròpies de la novel·la gòtica de terror, la segona manté quelcom de l'estructura habitual en la literatura de l'època: relat epistolar, to didàctic, intent de perfeccionar l'ésser humà, profunditat filosòfica, i aquesta constant posta en qüestió a què és sotmès el relat.
Johan Christoph Friedrich von Schiller nasqué a Marbach am Neckar el 1759 i morí a Weimar el 1805. Fill d'un modest cirurgià militar, va cursar estudis de medicina. Amic personal de Goethe i Herder, és autor, a més de les obres esmentades, de Don Karlos (1857), Wallenstein (1798-99), Cartes sobre l'educació estètica de l'home (1795) i nombrosos drames històrics.

Una polémica Kant-Schiller-Goethe-Hegel. Los dos ensayos -sobre el concepto de belleza y sus implicaciones éticas el primero y sobre aspectos subjetivos y objetivos de la creación literaria el segundo- son representativos y orientadores en la transición del clasicismo al romanticismo alemán.