Aquest llibre centra la seva atenció en l’estudi dels museus barcelonins durant els difícils anys de la Dictadura de Primo de Rivera. Un període, poc estudiat encara, en el qual els museus van experimentar un important canvi de rumb que, en molts aspectes, va suposar una regressió respecte a les fites assolides en els anys immediatament anteriors. Malgrat això, l’anàlisi del que va succeir durant aquests set anys és del tot imprescindible per comprendre la particular evolució d’aquests museus, els quals van donar lloc a la major part dels museus artístics de la Barcelona d’avui.

El llibre abasta les diferents circumstàncies, els factors i les voluntats que van fer possible l’existència dels museus barcelonins i analitza aquells elements que directament o indirecta van intervenir en el seu desenvolupament: els motius que desencadenaven les accions de la Junta de Museus —el seu organisme tutelador—, els projectes o discursos museogràfics plantejats, les característiques dels edificis que acollien els museus, i explica també els ingressos de noves obres durant aquests anys, per adquisició, per donació o per dipòsit.

1ª edición.

«La figura de las princesas se va desplazando en la cultura popular desde el mito original de la princesa y el dragón, tal vez iniciado con la joven Andrómeda desnuda y atada a una roca a merced de un monstruo que batiría Perseo, a la serie de películas de Sissi, creadas a partir de la biografía de Isabel de Baviera a mediados del siglo pasado, hasta llegar a la figura de Diana de Gales, cuya vida fue narrada por los medios de comunicación en los albores del reality show. De la pasividad original que se leía en el mito, donde la belleza era la condición primordial para dar pie al rescate viril, se pasó a una figura que cobraba perfil propio intentando imponer su criterio en la corte, hasta recalar finalmente en la figura de la princesa de Gales que directamente abandona el palacio y se va a un set de televisión para denunciar un engaño: la vida está en otra parte, fuera de Buckingham. Una década después, Letizia Ortiz Rocasolano, una joven periodista española, emprende el camino inverso al de Diana Spencer, abandonando el estudio del telediario desde donde ejercía su profesión para instalarse en palacio» (Miguel Roig).«Tras haber radiografiado en La fábrica de porcelana la figura sintomática de Belén Esteban, cuyo éxito popular da fe de una pérdida de crédito de la palabra de las elites, Miguel Roig se acerca en este libro precisamente a esa elites, políticas y mediáticas, tomando por objeto a la princesa Letizia Ortiz, ex-periodista de televisión convertida en esposa del futuro rey de España» (Christian Salmon).